Hemeroteca
Una epidèmia silenciada
Fa cinquanta anys, Barcelona va patir un dels darrers brots de còlera de la seva història, una epidèmia que va durar tres mesos, va afectar 300 persones i va provocar tres morts, però que va voler ser silenciada per les autoritats
LA BASE D’OPERACIONS
L’Hospital del Mar es va convertir en el centre de referència des d’on combatre l’epidèmiaDurant dies, les autoritats franquistes van negar l’existència d’un brot de còlera i van atribuir les informacions publicades a la premsa estrangera a una campanya de desprestigi, com si es tractés d’un contuberni més dels que assetjaven la dictadura. Quan es parlava de la malaltia, a més, poques vegades s’utilitzava la paraula maleïda, sinó que s’hi referien com a diarrees estivals. Ben aviat, però, va resultar impossible amagar la realitat. El 19 de juliol, quan les autoritats ni tan sols havien informat del primer brot, que s’havia declarat a Aragó, concretament a la conca del Jalón, més de 3.000 persones s’havien presentat a la prefectura provincial de Sanitat de Saragossa. Tal com explicava la premsa local, tot i que “oficialment no havia estat notificat res sobre el tema, els persistents rumors d’un brot epidèmic van empènyer els ciutadans fins a les dependències de l’esmentada delegació a la recerca de la corresponent vacuna”.
Aviat, l’epidèmia també va afectar el nostre país, i el silenci oficial es va mantenir. Mentre la premsa seguia negant la realitat o n’informava amb comptagotes i de forma telegràfica i críptica, els sanitaris intentaven aturar-la. L’Hospital del Mar, que s’havia creat el 1905 per fer front a les epidèmies que patia Barcelona, es va convertir en la principal base d’operacions per combatre aquella crisi sanitària. I, entre els metges que va assumir el lideratge per fer front a l’epidèmia, van destacar Francisco Alcántara i Amadeo Foz, que van organitzar la vacunació de la població, l’hospitalització de malalts colèrics i el diagnòstic bacteriològic.
Xeringues de plàstic
L’esforç va ser remarcable. Es van traslladar els malalts no infecciosos a altres hospitals i es van dedicar tres pavellons a combatre l’epidèmia: el primer era una unitat bàsica de rehidratació, on ingressaven els malalts amb diarrees intenses; el segon estava destinat als malalts que havien superat la fase aguda i que es trobaven en ple procés de recuperació; mentre que el tercer era per als que tenien símptomes de deshidratació però no podien ser atesos al seu domicili. A més, es van habilitar serveis d’esterilització, rentadors especials, lliteres adaptades als colèrics, fumigadors i altres recursos. En total, durant els tres mesos que va durar l’epidèmia es van atendre 118 malalts, a més de 450 persones sospitoses de patir la malaltia i van morir tres persones, que havien ingressat a l’hospital en unes condicions no recuperables.
Els equips de vacunació van funcionar amb agilitat. A banda dels metges de l’equip habitual de microbiologia, també van participar-hi un grup d’estudiants de medicina de la Universitat Autònoma. Un d’aquest era el doctor Xavier Serra, que fa pocs dies recordava des del seu blog l’operatiu que es va organitzar: “Ens vam instal·lar en un petit cobert que hi havia llavors a l’entrada de l’hospital, una mena de consergeria. Es formaren dos equips, cada un format per tres o quatre estudiants i un metge supervisor. Com a novetat, disposàvem de xeringues de plàstic d’un sol ús, que s’havien introduït feia poc. Fins llavors s’havien usat normalment xeringues de vidre que calia esterilitzar cada vegada, i que de tota manera encara usàvem quan s’acabaven les de plàstic. Un de nosaltres prenia les dades, un altre carregava la xeringa i l’altre inoculava. Recordo que cadascú feia unes 800 vacunes diàries. Hi havia moments en què es formaven llargues cues de gent per vacunar-se. Mentre vacunàvem proporcionàvem instruccions d’higiene [...].”
Avui, en ple procés de vacunació per la covid, la seva descripció ens sembla plenament vigent. Sierra també recorda: “La negació de les epidèmies per interessos polítics no és nova. En diverses circumstàncies s’ha pres aquesta decisió irresponsable amb l’excusa de no atemorir la població. El cas del còlera de l’estiu del 1971 és un dels més clars [...]. Mentre veia com els colèrics es deshidrataven a les sales de l’hospital, llegia després les notícies negant l’evidència.”
INFORMACIÓ TENDENCIOSA
El 7 de juliol, quan ja s’havien certificat els primers casos, La Vanguardia Española es feia ressò d’una nota de premsa del govern espanyol i afirmava: “Davant la informació tendenciosa d’algun diari estranger, la Direcció General de Sanitat afirma de forma categòrica que no hi ha ni hi ha hagut cap cas de còlera en tot el territori nacional español” i, per esvair qualsevol dubte, afegia que tampoc n’hi havia hagut a “les places de Ceuta i Melilla”. Setze dies després, a la portada del mateix diari apareixia un titular ben explícit: “Normalitat sanitària a tot el país.” I, a les pàgines interiors es tornava a combatre la premsa estrangera, especialment la francesa, i es destacava que les informacions que s’havien difós eren “un cop baix al turisme espanyol”, un sector clau en l’economia de l’Estat. El brot, a més, arribava en un moment delicat, en plena temporada turística.