Hemeroteca
El naixement de la ‘Soli’
El 19 d’octubre del 1907 va aparèixer el primer número de ‘Solidaridad Obrera’, que es va acabar convertint en el portaveu de la CNT i en una capçalera de referència
TRAJECTÒRIA DIFÍCIL
Des de bon començament, ‘Solidaridad Obrera’ es va veure afectada per les constants suspensions governativesEl 3 d’agost del 1907, el moviment obrer va aconseguir superar la seva tradicional fragmentació. Aquell dia, els delegats de les Societats Obreres de Barcelona es van reunir al local de la Dependència Mercantil i van impulsar un sindicat unitari. En l’acta de constitució es recordava: “Aquella assemblea laboriosa havia permès posar les bases d’una veritable unió de la classe treballadora que avui es va estenent per tot Catalunya i demà ho farà per tot Espanya per constituir, amb el nom de Solidaritat Obrera, una veritable força que s’imposi a tots els abusos dels nostres explotadors i a totes les injustícies socials que patim.” En la mateixa reunió es va acordar impulsar una publicació que duria el mateix nom del sindicat i que en faria de portaveu.
Es deia Solidaridad Obrera, però, ben aviat els venedors ambulants que la distribuïen van anomenar-la la Soli, un diminutiu que, com acostuma a succeir, va acabar fent fortuna. La nova capçalera no naixia del no res. De fet, es va utilitzar la logística d’una publicació anomenada Despertar Social, portaveu de la Societat de Cambrers “La Unió”. En un primer moment, Solidaridad Obrera va rebre el suport econòmic del pedagog Francesc Ferrer, i entre els seus primers redactors, hi trobem Anselmo Lorenzo, un dels pares de l’anarquisme al nostre país. De fet, va ser ell qui va assumir la direcció de la publicació durant els primers mesos, tot i que qui hi constava oficialment era Jaume Bisbe, secretari del consell directiu i membre de la Societat de Pintors.
L’esquema de la publicació era ben senzill. La portada jugava un paper essencial, amb un dibuix al·legòric a tota pàgina. En la del primer número, per exemple, una figura femenina, que representava la solidaritat obrera, intentava despertar un obrer anestesiat per l’opi i que s’abstreia amb el diner i l’autonomia de Catalunya. Es tractava d’un atac directe a la Solidaritat Catalana, un moviment constituït pocs mesos abans que havia permès al catalanisme aconseguir la majoria política al país. De fet, durant tota la seva trajectòria, tant el diari com el sindicat (primer Solidaritat Obrera i més endavant la Confederació Nacional del Treball) van tenir evidents dificultats per compatibilitzar les reivindicacions socials amb les nacionals.
Pel que fa a continguts, predominaven els articles centrats en la relació sindical i la discussió de l’estratègia de les lluites societàries. També hi havia articles de caire formatiu. En el primer número, per donar-ne exemple, apareixia una reflexió “sobre ensenyament” en què es defensava la necessitat de promoure la cultura entre els obrers atès que: “No podem ni hem d’esperar [res]de l’ensenyament oficial, de les escoles congregacionistes ni del professorat particular laic”, i es feia manifesta la necessitat de crear escoles racionalistes.
Una vida convulsa
Els inicis de Solidaridad Obrera no van resultar gens senzills. A banda de la precarietat econòmica, des de bon començament es va veure afectada per les constants suspensions governatives. La primera va arribar el 30 de novembre, pocs mesos després d’aparèixer, i es va perllongar fins al febrer de l’any següent. La segona, encara més llarga, va arribar pocs mesos després, el juliol del 1909, arran de la revolta de la Setmana Tràgica. La publicació no va reaparèixer fins al febrer de l’any següent, degudament transformat en un “periódico sindicalista” que ja feia les funcions de portaveu de la Confederació Nacional del Treball, fundada aquell mateix any. La publicació va tornar a desaparèixer el setembre del 1911 i, en aquesta ocasió, no va tornar a sortir fins a l’1 de maig del 1913. Solidaridad Obrera, transformada en diari el 1916, va viure moltes suspensions més, fins i tot durant el període de la República, però tornava a reaparèixer amb tossuderia. Durant la Guerra Civil, es va convertir en la publicació de major difusió de l’Estat, amb més de 200.000 exemplars venuts, una xifra espectacular si tenim en compte els alts índex d’analfabetisme. Si fem cas a les dades publicades a la Gaseta Municipal de Barcelona, el 1930, els homes sense instrucció elemental arribaven al 17,56% del total, una xifra que s’enfilava fins al 25,90% en el cas de les dones.