Hemeroteca
L’adeu de Sarrià
El 4 de novembre del 1921, un reial decret del govern espanyol va agregar Sarrià al municipi de Barcelona, una decisió que va representar una fita més en l’expansió de la capital del país i que va provocar un rebuig unànime per part de la ciutadania
-
Sortida del míting contra l’agregació, celebrat el 6 de novembre del 1921 al cinema Spring. ARXIU FAMÍLIA QUADRAS / MUHBA. -
Una imatge de la protesta publicada a ‘El Dia Gráfico’ ARCA. -
Un acudit sobre l’agregació de Sarrià, publicat a ‘L’Esquella de la Torratxa’ l’11 de novembre del 1921 ARCA. -
L’adeu de Sarrià.
EN PEU DE GUERRA
El mateix dia que es publicava el decret, els veïns van organitzar una vaga que va ser liderada per tradicionalistes i republicans“Queda agregat en la seva totalitat al terme municipal de Barcelona el de l’Ajuntament anomenat actualment Sant Vicenç de Sarrià.” El fragment anterior forma part del reial decret que va signar el 4 de novembre del 1921, tot just ha fet cent anys, el rei Alfons XIII i, en nom seu, el ministre de la Governació, Rafael de Coello y Oliván. El document, impulsat sense cap mena de consens, culminava un pla que s’havia iniciat el 1897 amb l’annexió a Barcelona dels municipis de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals i que havia continuat el 1904 amb l’agregació d’Horta. De fet, en el mateix document se’n deixava constància: “Fa temps que l’Ajuntament de Barcelona sol·licitava que el govern, fent ús de la facultat que l’article 10 de la llei municipal li concedeix per ampliar el terme de les poblacions de més de 100.000 habitants fins a una distància màxima de sis quilòmetres, agregui a aquella el terme municipal de Sarrià”.
La notícia, doncs, era esperada. I temuda. El dia abans, Rafael Batlle, que acabaria esdevenint el darrer alcalde de Sarrià, havia fet un viatge llampec a Madrid per tal d’evitar-la. A l’estació de França, Batlle va ser acomiadat amb crits a favor de l’autonomia municipal. No obstant això, els adversaris que va trobar a Madrid no eren només els polítics espanyols. De fet, un dels principals avaladors de l’agregació era el ministre d’Hisenda, el català Francesc Cambó, que ironies del destí, argumentava que valia més dur-la terme “amb un ministre a català a Madrid”. Cambó i el seu partit, la Lliga Regionalista, tenien la idea de bastir una “gran Barcelona” a l’altura de les principals capitals europees.
El mateix dia que es publicava el decret, els veïns de Sarrià van organitzar una vaga que va incloure el tancament dels comerços. Es van repartir pasquins per part de la Junta de Defensa pro Autonomia Municipal, i l’alcalde va intentar aconseguir el suport de la resta de municipis davant aquell acte de “dominació”. Tot fou debades. A poc a poc, la residència va perdre força i el 27 de març del 1922 es va celebrar el darrer ple. Aquell dia, definitivament, Sarrià es va convertir en un barri més de Barcelona.
CENT ANYS DESPRÉS
La celebració del centenari de l’annexió de Sarrià omplirà d’actes tot aquest 2021 i una bona part del 2022. S’han programat nou exposicions, xerrades, tallers i activitats per a tots els públics. Des del 5 de novembre i fins al 9 de gener, la seu Vil·la Joana del Museu d’Història de la ciutat acull l’exposició Sarrià i Barcelona, 1921. Vers la ciutat metropolitana, dirigida pel director del MUHBA, Joan Roca, i comissariada per l’historiador Carles Puigferrat. La mostra aplega fotografies, retalls de premsa i un audiovisual que recrea l’intens debat polític que es va viure durant aquells anys. A més, el Taller d’Història de Sarrià presentarà el llibre Sarrià 1921, centenari de l’agregació, obra de Jesús Mestre, Jaume Oriol i Carles Romaní, que inclou documents i fotografies inèdites.
TRES ACTORS EN CONFLICTE
L’agregació de Sarrià va enfrontar tres actors. D’una banda, l’Ajuntament de Sarrià, que va aconseguir aplegar sectors polítics tradicionalment enfrontats i mobilitzar la ciutadania. De l’altra, l’Ajuntament de Barcelona, amb un pes remarcable de la Lliga Regionalista. I, finalment, el govern espanyol, amb el ministre d’Hisenda Francesc Cambó com a protagonista destacat.