Hemeroteca
Un president assassinat
El 8 de març del 1921, fa justament cent anys, tres anarquistes catalans van assassinar el cap de l’executiu espanyol, Eduardo Dato, a prop de la Puerta del Sol de Madrid, un magnicidi que va trasbalsar la vida política espanyola
EL RELAT DE L’ASSASSÍ
Un dels autors de l’atemptat, Pere Mateu, el va explicar amb tota mena de detalls quaranta-sis anys després a un periodista del diari ‘Pueblo’“Jo no vaig matar Dato perquè fos Dato, sinó perquè era el cap del govern i perquè havia aprovat la repressió contra els obrers que dirigia Martínez Anido a Barcelona. Dato era un liberal. Més ben dit, un liberal conservador; un reaccionari, en definitiva. Nosaltres [els anarquistes] pensàvem que si l’eliminàvem el seu successor seria millor i les coses canviarien. Però ens vam equivocar.” Pere Mateu, un dels homes que havia assassinat Eduardo Dato el 8 de març del 1921, explicava d’aquesta manera els mòbils del crim a un periodista del diari Pueblo que l’havia anat a entrevistar a Tolosa de Llenguadoc, on vivia exiliat. Havien passat quaranta-sis anys, però el vell anarquista recordava els fets com si només haguessin transcorregut unes quantes hores.
En el moment de produir-se l’atemptat, Mateu treballava de torner a la fàbrica Elizale i tenia 23 anys. Quatre anys abans, s’havia sentit atret per les idees anarcosindicalistes. Quan el van entrevistar en tenia 72 i vivia una vida plàcida, ben allunyada de les misèries de quan era jove, però encara defensava amb vehemència el seu crim de joventut: “La gent creu que els anarquistes som partidaris de la violència, però no és veritat. Som gent pacífica que practica el lema viu i deixa viure. Quan una persona no ens deixa viure, el suprimim. Això va succeir amb Dato. Per això no estic penedit del que vaig fer.”
Els preparatius per assassinar Dato havien començat l’11 de gener del 1921. Aquell dia, Mateu va arribar a Madrid juntament amb tres anarquistes més, Lluís Nicolau, Ramon Casanellas i una darrera persona que es va espantar i a qui van dir que tornés a Barcelona, que ja s’espavilarien. Des d’aleshores, es van moure per la capital sense gaire problemes. Les autoritats sabien que el president del govern estava amenaçat, i ell fins i tot havia redactat el testament, però no el va arribar a signar. En un primer moment, els tres anarquistes pensaven que “la cosa era fàcil”, però aviat es van convèncer “del contrari”: “Dato utilitzava dos cotxes i tenia una escorta permanent en estat d’alerta.” En realitat, el cap de l’executiu no duia gairebé protecció i, de fet, aquest havia estat un dels motius de la seva elecció. Dies abans de l’atemptat, Casanellas i Mateu van tornar a Barcelona per comprar una Indian de set cavalls. En el camí de retorn a Madrid, van tenir un accident. Es van estimbar per un terraplè de sis metres i, segons Mateu, no es van matar “de miracle”. El sidecar va quedar molt malmès i els va caldre un dia sencer per tornar a posar-lo a punt.
El dia del crim
Durant dies, el grup va estar esperant el moment idoni per assassinar Dato, que sempre feia el mateix trajecte des del Senat fins a casa seva. Segons va informar la premsa, hi havia cinc policies que vigilaven la ruta del president: un a la porta del Senat, un altre al carrer Arenal, el tercer a la Puerta del Sol, el quart a la Cibeles i el cinquè a la porta del domicili del president. Tot i això, cap d’ells va trobar sospitós el comportament d’aquells individus que es passaven les hores fent voltes a la Cibeles amb un sidecar ben cridaner, assajant a plena llum del dia com si es tractés d’una funció teatral. Finalment, el 8 de març, poc després de les vuit del vespre, es va presentar l’oportunitat que esperaven. Segons va explicar la premsa, els assassins “van veure venir el cotxe oficial i el van seguir”: “Aquest circulava a poc a poc, perquè l’aglomeració de trànsit en aquell punt no permetia que el cotxe presidencial avancés.” En pocs segons, el sidecar conduit per Casanellas es va situar al costat del vehicle presidencial, i Nicolau, des del seient del darrere, i Mateu, des del sidecar, van començar a disparar com bojos amb els seus Màuser. Estaven tant a prop que gairebé tocaven la xapa del vehicle, que va quedar foradada com un formatge gruyère.
El destí dels assassins
El xòfer d’Eduardo Dato va aconseguir arribar fins al domicili, que es trobava a pocs metres de distància. Però ja era massa tard. Sorprenentment, al president del Consell de Ministres ni tan sols se li va fer l’autòpsia. Només un reconeixement que descriu amb detall la localització de les ferides. La que li havia provocat la mort s’havia produït a “la part interior i al costat dret de la regió occipital, que va travessar el crani, la meninge, el lòbul dret del cerebel, la protuberància, el ventricle mitjà, el ventricle lateral esquerre i el lòbul frontal de l’hemisferi d’aquest mateix costat”.
Els autors del magnicidi van tenir un destí ben divers. Casanellas va aconseguir fugir a Rússia, però va tornar el 1932, durant la República. L’any següent, el van detenir i va morir en un accident de trànsit poc després de sortir de la presó. Nicolau es va refugiar a Alemanya i, després d’un llarg contenciós, el govern espanyol en va aconseguir l’extradició, si bé amb el condicionant que no li fos aplicada la pena de mort. En aquell moment, va aconseguir salvar-se, però el 1939 els franquistes el van afusellar. Per la seva banda, Pere Mateu va ser detingut pocs dies després del crim, quan va tornar al pis per recollir uns documents comprometedors. Va sortir de la presó el 1931, enaltit com un heroi i, amb l’esclat de la guerra, va combatre a la columna Durruti. El 1939 va marxar a França, on va morir per causes naturals als 80 anys.
QUI VA MATAR DATO?
Des de l’assassinat de Prim, el 1870, fins al de Carrero Blanco, el 1973, la història d’Espanya ha estat marcada pels magnicidis que han alterat l’evolució dels esdeveniments. La mort de Dato no ha aixecat tanta polseguera com la de Prim o Carrero Blanco, però el nom dels suposats instigadors encara segueix aixecant polseguera; i també les facilitats que van trobar els tres anarquistes per cometre l’atemptat. El darrer llibre sobre el tema ha aparegut fa pocs mesos i el signa Francisco J. Romero Salvadó (Comares, 2020), un especialista en el primer terç del segle XX. Malgrat el títol, l’autor descriu el paper que han tingut els magnicidis en la història contemporània d’Espanya. El llibre acaba amb l’assassinat de Dato que, segons el seu autor, va “simbolitzar l’acta de defunció d’un sistema moribund, el de la Restauració”, si bé aquest encara va sobreviure alguns mesos més, fins al cop d’estat que va encapçalar Primo de Rivera, el 13 de setembre del 1923.