Pendents del cel

Les primeres activitats

El nou organisme va dedicar una bona part dels seus esforços a la recerca científica. A finals d’any, pocs mesos després de la seva creació, la premsa informava de la publicació d’unes primeres “notes d’estudi”. Durant els divuit anys de la seva primera etapa, fins al 1939, se’n van editar 69. La primera, a càrrec de Joaquim Febrer, es va centrar en un fenomen recent, les intenses precipitacions d’aquell any, amb un incís especial en els aiguats que s’havien produït durant el mes d’agost. El mateix Febrer va ser l’autor de l’Atlas pluviomètric de Catalunya, que es va convertir en un estudi de referència. De fet, només cal capbussar-se en el catàleg col·lectiu de les universitats o de la Biblioteca de Catalunya per adonar-se de la gran quantitat de material que porta el segell del Servei de Meteorologia o el que es deriva del seu impuls.

Un dels aspectes més innovadors del nou ens va ser la divulgació de la meteorologia. Ben aviat, a partir del 1923, a les pàgines de la premsa van aparèixer diàriament les dades i els mapes del temps subministrats pel Servei i, a partir de l’1 de febrer del 1927, també es van promoure els butlletins meteorològics radiats. Tres anys després, també es van dur a terme les primeres previsions radiofòniques del temps en català. A través del Servei, doncs, la meteorologia va passar dels despatxos a les llars i es va convertir en una ciència popular, que despertava l’interès de la ciutadania. Resulta ben il·lustrativa d’aquest vessant divulgatiu una entrevista a Eduard Fontserè que podem trobar al diari La Publicitat del 3 de febrer del 1923, en la qual el director del Servei s’esforçava per respondre la inquietud per la falta de pluges i, malgrat la impossibilitat de “fer pronòstics a llarg termini”, s’aventurava a explicar: “Encara tindrem el temps actual durant uns quants dies més, malgrat que no s’hi pugui fer una juguesca.”

Un dels aspectes més rellevants d’aquella primera etapa del Servei és el paper que va assolir l’organisme en l’àmbit internacional. El 1932, en plena etapa autonòmica, el diari La Humanitat destacava: “El servei és l’única cosa en què les nacions del món ens han concedit personalitat pròpia.” L’ens va aconseguir ser membre de ple dret de l’Organització Meteorològica Internacional (OMI). La internacionalització va tenir el seu punt àlgid amb la publicació de l’Atlas internacional dels núvols i dels estats del cel, un llibret patrocinat pel científic i mecenes Rafael Patxot que l’OMI només editava en anglès i francès, però que també es va fer en català.

Malgrat la supressió de la Mancomunitat després del cop d’estat del general Primo de Rivera, el Servei de Meteorologia no va deixar de funcionar, i fins i tot va aconseguir teixir aliances amb el Servicio Meteorológico Español en alguns temes, com ara a l’hora de dur a terme les observacions meteorològiques internacionals al nostre país.

Un llarg parèntesi

El 29 de gener del 1939, tres dies després de la caiguda de Barcelona, el tinent Adolfo Martín Beloso, acompanyat de dos soldats, va prendre possessió del Servei Meteorològic de Catalunya. Les antigues dependències van ser destruïdes i tota la documentació, confiscada. També es va requisar el material fotogràfic i documental de la secció nefològica, que es trobava a l’Observatori Fabra. Les competències en meteorologia les va assumir íntegrament el Servicio Meteorológico Nacional. Malgrat la supressió del Servei, l’activitat meteorològica va persistir, tot i que sense un ens propi. El mateix Fontserè va seguir investigant i va publicar treballs com ara l’Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), un llibre que va resultar extraordinàriament útil quan la informació meteorològica en català va retornar als mitjans de comunicació. No va ser fins al 1996, disset anys després del restabliment de l’autonomia, que es va restaurar una institució que va començar a caminar ara fa cent anys.