La mort des del cel

Bar­ce­lona havia estat bom­bar­de­jada en altres oca­si­ons, però els atacs que es van pro­duir entre el 16 i el 18 de març del 1938 van repre­sen­tar un punt i a part i s’han con­ver­tit en una de les jor­na­des més negres que ha vis­cut la capi­tal cata­lana. Era la pri­mera vegada des de l’inici de la Guerra Civil que s’ata­cava el cen­tre de la ciu­tat i que es con­cen­tra­ven tants atacs en tan poques hores; una cir­cumstància que va pro­vo­car el pànic entre la població civil. El peri­o­dista anglès John Lang­don Davis, en un lli­bre que va escriure poc després dels fets, comp­ta­bi­lit­zava fins a tretze atacs i espe­ci­fi­cava la durada de cadas­cun d’aquests atacs, el temps de por sense perill i el temps d’alerta. La població va tenir la sen­sació que els bom­bar­de­jos eren con­ti­nus, com un mal­son inter­mi­na­ble que va començar poc després de les deu de la nit del dia 16 i no va aca­bar fins a les tres de la tarda del dia 18. Aquesta cir­cumstància va pro­vo­car que els meca­nis­mes d’alarma esde­vin­gues­sin gai­rebé inútils, amb una suc­cessió cons­tant d’avi­sos en què resul­tava impos­si­ble saber si l’atac fina­lit­zava o començava.

L’ordre la va donar direc­ta­ment el dic­ta­dor italià Benito Mus­so­lini. La mateixa nit del 16 de març, el cap de l’Avi­ació Legionària, el gene­ral Velardi, va rebre un mis­satge de Roma en què se l’ins­tava a “ini­ciar des d’aquesta nit acció vio­lenta sobre Bar­ce­lona amb mar­te­lleig espa­iat en el temps”. Els his­to­ri­a­dors han espe­cu­lat sobre les inten­ci­ons ocul­tes d’aquesta ordre. Hi ha qui afirma que es trac­tava d’ero­si­o­nar la moral dels repu­bli­cans per faci­li­tar l’avenç de l’exèrcit fei­xista al front d’Aragó. També hi ha qui ho atri­bu­eix a un ram­pell de gelo­sia del Duce per l’annexió d’Àustria per part d’Ale­ma­nya o pel fracàs de la bata­lla de Gua­da­la­jara. Fos com fos, Bar­ce­lona es va con­ver­tir, tal com havia succeït amb Ger­nika, en un maca­bre esce­nari d’expe­ri­men­tació del poder devas­ta­dor de l’avi­ació i de la seva capa­ci­tat per col­pe­jar la població civil. Una guerra total, en parau­les dels mili­tars de l’Eix, en la qual no hi havia diferències entre sol­dats i infants. Mal­grat trac­tar-se d’una ordre directa del Duce, els seus ali­ats espa­nyols no n’eren ali­ens.

L’espi­ral d’atacs va pro­vo­car esce­nes dan­tes­ques. Una de les més ter­ri­bles és la que es va viure la tarda del dia 17, quan una bomba va impac­tar sobre un camió car­re­gat d’explo­sius que es tro­bava atu­rat a la cruïlla de la Gran Via amb el car­rer Bal­mes. Els vint-i-tres sol­dats que hi havia al camió van morir a l’acte, i també molts via­nants que cir­cu­la­ven per aque­lla zona. El cor­res­pon­sal de guerra H.L. Matt­hewes va des­criure així l’escena: “Des del pas­seig de Gràcia fins al car­rer Mallorca quasi totes les fines­tres es van enfon­sar. Una mica més a prop del lloc de l’explosió les faro­les es van arren­car i els arbres van que­dar este­llats i incen­di­ats. Un autobús car­re­gat, que es tro­bava a prop del lloc de l’explosió prin­ci­pal, va que­dar reduït a un gran embull de fer­ra­lla. Per tota aque­lla zona hi havia mas­ses vis­co­ses de sang que havien estat éssers humans. Una cor­tina de fum i pols va estar flo­tant durant hores de la mateixa manera que l’aspra olor de la pólvora i altres substàncies químiques.” Les xifres ofi­ci­als van comp­ta­bi­lit­zar 875 morts en total, entre els quals hi havia 118 nens, i més de 1.500 ferits. Però el balanç era molt més tràgic. Un informe de l’ambai­xa­dor ale­many, gens sos­pitós de con­nivència amb els repu­bli­cans, afir­mava: “Fins ara s’han comp­tat 1.000 morts, però es pensa que nom­bro­sos cadàvers estan encara entre les runes. El nom­bre de ferits sobre­passa els 3.000.” Malau­ra­da­ment, no seria el dar­rer dels atacs que pati­ria Bar­ce­lona. En total, més de 2.700 per­so­nes van per­dre la vida a causa dels bom­bar­de­jos, tal com va comp­ta­bi­lit­zar l’his­to­ri­a­dor Joan Villar­roya en un estudi pio­ner.