Reial repudi

“Tenint en compte que a Bar­ce­lona els repu­bli­cans estem en immensa majo­ria, tenint en compte que cada vegada que hem anat a les urnes hem fet tri­om­far dipu­tats i regi­dors fede­rals, ens pre­gun­tem: què vindrà a fer don Ama­deu en una ciu­tat emi­nent­ment repu­bli­cana?” La reflexió ante­rior va aparèixer al set­ma­nari La Cam­pana de Gràcia el 3 de setem­bre del 1871, deu dies abans de la visita d’Ama­deu I de Savoia. I, com ens podem ima­gi­nar, no tenia una res­posta satis­factòria. La qüestió és que el monarca, que havia acce­dit al tron alguns mesos abans, tenia ganes de gua­nyar-se el suport dels seus súbdits i es va esforçar en cos i ànima a recórrer el país. De fet, en el seu viatge des d’Itàlia per acce­dir al tron, Ama­deu de Savoia havia vol­gut arri­bar al port de Bar­ce­lona, però una epidèmia de còlera l’hi va impe­dir i va haver d’atra­car al port de Car­ta­gena.

La qüestió és que la visita reial es va pre­pa­rar a consciència. Els tea­tres van pro­gra­mar fun­ci­ons gratuïtes, els car­rers es van guar­nir com si es tractés de la festa major i l’Ajun­ta­ment va pre­pa­rar un sen­zill pro­grama d’actes que anava des del repi­ca­ment de cam­pa­nes fins a una sere­nata, pas­sant per la dis­tri­bució de dona­tius entre els obrers lesi­o­nats. En el mani­fest que els anun­ci­ava, l’Ajun­ta­ment recor­dava que Ama­deu I era “el pri­mer monarca esco­llit pel poble espa­nyol en ús de la seva libèrrima sobi­rana volun­tat”. I, sor­pre­nent­ment, anun­ci­ava: “No volem impo­sar ni recla­mar [...] mani­fes­ta­ci­ons de joia que no siguin fruit de les vos­tres con­vic­ci­ons i lliure i espontània expressió dels vos­tres sen­ti­ments.” En qual­se­vol cas, com que donava per des­comp­tat que no hi hau­ria un exces­siu entu­si­asme entre la ciu­ta­da­nia, només s’atre­via a recla­mar “cor­te­sia, res­pecte i con­si­de­ració”.

Si fem cas de les cròniques que van aparèixer a la premsa, es fa difícil saber del cert quina va ser real­ment la reacció de la soci­e­tat bar­ce­lo­nina. El diari La Imprenta, per exem­ple, des­ta­cava: “Bar­ce­lona ha fet una rebuda tan afec­tu­osa que pro­ba­ble­ment ha sorprès els matei­xos pro­gres­sis­tes, que amb tan afany i tants temors van pre­pa­rar els actes ofi­ci­als.” El recor­re­gut estava lite­ral­ment ocu­pat per l’exèrcit, però, tot i això, aquest diari des­ta­cava que s’havia notat “un movi­ment extra­or­di­nari en la població, i la gen­tada que va sor­tir al car­rer era immensa”. El rei, que devia tenir malas­tru­gança, va assis­tir a un inci­dent des­a­for­tu­nat. Una tarima es va esfon­drar i alguns veïns es van lesi­o­nar de gra­ve­tat.

Mal­grat aquest ensurt, el monarca es va pas­se­jar tran­quil·lament en un espec­ta­cu­lar cavall àrab pel cen­tre de Bar­ce­lona, sense que es produís cap inci­dent més. Tot i això, quan va sor­tir de la cate­dral, després de sen­tir el Te Deum que li van dedi­car, es va posar a ploure a bots i bar­rals, i Ama­deu I va arri­bar a l’edi­fici de Capi­ta­nia “com­ple­ta­ment ama­rat d’aigua”. El monarca, però, no va dei­xar de seguir el pro­grama pre­vist. La imprenta, en tot cas, tenia molt clar que aque­lla visita havia “enter­rat” del tot la dinas­tia dels Bor­bons i n’havia con­so­li­dat una de nova.

Des de l’altre extrem de la pales­tra periodística, el diari tra­di­ci­o­na­lista La con­vicción ana­lit­zava la visita de qui havia bate­jat com a “rei d’Itàlia” de manera total­ment con­tra­po­sada i es pre­gun­tava: “Si don Ama­deu és tan popu­lar, per què tan­tes pre­cau­ci­ons? Per què tanta presència de l’exèrcit a les can­to­na­des i als ter­rats? Amb això n’hi hau­ria d’haver prou per indi­car l’estat de setge de la ciu­tat si era neces­sari pren­dre tan­tes pre­cau­ci­ons per ofe­gar els exces­sos d’entu­si­asme, com han dit els pro­gres­sis­tes.”

En la crònica de l’acte, remar­ca­ven que bona part del públic hi havia anat per “curi­o­si­tat” i que “la major part de la gent eren tre­ba­lla­dors muni­ci­pals, jut­ges i altra gent ofi­cial, que havien d’assis­tir-hi de forma obli­gatòria”. El diari també posava èmfasi en algun epi­sodi de tensió, com el que s’havia vis­cut a la plaça de la Cate­dral, quan “es van sen­tir alguns crits de «fora», la qual cosa va pro­vo­car les cor­re­dis­ses i els ensurts con­seqüents”. Segons La con­vicción, ene­mic acèrrim del nou rei, la fre­dor de la gent era ine­nar­ra­ble: “El poble s’havia entos­su­dit a no desen­gan­xar els seus lla­vis i ho va com­plir al peu de la lle­tra.”