Hemeroteca

Hemeroteca

Visca la República del Rif!

El 19 de setembre del 1921, fa cent anys, es va proclamar la República del Rif, un nou estat que no va ser reconegut per Espanya però que va rebre el suport dels catalanistes

REFERENT ANTICOLONIAL
Abd el-Krim es va convertir en un referent de les lluites anticolonials que van emergir després de la Segona Guerra Mundial

El 18 de setem­bre del 1921, un mes després de der­ro­tar l’exèrcit espa­nyol a la bata­lla d’Annual, el líder del movi­ment rifeny, Abd el-Krim, va con­vo­car els repre­sen­tants de les cabi­les a un congrés gene­ral per tal d’ava­luar la situ­ació i cons­ti­tuir un nou estat. En el seu dis­curs, el líder va denun­ciar el Trac­tat d’Alge­si­res (1906), a través del qual Espa­nya i França es repar­tien el con­trol del nord de l’Àfrica: “Par­tia d’una pre­missa ini­cial falsa que afir­mava que el nos­tre país, el Rif, forma part del Mar­roc.” I, tot seguit, va recor­dar: “Mai hem reco­ne­gut el pro­tec­to­rat ni mai ho farem. Volem ser els nos­tres pro­pis gover­nants [...].” Abd el-Krim també va reba­tre aquells que con­si­de­ra­ven que el nou estat que es volia crear no tenia cap fona­ment i va fer una crida “a totes les naci­ons de qual­se­vol part del món”: “Que vin­guin i des­co­brei­xin les nos­tres regi­ons igno­tes i que les visi­tin amb científics, geòlegs, químics i engi­nyers, amb motius comer­ci­als, però sense cap intenció mili­tar.”

També va rati­fi­car el com­promís de pros­se­guir “una guerra legítima con­tra Espa­nya” amb la intenció de: “Defen­sar la nos­tra inde­pendència, que per­se­ve­ra­rem fins a acon­se­guir la pau, la lli­ber­tat i el reco­nei­xe­ment de la nos­tra inde­pendència amb tots els seus ter­ri­to­ris; des dels límits fron­te­rers amb el Mar­roc fins al mar Medi­ter­rani, el riu Muluya i l’oceà Atlàntic.” I, final­ment, es va adreçar “a la nació espa­nyola i al seu intel·ligent poble” que, va afe­gir: “Criem que no dis­cu­teix la lega­li­tat de les nos­tres deman­des.” En la mateixa reunió, Abd el-Krim va ser nome­nat emir del nou estat, es va cons­ti­tuir un Con­sell Naci­o­nal de Nota­bles i es va fixar la data del 18 de setem­bre com a Dia de la Inde­pendència.

Una reacció viru­lenta

Mal­grat l’intent d’acon­se­guir la com­pli­ci­tat del poble espa­nyol, la decla­ració d’Abd el-Krim va pro­vo­car una reacció irada de la premsa i els par­tits espa­nyols. Alguns mit­jans van igno­rar la decla­ració; d’altres van començar a difon­dre l’amenaça d’una nova “con­questa musul­mana”. Bona part, però, seguien tras­bal­sats per la catàstrofe del mont Arruit, que havia pro­vo­cat milers de morts i una crisi de dimen­si­ons colos­sals. Només algu­nes veus tímides van aplau­dir el nou estat. Una d’aques­tes veus va ser Estat Català, que es va apres­sar a enviar un tele­grama de feli­ci­tació “als ger­mans del Mar­roc” que aca­bava amb un “visca la República del Rif!” L’altra excepció va ser Acció Cata­lana, una escissió de la Lliga. Tot i això, el naci­o­na­lisme català estava molt més interes­sat en el procés que s’estava vivint en aquells moments a Irlanda que no pas en el que s’estava ges­tant al nord de l’Àfrica.

La fi del somni

El Daw­lat Aljum­hu­riya Rifiya, que és com s’ano­me­nava la República del Rif, va inten­tar con­so­li­dar-se com a estat. Va apro­var una cons­ti­tució, va crear una moneda i una ban­dera pròpies i, el que és més remar­ca­ble, va impul­sar alguns pro­jec­tes moder­nit­za­dors, entre els quals hi havia la cre­ació d’una xarxa de trans­ports i comu­ni­ca­ci­ons, la cons­trucció d’esco­les i l’impuls d’una reforma agrària que havia de garan­tir el suport popu­lar al nou estat.

En l’àmbit inter­na­ci­o­nal, les auto­ri­tats rife­nyes van inten­tar acon­se­guir la com­pli­ci­tat del govern britànic i fer-se un forat a la Soci­e­tat de Naci­ons, però sense gai­res resul­tats. Un any després de la pro­cla­mació de la inde­pendència, es va adreçar una carta a la Soci­e­tat de Naci­ons en què es recor­dava: “Hem cons­tituït un poder repre­sen­ta­tiu degu­da­ment esco­llit, com­post per dipu­tats de qua­ranta-una tri­bus del Rif i Gomara. Entre els punts més impor­tants acor­dats hi ha una assem­blea repre­sen­ta­tiva degu­da­ment esco­llida que governa el nos­tre país d’acord amb els objec­tius de la Soci­e­tat de Naci­ons [...].” Final­ment, expres­sa­ven un com­promís: “Donar pro­ves i garan­ties que demos­trin que som capaços de gover­nar el país en interès de la pau i el comerç inter­na­ci­o­nal.”

Mal­grat els esforços esmerçats, la República del Rif no va acon­se­guir superar la pressió dels estats colo­ni­als, que no esta­ven dis­po­sats a tole­rar un govern que no fos un tite­lla dels interes­sos occi­den­tals. Final­ment, França es va aliar amb la dic­ta­dura de Primo de Rivera i, després de sis anys de lluita sag­nant, el 27 de maig del 1926 el somni d’un país inde­pen­dent es va esvair del tot. Abd el-Krim es va ren­dir als fran­ce­sos i, després d’alguns anys de pre­sidi, es va exi­liar a Egipte, on va morir el 1963. Tot i això, la revolta que va encapçalar es va con­ver­tir en un refe­rent de les llui­tes anti­co­lo­ni­als que van emer­gir sense atu­ra­dor, sobre­tot després de la Segona Guerra Mun­dial.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor