El 14 de juny del 1905, el setmanari satíric La Tralla va dedicar un número monogràfic a la independència de Cuba. Feia tres anys que l’illa caribenya s’havia separat oficialment d’Espanya i per als nacionalistes catalans es tractava d’una efemèride per recordar i d’un model a seguir. I no només perquè l’illa caribenya havia estat sotmesa “al jou del mateix estat que governa a Catalunya”, sinó també perquè l’evolució de les aspiracions cubanes posava de manifest “lo que pot un poble quan vol”. Però allò que per a alguns era un model a seguir, per a d’altres era un malson per oblidar, que havia posat fi a l’imperi espanyol d’ultramar amb una derrota humiliant, poc propicia per a l’humor i sí, en canvi, a les reaccions furibundes, sense gaire matisos.

En el número de La Tralla, que s’obria amb una portada a tot color, hi havia alguns acudits incisius, que reproduïm en aquestes pàgines. I també articles en què s’informava de “la prosperitat” del nou estat, una manera de traslladar els beneficis de la independència. Però també n’hi havia d’altres carregats d’ironia o de gestos de complicitat que difícilment podien deixar indiferent el nacionalisme espanyol. En el primer, que es titulava “Visca la República de Cuba!”, s’afirmava: “Els nacionalistes de tots els països han de saludar de tot cor el tercer aniversari de la proclamació de la República en la xamosa illa, i els catalans amb més entusiasme encara, per les circumstàncies que tothom ha de comprendre sense necessitat de detallar-les.” També advertia que “l’autonomisme cubà, que durant molts anys va treballar per a la implantació del règim que els nacionalistes catalans desitgem per a Catalunya, o sigui per l’autonomia, només van trobar oposició més oposició en els governs espanyols”; si bé tot seguit afegia: “No és pas necessari, ni convenient per a la integritat de la redacció de La Tralla, fer els comentaris que se’ns acudeixen referents als desastrosos resultats de la guerra última”, una autocensura que en realitat no va resultar gaire eficaç.

En un altre article també es criticava la posició dels “titulats republicans”, que havien donat “paleses proves de llur antirepublicanisme”, ja que per a ells “el poble cubà no tenia dret a ser lliure i, en conseqüència, no tenia dret a ser república”. En realitat, molts republicans espanyols s’havien sentit incòmodes o s’havien vist directament arrossegats per la febre patriòtica de la metròpoli, però d’altres com a mínim havien reclamat una àmplia autonomia que permetés resoldre el conflicte. Tampoc es quedava curt un article titulat “De la llibertat dels pobles”, en què es contrastava l’existència d’un “estat deslliurador i la d’aquesta raça esclavitzadora”. El primer eren els Estats Units, mentre que els segons eren els espanyols.

El número va aparèixer en un moment especialment tens, en què els polítics i els periodistes espanyols interpretaven qualsevol gest del catalanisme com una “maniobra separatista”. De fet, algunes setmanes després d’aquell especial, un acudit publicat a les pàgines interiors d’una altra publicació satírica, el Cu-cut!, desfermaria la còlera d’alguns militars. I, de retruc, provocaria una autèntica sacsejada en el panorama polític català, amb la unió de famílies ideològiques antagòniques i la conformació d’una candidatura unitària anomenada Solidaritat Catalana.