Un atracament enigmàtic

Aquell dis­sabte va començar com qual­se­vol altre. A la plaça de Cata­lu­nya, un dels epi­cen­tres de la capi­tal del país, la gent anava amunt i avall sense atu­ra­dor. Aquell dia, però, estava des­ti­nat a ser dife­rent. Poc després de les nou del matí, un veí que s’adreçava a un dels molts bancs que hi havia a la plaça, el Gar­riga Nogués, va pas­sar per davant del Banc Cen­tral i va veure com hi entrava un per­so­natge amb una metra­lleta a les mans. Imme­di­a­ta­ment, va acce­le­rar la marxa i va pene­trar a l’ofi­cina del Gar­riga Nogués, men­tre bra­mava: “Estan atra­cant el Banc Cen­tral!” De manera gai­rebé simultània, un admi­nis­tra­tiu del Banc Cen­tral va poder veure, in situ, com els seus com­panys es llançaven a terra men­tre uns indi­vi­dus els apun­ta­ven amb pis­to­les i metra­lle­tes. Sense per­dre el temps, va córrer fins a la seu del Banc d’Espa­nya, a pocs metres d’allí i va aler­tar la poli­cia.

En pocs minuts, la plaça es va veure lite­ral­ment ocu­pada per les for­ces de segu­re­tat, men­tre els Grups d’Ope­ra­ci­ons Espe­ci­als (els ano­me­nats GEO) se situ­a­ven en llocs estratègics, i la ràdio i la tele­visió seguien, minut a minut, l’evo­lució dels esde­ve­ni­ments. La tensió era màxima. Jus­ta­ment aquell dia es com­plien dos mesos del cop d’estat i, des de feia temps, el país sen­cer vivia amb l’ai al cor, amb atemp­tats cons­tants per part d’ETA, els GRAPO i els grups d’extrema dreta, i una remor de sabres que feia peri­llar la feble tran­sició espa­nyola.

Es podria haver trac­tat d’un atra­ca­ment com qual­se­vol altre. Ben aviat, però, es va poder com­pro­var que la reso­lució no seria gens sen­zi­lla i que els mòbils dels assal­tants eren, com a mínim, enigmàtics. Des de bon començament, van deso­ri­en­tar tot­hom amb alguns mis­sat­ges sor­pre­nents. Quan van forçar els 263 cli­ents i tre­ba­lla­dors a reu­nir-se al pati d’ope­ra­ci­ons, els van dei­xar anar que no esta­ven allà per diners: “No els neces­si­tem.” El mis­satge no va trans­cen­dir a l’exte­rior. Alguns minuts després, quan la poli­cia va tenir conei­xe­ment dels mis­sat­ges que els atra­ca­dors van dei­xar en una cabina telefònica pro­pera, l’ensurt va ser des­co­mu­nal. Els atra­ca­dors exi­gien l’alli­be­ra­ment de qua­tre dels caps del cop d’estat del 23 de febrer. Un d’aquests era Anto­nio Tejero, a qui defi­nien com un “heroi” i com “el nos­tre tinent coro­nel”. Per aca­bar-ho d’ado­bar, en el pri­mer con­tacte que van man­te­nir amb la poli­cia a través d’una línia telefònica amb el Banc de Bil­bao, on es va esta­blir el cen­tre d’ope­ra­ci­ons poli­ci­als, els assal­tants es van iden­ti­fi­car com a guàrdies civils. La con­fusió es va man­te­nir durant tot el segrest, reforçat pel tes­ti­moni dels pre­sos que eren alli­be­rats amb comp­ta­go­tes a canvi de men­jar i tabac. Les auto­ri­tats, doncs, van tre­ba­llar amb la idea que es trac­tava d’un grup orga­nit­zat en tres coman­dos de vuit per­so­nes cada un, molt ben dis­ci­pli­nats i que dis­po­sa­ven d’arma­ment i explo­sius com els que tenien la Guàrdia Civil. El mateix govern, en una com­pa­rei­xença dilluns al matí, dos dies després de l’assalt, va con­fir­mar que es trac­tava de mem­bres de la Benemérita.

En el seu comu­ni­cat, els atra­ca­dors recla­ma­ven dos avi­ons: un perquè els col­pis­tes pogues­sin fugir a l’Argen­tina i un altre per a la seva fugida. Si no es com­plien aques­tes exigències, en setanta-dues hores amenaçaven d’exe­cu­tar deu pre­so­ners i, a par­tir d’aquell moment, un cada dues hores. El comu­ni­cat aca­bava amb un “!Viva España!”. Per esvair qual­se­vol dubte sobre les seves inten­ci­ons, el cap dels segres­ta­dors va dis­pa­rar un tret a la cama d’un dels segres­tats, un jove tre­ba­lla­dor de l’enti­tat a qui va sec­ci­o­nar el nervi ciàtic i li va pro­vo­car una frac­tura òssia. Els atra­ca­dors van per­me­tre que fos eva­cuat del banc, així com també alguns dels ostat­ges, que van patir cri­sis ner­vi­o­ses. La resta de cap­tius es van con­ver­tir en la seva única pos­si­bi­li­tat de sor­tida. L’atra­ca­ment es va per­llon­gar durant trenta-set hores i va man­te­nir el país amb l’ai al cor, amb la ràdio i la tele­visió retrans­me­tent-lo en directe.

El dis­sabte sem­blava que la crisi es resol­dria amb un acord amb els segres­ta­dors, però l’endemà, tot es va com­pli­car. Les infor­ma­ci­ons de la poli­cia sem­bla­ven indi­car que hi havia ten­si­ons entre els assal­tants, que no havien pogut fer efec­tiu el seu pla ini­cial de reben­tar el sub­sol de l’edi­fici i fugir pel cla­ve­gue­ram. En comp­tes d’això, el banc es va con­ver­tir en una autèntica ratera i els ostat­ges eren l’única opció per sor­tir-ne. Els segres­ta­dors van donar un ultimàtum que fina­lit­zava a dos quarts de dotze del mig­dia. Si la poli­cia no res­po­nia, s’exe­cu­ta­rien dos ostat­ges. L’esce­nari era dramàtic, i a l’exte­rior de l’edi­fici dues dones implo­ra­ven clemència dar­rere les rei­xes de l’entrada prin­ci­pal. Al dar­rere del cordó poli­cial, milers de ciu­ta­dans tenien la mirada fixada en el rellotge del banc. Final­ment, aque­lla nit, un mem­bre del Grup Espe­cial d’Ope­ra­ci­ons va acon­se­guir aba­tre un segres­ta­dor que apun­tava un ostatge des de la ter­rassa de l’edi­fici. A par­tir d’aquell moment, es va obrir un període inter­mi­na­ble de con­fusió en què es van suc­ceir els crits i els trets; tot ple­gat, retransmès en directe a través de la ràdio. Tot sem­blava indi­car que hi havia hagut un bany de sang, però, sor­pre­nent­ment, els ostat­ges van acon­se­guir forçar la porta prin­ci­pal i fugir a la des­ban­dada. Bar­re­jats amb ells, també ho van fer alguns segres­ta­dors, que ins­tants després van ser iden­ti­fi­cats i detin­guts per la poli­cia. Final­ment, a un quart d’onze de la nit es va donar per aca­bat l’assalt. En el balanç defi­ni­tiu hi havia diver­sos detin­guts i un mort, un delinqüent habi­tual que va ser iden­ti­fi­cat com “el número dos” dels assal­tants.