L’adeu a “l’home honrat”

L’enter­ra­ment de Fran­cesc Pi i Mar­gall, que es va cele­brar l’1 de desem­bre del 1901, es va con­ver­tir en una de les mani­fes­ta­ci­ons més impo­nents que s’havien vis­cut a Madrid. No van haver-hi músics, ni tro­pes, ni honors ofi­ci­als, però sí una con­cen­tració impres­si­o­nant de gent, prop de 30.000 per­so­nes, segons algu­nes fonts. Van arri­bar adhe­si­ons i comis­si­ons de tots els racons de la Península, però la de Bar­ce­lona, la seva ciu­tat natal, va topar amb un acci­dent fer­ro­vi­ari i va que­dar retin­guda a Mora la Nova.

El seguici fúnebre estava encapçalat per una secció de la guàrdia muni­ci­pal a cavall i una repre­sen­tació de l’Ajun­ta­ment, amb l’alcalde al cap­da­vant, men­tre que la caixa mortuòria era por­tada a coll per una repre­sen­tació de repu­bli­cans i obrers. Al dar­rere, hi havia una nom­brosa repre­sen­tació de comitès repu­bli­cans, cer­cles obrers, estu­di­ants i un munt de pro­homs del fede­ra­lisme. La cerimònia, que va començar a les 11 del matí i es va per­llon­gar fins a les 4 de la tarda, va estar car­re­gada d’inci­dents. Els pri­mers es van pro­duir a la casa mortuòria, quan alguns dels assis­tents es van enfron­tar amb l’exmi­nis­tre Rai­mundo Fernández Villa­verde perquè el van con­fon­dre amb un altre polític, Fran­cisco Sil­vela, que supo­sa­da­ment havia cri­ti­cat el difunt. La segona pica­ba­ra­lla va escla­tar quan un altre dels assis­tents va començar a lloar els conei­xe­ments tri­bu­ta­ris de Pi i Mar­gall i a cri­ti­car el titu­lar d’Hisenda, Ángel Urzaiz, que era a prop. Tal com comen­tava un cro­nista: “Aquesta i altres coses més greus s’han dit en cada moment pel fet que ningú no conei­xia aquells a qui ata­cava, i que alguns tenien al cos­tat.”

La ruta de la comi­tiva també va por­tar cua. El seguici havia de fer la volta a la plaça de La Cibe­les i seguir directe cap al cemen­tiri per evi­tar el cen­tre de la ciu­tat, però la gent es va sal­tar aquest impe­ra­tiu i va seguir per la Puerta del Sol fins al Congrés. Allà es van retre honors al fèretre de Pi i Mar­gall i la gent, de forma espontània, es va posar a cri­dar. Segons el cor­res­pon­sal d’El Dilu­vio, els crits els va ini­ciar “una senyora que hi havia en una pla­ta­forma d’un dels tram­vies retin­guts. “Visca la República!”, es va posar a cri­dar fins a que­dar-se negra. “Calla!”, li va etzi­bar el seu marit. La gent va seguir els crits: “Visca l’home hon­rat!”, “morin els lla­dres!”, “visca la República!” i “visca els homes que mai han men­jat del pres­su­post!” Una referència, aquesta dar­rera, que volia recor­dar la nega­tiva de Pi i Mar­gall a cobrar de l’erari públic, mal­grat assu­mir el càrrec de dipu­tat en diver­ses oca­si­ons. Els mani­fes­tants també van recla­mar que es posés la ban­dera del Congrés a mitja asta, cosa que van acon­se­guir. Poc després, el seguici va repren­dre la marxa fins al cemen­tiri, un tra­jecte de gai­rebé vuit quilòmetres que van seguir cen­te­nars de per­so­nes.

Al cemen­tiri, el fèretre es va cobrir amb la ban­dera repu­bli­cana. A la làpida, els seus fills van dei­xar escrita aquesta ins­cripció: “Tre­ba­lla­dor infa­ti­ga­ble, lite­rat, filòsof, polític i esta­dista. Va ocu­par els càrrecs més relle­vants i va morir pobre. Va ser cap d’un par­tit i mes­tre d’una escola. Va esti­mar la veri­tat i va llui­tar pels seus furs. L’uni­vers era la seva pàtria; la huma­ni­tat, la seva família. Va morir als 77 anys, jove de cor i d’ente­ni­ment. Recor­deu-lo els que l’estimàveu. Res­pec­teu la seva memòria tots i imi­teu el seu exem­ple. El tri­omf dels seus ide­als res­ta­blirà un dia la pau al món.” Es fa difícil defi­nir-lo millor.