Hemeroteca
Un homenatge al repressor
Fa cent anys, una representació de les corporacions empresarials va retre homenatge al governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, responsable de la repressió obrera
L’11 de maig del 1921, més de dos-cents representants de les principals corporacions barcelonines, des del Foment del Treball fins a la Cambra de Comerç o les principals agrupacions de fabricants, es van aplegar al saló principal del Govern Civil per tal de retre homenatge a la màxima autoritat provincial, Severiano Martínez Anido. L’acte va tenir un format extremadament auster i va consistir en el lliurament de trenta-tres caixes plenes d’adhesions, un discurs del president del Foment del Treball, Jaume Cussó, i la corresponent rèplica del governador civil.
En la seva intervenció, el president del Foment del Treball va voler expressar al governador civil el seu agraïment perquè “la pau tan desitjada i que tanta falta feia és un fet i això ha estat possible gràcies a la gestió del senyor Martínez Anido”; una referència ben sorprenent si tenim en compte que d’ençà que havia accedit al càrrec s’havien produït més de cent atemptats socials als carrers de Barcelona. I va qualificar les mostres de suport al governador com “la manifestació més sincera i de gran d’adhesió i simpatia que s’hagi fet mai a Espanya”. En realitat, el motiu principal de l’acte no era expressar l’agraïment a Martínez Anido pels serveis prestats, sinó garantir que no fos rellevat en el càrrec. Es tractava, doncs, d’un acte de força, i el president del Foment va finalitzar l’acte deixant clar: “Necessitem la permanència de V.E. a Barcelona i estem disposats a procurar que no deixi el comandament de la província, ja que considerem que és imprescindible.” En el seu discurs, Cussó no només es va adreçar a Martínez Anido, sinó també al govern de Madrid: “[...] els governs espanyols, sense coneixement de la realitat, nomenen de vegades per al càrrec de governador civil persones que desconeixen la nostra espiritualitat i els problemes catalans.”
En el seu discurs d’agraïment, el governador civil, que era militar de formació, va dir: “Si en el temps que porta al capdavant de la província no hagués complert, com sempre, amb el seu deure, aquell acte tan gran li serviria d’estímul per fer-ho.” En referència a la situació social, el governador va afirmar: “El terrorisme està fent les darreres convulsions.” I, com que resultava impossible negar la realitat, va sentenciar que “els actuals atemptats són fruit d’un estat d’agitació que està finalitzant i acabarà d’una vegada si els obrers i els patrons no s’acovardeixen davant les coaccions”, una manera ben original s’espolsar-se qualsevol responsabilitat. Per tal d’evitar que l’acte fos interpretat com el suport d’una de les parts en conflicte, lògicament la patronal, Martínez Anido va assegurar que d’ençà que ocupava el càrrec de governador civil havia rebut “fins a 150 cartes diàries d’obrers aplaudint la seva gestió” i pregant-li que no cessés en la campanya empresa, “que també és en benefici dels obrers honrats”.
Durant l’acte, els representants van fer lliurament de trenta-tres caixes plenes de cartes de suport. En total, fins a aquell dia s’havien aconseguit més de 102.000 adhesions individuals, les de 83 ajuntaments barcelonins i les de 253 corporacions, que representaven més de 200.000 associats. Per acabar, el president de la patronal va deixar anar el crit “visca el governador civil!”, que va ser contestat pels assistents.
Un balanç luctuós
La gestió del governador civil tenia els seus partidaris, però també els seus detractors. De fet, havia estat l’oposició a Martínez Anido la que havia provocat la reacció dels seus incondicionals. L’espiral de violència que es vivia als carrers de Barcelona, amb atemptats gairebé diaris i aplicacions de l’anomenada llei de fugues, havia provocat la indignació de les esquerres i agres debats al Congrés durant els quals es va reclamar la destitució del governador civil. El líder del PSOE, Julián Besteiro, va preguntar al ministre de la Governació si autoritzava l’actuació de Martínez Anido, mentre que el liberal Manuel García Prieto li va demanar si estava disposat a mantenir un governador civil que, davant els periodistes, es vantava que no el podien rellevar. De fet, el 25 de març Martínez Anido havia afirmat: “Gairebé no parlo amb el govern. Tota la responsabilitat és meva. El govern ni tan sols ha tractat de donar-me instruccions.” No es tractava d’una exageració. Malgrat les crítiques rebudes, Martínez Anido va sobreviure a tres ministres de la Governació. Quan algun d’ells tenia la temptació de rellevar-lo, els empresaris catalans reaccionaven amb virulència. Pocs dies després que prengués possessió el govern d’Antonio Maura, per donar-ne exemple, la Federació Patronal li va adreçar un telegrama en què afirmava: “Davant els rumors de dimissió del governador civil de Barcelona, volem advertir al govern dels trastorns que provocaria un canvi, sobretot en un moment en què sembla que es resolguin els problemes que podrien ser la base d’harmonies futures.” En tot cas, malgrat l’aposta de la patronal per la via dura, els problemes no es resolien i durant els dos anys que Martínez Anido es va mantenir en el càrrec, hi va haver més de 300 víctimes per atemptats socials a Barcelona.
L’HOME DE LA PATRONAL
Al llarg de la història, trobem governadors civils nomenats pels governs de torn i altres posats a dit pels poders fàctics. Severiano Martínez Anido, que va prendre possessió el 8 de novembre de 1920, és un d’aquests darrers. Dos dies abans del seu nomenament, alguns representants de les forces socials i econòmiques de Barcelona s’havien reunit a l’Ajuntament per demanar “la dimissió de l’aleshores Governador Civil, Federico Carles Blas, que malgrat els seus talents i dots personals, per manca de recolzament a les altes esferes, per errors propis o aliens o pel que sigui, no ha sabut posar a ratlla la gosadia del sindicalisme revolucionari, que durant el darrer període del seu comandament va arribar a dominar completament la nostra ciutat”.
La resposta del govern espanyol va ser immediata. Una nota conservada a l’Arxiu del Ministeri de Foment, que va donar a conèixer la historiadora Soledad Bengoechea, deixava constància que el govern d’Eduardo Dato havia estat receptiu a l’acte de les corporacions barcelonines i havia acceptat la designació de Martínez Anido, qui “per exercir el càrrec de governador militar coneixia perfectament la gravíssima situació de Barcelona”. I, com si res hagués succeït, afegia: “El nomenament ha estat molt ben rebut per l’opinió pública, i l’actuació del governador va merèixer l’aplaudiment de tothom”.