Hemeroteca
‘I am a catalan!’
El 24 d’octubre del 1971, fa 50 anys, el músic Pau Casals va pronunciar el seu conegut discurs a l’Assemblea de les Nacions Unides, unes paraules silenciades per la premsa franquista
PEDAGOGIA DE CATALUNYA
“Casals va posar en valor el paper de Catalunya en la lluita per la pau i la democràcia, destacant que havia tingut el primer parlament democràtic i també l’antecedent remot de les Nacions Unides”Només cal que consultin a YouTube o que es passegin per les xarxes socials. El trobaran en infinitat d’espais. I, molt probablement, els serà molt difícil no emocionar-se amb la veu trencada de Pau Casals que retruny per les parets de la sala principal de les Nacions Unides. El discurs improvisat que va pronunciar després de rebre la Medalla de la Pau s’ha convertit en un episodi icònic en la internacionalització de la causa catalana i, al seu moment, va significar una alenada d’esperança en un món sacsejat per les guerres i amb dictadures sanguinàries com la franquista. En l’àmbit personal, l’homenatge i la intervenció del músic del Vendrell van representar la culminació d’una vida marcada per l’excel·lència musical i que sempre havia deixat espai per a la reivindicació pacifista, el clam per la llibertat i l’orgull per la seva identitat nacional.
Les paraules es van pronunciar el 24 d’octubre del 1971, durant la presentació de l’Himne a les Nacions Unides, amb música del mateix Casals i lletra del poeta W. H. Auden. Aquell dia, el músic català va rebre la Medalla de la Pau de les Nacions Unides de mans del secretari general de l’organització, el birmà U Thant. Es tractava d’un reconeixement a la trajectòria d’una personalitat que havia “consagrat la vida a la veritat, a la bellesa i a la pau”, tal com va destacar Thant. I també una mostra d’agraïment per part de les Nacions Unides, una institució a la qual el músic del Vendrell havia donat suport en diverses ocasions, ja fos oferint concerts benèfics o bé implicant-se en accions humanitàries.
Un discurs improvisat
Pau Casals va convertir el discurs d’agraïment en un acte d’afirmació catalana i pacifista. Primer de tot, va confessar: “És l’honor més gran que he rebut a la meva vida” i, després de recordar el paper de la seva mare en el seu compromís amb la pau, va pronunciar una frase de presentació que ha esdevingut icònica: “I am a catalan.” El músic va resumir en poques paraules la història de Catalunya, que en aquells moments era “una província d’Espanya”, però que havia estat “la més gran nació del món”. I, per donar-ne mostra, va posar en valor el paper de Catalunya en la lluita per la pau i la democràcia, destacant que havia tingut el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra i també l’antecedent remot de les Nacions Unides: “En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van trobar en una ciutat de França, aleshores de Catalunya, per parlar de la pau. En el segle XI. Pau en el món i contra la guerra. Això era Catalunya.”
Es tractava d’una ocasió molt especial. I, després de recordar que feia molt de temps que no tocava el violoncel en públic, Casals va dir: “Avui he de tocar.” I va anunciar que interpretaria una peça del folklore català, El cant dels ocells: “És la música que Bach i Beethoven i tots els grans haurien estimat i admirat. I és l’ànima del meu país, Catalunya.” El músic del Vendrell va convertir aquella senzilla peça en un símbol internacional de la pau.
Les paraules de Casals van provocar un enorme impacte, a dins i a fora de les Nacions Unides. L’endemà, les portades dels diaris nord-americans se’n van fer ressò. Hom destacava la seva catalanitat i la lluita per la pau al Principat i al món. Contràriament, si fullegem la premsa espanyola de l’època, comprovarem que les paraules del músic del Vendrell van ser sistemàticament silenciades. La Vanguardia Española, per donar-ne exemple, es va fer ressò de la concessió de la Medalla de la Pau al músic, però no va dedicar ni una sola línia al seu discurs. Els temps no donaven per a més.
L’EMOCIÓ DE JACK BAZIE
Un dels diaris que es va fer ressò de la intervenció de Casals va ser The New York Times, que la destacava a la portada i remarcava que el músic havia fet “un apassionat homenatge musical a la pau i a les Nacions Unides” i havia recordat que “Catalunya havia lluitat per la pau des de l’edat mitjana”. El diari recollia el testimoni d’un jove guàrdia de les Nacions Unides, Jack Bazie, que “va resumir l’excitació que va envair molts dels convidats a la sala durant el concert de 95 minuts: “Havia sentit parlar de Casals i esperava un vell cansat, fins i tot una mica senil, però aquí hi havia un home robust amb més energia que molta gent de la meva edat. La meva dona és aficionada a la música clàssica; realment m’envejarà que hagi pogut estar aquí avui.”