Hemeroteca
El primer vaixell peix
El 28 de juny del 1859, fa 162 anys, el port de Barcelona es va convertir en l’escenari del primer avarament de l’‘Ictineu I’, el submarí ideat pel figuerenc Narcís Monturiol que va revolucionar el món de la navegació
ELS REPTES TÈCNICS
L’estiu del 1859, la premsa es va fer ressò d’un estrany vaixell amarrat al port de Barcelona. Tenia 7 metres d’eslora, imitava la forma d’un peix i havia estat construït amb fusta d’olivera i folrat amb coure. La particularitat d’aquell enginy, anomenat Ictineu, no era la seva forma, sinó la capacitat per submergir-se i desplaçar-se a una profunditat considerable, amb la qual cosa permetia resoldre “el problema de la navegació submarina”, tal com destacava el Diario de Barcelona. El seu inventor havia estat el figuerenc Narcís Monturiol, que també va voler participar en el primer experiment, juntament amb el mestre d’aixa Josep Missé i el mariner Josep Oliu. De fet, a la cambra de pressió s’hi podien encabir fins a set homes.
El camí per arribar a aquella fita no havia estat gens senzill. Els primers obstacles que Monturiol va haver de superar van ser econòmics. El 23 d’octubre del 1857, amb l’ajuda del seu amic Martí Carlé, va constituir una societat per explotar l’invent en la pesca del corall. Tal com es recull a les detallades memòries que va redactar, en aquell primer Ictineu s’hi van invertir 20.000 duros de l’època.
Les dificultats tècniques
Com a bon científic, Monturiol va saber aprofitar els avenços tecnològics que s’havien produït durant els segles XVIII i XIX. I els va millorar per tal de superar els obstacles tècnics amb què es va trobar. Un dels primers reptes va ser la respiració a l’interior de l’artefacte. A mitjans de juny, el Diario de Barcelona destacava que s’havien fet, “amb resultats satisfactoris, les proves de respiració”. I les descrivia d’aquesta manera: “Tancats hermèticament, quatre individus, entre els quals hi havia el mateix inventor, han respirat aire artificial que Monturiol els va subministrar durant tres hores contínues, sense que cap d’ells tingués cap novetat i com si es trobessin a l’aire lliure.”
Un altre repte era el de la locomoció, que es va resoldre a través d’un “enginyós mecanisme de propulsors i veixigues natatòries”. L’Ictineu es movia gràcies a la força de quatre homes, que feien funcionar una hèlice, movent un manubri o cigonyal amb la força de les seves mans. Unes veixigues de flotació molt semblants a les dels amfibis permetien igualar la densitat de l’aigua i la de la nau amb l’accionament d’unes aixetes. Per la seva banda, uns dipòsits a babord i a estribord s’omplien o es buidaven d’aigua i d’aire a pressió segons si es volia submergir la nau o tornar-la a la superfície.
El 15 d’abril del 1859, Monturiol i el seu equip van rebre el permís de les autoritats per iniciar les proves de navegació submarina al port de Barcelona. El primer avarament es va dur a terme algunes setmanes després, concretament el 28 de juny. Aquell dia, una munió de gent es va concentrar al port per presenciar l’esdeveniment: “Tot i que només havien estat convidats els accionistes, les autoritats de la marina i els redactors dels diaris barcelonins, una nombrosa concurrència ocupava l’andana del port i el vapor remolcador, així com una gran quantitat de petites embarcacions estaven plenes de gent que es delia per presenciar l’esdeveniment.”
Les primeres proves
El públic va poder presenciar com la màquina ideada per Monturiol s’enfonsava sense problemes fins a una profunditat d’uns deu metres i es mantenia submergida 12 minuts. En aquest interval de temps va pujar i baixar tres vegades consecutives, durant les quals només emergia a la superfície l’espina de l’enginy. Després de diversos moviments en sentit horitzontal, l’Ictineu va emergir definitivament a la superfície i els passatgers van reaparèixer “sense que s’observés en cap d’ells el més lleu símptoma de malestar”. En total, l’Ictineu va romandre totalment incomunicat de l’atmosfera durant un període de dues hores i vint minuts.
Durant setmanes, les proves es van repetir i es van fer més de setanta immersions, bona part de les quals sota l’atenta mirada dels curiosos. Les dades que va recollir van servir de base per dissenyar i construir el segon vaixell peix, l’Ictineu II, avarat el 1864. El nou enginy era molt més voluminós que el primer (dels 7 metres d’eslora s’havia passat als 17) i incorporava algunes millores significatives, com ara la substitució de la força motriu humana per una màquina de vapor o la incorporació d’un nou sistema de renovació de l’aire que feia habitable la cambra. El nou submarí va tenir un notable èxit, però, malauradament, la societat que el va impulsar va fer fallida, els accionistes es van negar a aportar més capitals i l’Ictineu II va acabar sent embargat i desballestat. Malgrat això i la impossibilitat de donar al seu invent una utilitat real i treure’n rendiment, els dos vaixells peix ideats per Monturiol van marcar un abans i un després en la navegació submarina.
L’art de navegar sota l’aigua
A partir del 1869, després que els creditors li haguessin embargat l’Ictineu II, Monturiol es va concentrar a escriure un Ensayo sobre el arte de navegar debajo del agua. La primera edició va aparèixer sis anys després de la seva mort i la versió en català no es va publicar fins al 1919, traduïda per Carles Rahola i patrocinada per la Mancomunitat. El llibre és un testament científic en què es condensen tots els coneixements de Narcís Monturiol.
REPUBLICÀ, INVENTOR i PACIFISTA
Narcís Monturiol i Estarriol (Figueres, 1819 - Sant Martí de Provençals, 1885) va ser una figura avançada al seu temps; un home d’ideals republicans i d’ambicions socials, que estava plenament convençut que el progrés de la humanitat arribaria de bracet de l’avenç tecnològic, i que no es va limitar a teoritzar. De fet, tots els seus invents van néixer de la voluntat de millorar la vida de la gent. El més conegut de tots va ser el submarí Ictineu, que va idear després de comprovar els perills que corrien els pescadors de corall de Cadaqués. També es va plantejar la possibilitat que l’Ictineu tingués un ús militar, però en una entrevista del 1867, Narcís Monturiol deixava ben clara la seva vocació pacifista: “Ja seria hora que vingués la navegació submarina i l’aèria a igualar les forces de les nacions i a posar fi a les guerres. Com no ha de ser possible la pau universal! L’home només excepcionalment s’aboca a la ira, i en la ira o en la guerra hem construït el nostre estat normal.”