Una tragèdia silenciada

Han pas­sat 100 anys i el des­as­tre d’Annual, en què van per­dre la vida més de 13.000 sol­dats espa­nyols, segueix essent un epi­sodi maleït. El peri­o­dista Manuel Legui­neche, en un estudi publi­cat fa alguns anys, va defi­nir-la com “la pit­jor guerra en el pit­jor moment en el pit­jor lloc del món [...]. Una bata­lla que tot­hom va voler obli­dar durant 75 anys”. En els dar­rers anys, els lli­bres dedi­cats a aque­lla der­rota s’han mul­ti­pli­cat i s’ha posat de mani­fest, en la línia del que ja va apun­tar l’informe diri­git pel gene­ral Picasso el 1922, el cúmul d’erra­des i des­propòsits que es van suc­ceir durant aquells dies.

Un dels prin­ci­pals res­pon­sa­bles de la tragèdia va ser el gene­ral Fernández Sil­ves­tre, cap de la comandància gene­ral de Meli­lla, que, amb només 50 anys, acu­mu­lava una car­rera heroica, en bona part for­jada a Cuba. La seva intenció era esten­dre el con­trol espa­nyol cap a la badia d’Alhu­ce­mas, a poc més de 30 quilòmetres de la plana d’Annual. Però els errors estratègics en l’avenç i la menys­va­lo­ració de la força de l’adver­sari van resul­tar fatals. La mati­nada del 22 de juliol es va veure atra­pat per una embos­cada i, davant la manca de recur­sos per fer-hi front, va orde­nar la reti­rada cap a Meli­lla; una ope­ració que es va con­ver­tir en una des­ban­dada des­con­tro­lada i en un autèntic cal­vari per a milers de sol­dats. Tots els encla­va­ments espa­nyols van anar caient de forma irre­ver­si­ble. El dar­rer de tots va ser el Mont Arruit, on es van atrin­xe­rar més de 3.000 sol­dats coman­dats pel gene­ral Felipe Navarro. Durant dies van ser sot­me­sos a un setge impla­ca­ble, amb bom­bar­de­jos con­ti­nus, llançament de gra­na­des i, fins i tot, de pedres llançades amb fones. A tot això, s’hi afe­gia la manca d’aigua, l’acu­mu­lació d’infec­ci­ons i la des­mo­ra­lit­zació de la tropa. Final­ment, el 9 d’agost, després de rebre l’auto­rit­zació de l’alt comis­sa­riat per “trac­tar amb l’ene­mic que l’envolta, encara que sigui lliu­rant l’arma­ment”, el gene­ral Navarro va deci­dir capi­tu­lar. Aquell mateix dia, 1.675 per­so­nes van aban­do­nar el lloc a par­tir de l’acord subs­crit amb els caps rifenys; però, ins­tants després, van ser ata­ca­des sense com­passió per més de 3.000 rifenys armats amb fusells i gumies. Molts pocs van acon­se­guir sobre­viure; i els que van fer-ho es van con­ver­tir en tes­ti­mo­nis d’excepció de la tragèdia.

A la Península, els detalls de la tragèdia es van anar conei­xent amb comp­ta­go­tes. A mit­jan agost, tot i que ja se sabia que el nom­bre de bai­xes durant el setge havia estat molt ele­vat, hom encara no conei­xia la crua rea­li­tat. A finals d’octu­bre, els pri­mers foto­pe­ri­o­dis­tes van poder arri­bar al lloc de la tragèdia; i, pocs dies després, la premsa gràfica va començar a publi­car les pri­me­res imat­ges, real­ment impac­tants, que van escan­da­lit­zar l’opinió pública. Una cosa eren les des­crip­ci­ons periodísti­ques i els tes­ti­mo­nis reco­llits amb comp­ta­go­tes; i una altra, ben dife­rent, les foto­gra­fies de cadàvers escam­pats per tot arreu, putre­fac­tes i muti­lats sense com­passió. Enmig d’un clima polític cris­pat, en què es començava a dema­nar l’assumpció de res­pon­sa­bi­li­tats, la soci­e­tat es va veure col­pida per la tragèdia. Tal com expres­sa­ria un colum­nista del Heraldo de Madrid: “Aquests 2.000 cadàvers del Mont Arruit, mig car­bo­nit­zats, muti­lats, amb el ros­tre con­tret pel dar­rer gest de dolor, el de la mort, són muts acu­sa­dors de l’immens des­as­tre mar­roquí.”

El des­as­tre va pro­vo­car una crisi política con­si­de­ra­ble i la ins­trucció d’un expe­di­ent impe­ca­ble de 2.417 folis per part del gene­ral Picasso, en què es par­lava de cor­rupció gene­ra­lit­zada i d’errors que apun­ta­ven al gene­ral Fernández Sil­ves­tre; però també a l’alt comis­sa­riat del Mar­roc, el gene­ral Dámaso Beren­guer. I fins i tot al rei, Alfons XIII. En tot cas, el 13 de setem­bre del 1923, amb el vis­ti­plau del monarca, el gene­ral Primo de Rivera va impul­sar un cop d’estat que va ser­vir per enter­rar l’expe­di­ent Picasso i silen­ciar totes les misèries d’Annual.