Hemeroteca
‘El Correu’ dels carlins
El 16 de desembre del 1876, fa 145 anys, va aparèixer el primer número d’‘El Correo Catalán’, un diari que es va convertir en el portaveu oficial del tradicionalisme català
PLATAFORMA DE COMBAT
Fins al 1936, ‘El Correu’, tal com era conegut, es va convertir en el principal instrument de combat dels carlinsEl 16 de desembre del 1876, quan va aparèixer el primer número d’“El Correo Catalán, el país vivia un moment convuls. Alguns mesos abans havia finalitzat la tercera guerra civil, que havia comportat una nova derrota del carlisme al camp de batalla. A partir d’aleshores, els tradicionalistes i, en conjunt, tots els sectors catòlics, van iniciar un camí tortuós però irreversible per adaptar-se al règim de la Restauració.
La consolidació de la Restauració borbònica també va comportar canvis en el terreny de la premsa. Durant tot el període de la guerra, les publicacions carlines havien estat prohibides. I, quan es va obrir de nou la veda, van aflorar com bolets capçaleres que pretenien combatre, des de la impremta, allò que durant quatre anys s’havia fet a través dels trabucs. Bona part d’aquestes publicacions van desaparèixer en poc temps o es van mantenir amb una incidència molt limitada. Però una d’aquestes, que va rebre el nom d’El Correo Catalán per inspiració d’un full clandestí que s’havia publicat durant alguns mesos a Madrid, va aconseguir arrelar i va convertir-se en el portaveu oficiós del carlisme, en la seva capçalera de referència.
Pel que fa a continguts, els primers anys de la publicació van estar marcats per les escissions i les tensions entre els sectors catòlics, especialment virulentes i airejades sense manies a través de la premsa. Les primeres es van produir el 1881, quan el polític Alejandro Pidal y Mon va intentar unir els catòlics de tot Espanya, una temptativa que es va viure amb hostilitat des del carlisme.
Respondre els atacs
Alguns anys més tard, el 1888, els problemes van venir amb els sectors més integristes, que van acusar el pretendent Carles VII de liberal, un dels principals insults que podia rebre un tradicionalista. Algunes publicacions carlines van donar suport al cabdill dels integristes, Cándido Nocedal, però “El Correu es va erigir enel principal defensor de Carles VII, sobretot de bracet de Lluís Maria de Llauder, director de la publicació des del 1878. Durant els mesos més intensos de la batalla entre carlins i integristes, Llauder va signar una sèrie d’articles en què es condensava “el pensament del duc de Madrid”. Es tractava d’un intent d’establir l’ideari oficial del carlisme davant aquells que l’acusaven d’haver-se desviat de l’integrisme catòlic i, amb el pas dels anys, es va convertir en el principal document dels carlins, en el seu programa polític.
En algunes ocasions, però, els enemics no eren els altres catòlics, sinó també les autoritats. En aquest sentit, El Correu va ser suspès en diverses ocasions. La primera de totes va arribar el 1880, a causa d’un article titulat “Cavilacions d’un obscurantista”. Una altra es va produir pocs mesos després, arran d’una subscripció per regalar un Toisó d’Or a Carles de Borbó, una iniciativa que va ser interpretada com un atac al rei Alfons XII. El diari també va ser suspès, com tota la premsa carlina, arran d’un episodi singular, l’intent d’una partida de carlins de Badalona de “tirar-se a la muntanya” i reprendre les armes, tal com havien fet el 1872, durant la darrera guerra carlina.
El Correu no només va exercir, fins a l’esclat de la Guerra Civil el 1936, com a principal plataforma del carlisme català, sinó que també es va convertir en un instrument de transmissió dels valors catòlics i en un element de cohesió dels simpatitzants carlins. La distribució de continguts es va mantenir durant anys. A primera pàgina hi havia un recull de notícies locals, amb un predomini d’aquelles que tenien un caràcter religiós i, tot seguit, un comentari del director que feia les funcions d’editorial i un recull de notícies extretes de la resta de capçaleres, amb comentaris irònics o afalagadors, segons si es tractava d’amics o d’enemics ideològics. En realitat, una bona part de la premsa d’aleshores estava fortament polititzada, i les picabaralles entre capçaleres constituïen un ingredient essencial en la lluita ideològica, a l’estil del que es fa avui des de les xarxes socials.