Hemeroteca
Visca la República del Rif!
El 19 de setembre del 1921, fa cent anys, es va proclamar la República del Rif, un nou estat que no va ser reconegut per Espanya però que va rebre el suport dels catalanistes
-
Un camió transformat en autometralladora. -
Guerrers d’Abd el-Krim, durant la guerra d’Annual. -
L’emir de la República del Rif, Abd el-Krim. -
Auca sobre Abd el-Krim apareguda a la premsa satírica. -
Portada de "L'Esquella de la Torratxa". -
Portada de "La Campana de Gràcia". -
Bitllet del nou estat. -
Visca la República del Rif!.
REFERENT ANTICOLONIAL
Abd el-Krim es va convertir en un referent de les lluites anticolonials que van emergir després de la Segona Guerra MundialEl 18 de setembre del 1921, un mes després de derrotar l’exèrcit espanyol a la batalla d’Annual, el líder del moviment rifeny, Abd el-Krim, va convocar els representants de les cabiles a un congrés general per tal d’avaluar la situació i constituir un nou estat. En el seu discurs, el líder va denunciar el Tractat d’Algesires (1906), a través del qual Espanya i França es repartien el control del nord de l’Àfrica: “Partia d’una premissa inicial falsa que afirmava que el nostre país, el Rif, forma part del Marroc.” I, tot seguit, va recordar: “Mai hem reconegut el protectorat ni mai ho farem. Volem ser els nostres propis governants [...].” Abd el-Krim també va rebatre aquells que consideraven que el nou estat que es volia crear no tenia cap fonament i va fer una crida “a totes les nacions de qualsevol part del món”: “Que vinguin i descobreixin les nostres regions ignotes i que les visitin amb científics, geòlegs, químics i enginyers, amb motius comercials, però sense cap intenció militar.”
També va ratificar el compromís de prosseguir “una guerra legítima contra Espanya” amb la intenció de: “Defensar la nostra independència, que perseverarem fins a aconseguir la pau, la llibertat i el reconeixement de la nostra independència amb tots els seus territoris; des dels límits fronterers amb el Marroc fins al mar Mediterrani, el riu Muluya i l’oceà Atlàntic.” I, finalment, es va adreçar “a la nació espanyola i al seu intel·ligent poble” que, va afegir: “Criem que no discuteix la legalitat de les nostres demandes.” En la mateixa reunió, Abd el-Krim va ser nomenat emir del nou estat, es va constituir un Consell Nacional de Notables i es va fixar la data del 18 de setembre com a Dia de la Independència.
Una reacció virulenta
Malgrat l’intent d’aconseguir la complicitat del poble espanyol, la declaració d’Abd el-Krim va provocar una reacció irada de la premsa i els partits espanyols. Alguns mitjans van ignorar la declaració; d’altres van començar a difondre l’amenaça d’una nova “conquesta musulmana”. Bona part, però, seguien trasbalsats per la catàstrofe del mont Arruit, que havia provocat milers de morts i una crisi de dimensions colossals. Només algunes veus tímides van aplaudir el nou estat. Una d’aquestes veus va ser Estat Català, que es va apressar a enviar un telegrama de felicitació “als germans del Marroc” que acabava amb un “visca la República del Rif!” L’altra excepció va ser Acció Catalana, una escissió de la Lliga. Tot i això, el nacionalisme català estava molt més interessat en el procés que s’estava vivint en aquells moments a Irlanda que no pas en el que s’estava gestant al nord de l’Àfrica.
La fi del somni
El Dawlat Aljumhuriya Rifiya, que és com s’anomenava la República del Rif, va intentar consolidar-se com a estat. Va aprovar una constitució, va crear una moneda i una bandera pròpies i, el que és més remarcable, va impulsar alguns projectes modernitzadors, entre els quals hi havia la creació d’una xarxa de transports i comunicacions, la construcció d’escoles i l’impuls d’una reforma agrària que havia de garantir el suport popular al nou estat.
En l’àmbit internacional, les autoritats rifenyes van intentar aconseguir la complicitat del govern britànic i fer-se un forat a la Societat de Nacions, però sense gaires resultats. Un any després de la proclamació de la independència, es va adreçar una carta a la Societat de Nacions en què es recordava: “Hem constituït un poder representatiu degudament escollit, compost per diputats de quaranta-una tribus del Rif i Gomara. Entre els punts més importants acordats hi ha una assemblea representativa degudament escollida que governa el nostre país d’acord amb els objectius de la Societat de Nacions [...].” Finalment, expressaven un compromís: “Donar proves i garanties que demostrin que som capaços de governar el país en interès de la pau i el comerç internacional.”
Malgrat els esforços esmerçats, la República del Rif no va aconseguir superar la pressió dels estats colonials, que no estaven disposats a tolerar un govern que no fos un titella dels interessos occidentals. Finalment, França es va aliar amb la dictadura de Primo de Rivera i, després de sis anys de lluita sagnant, el 27 de maig del 1926 el somni d’un país independent es va esvair del tot. Abd el-Krim es va rendir als francesos i, després d’alguns anys de presidi, es va exiliar a Egipte, on va morir el 1963. Tot i això, la revolta que va encapçalar es va convertir en un referent de les lluites anticolonials que van emergir sense aturador, sobretot després de la Segona Guerra Mundial.