El silenci del Verb

El periodista Jaume Bofill i Matas, des de les pàgines de La Veu de Catalunya, va definir-lo com “el Verb i l’intèrpret de Catalunya”. Joan Maragall era l’escriptor més influent, i el 20 de desembre del 1911, quan el seu cor va deixar de bategar, el país va viure “un dol profund i perdurable”. Tal com es podia llegir al mateix diari: “Semblava que la ciutat sentís l’esgarrifança de l’agonia del poeta. I no era sols entre els artistes, i no era sols entre els escollits de la fortuna i del talent. Les classes més interessades i les més humils s’interessaven per la sort del nostre poeta.”

Feia dinou dies que agonitzava, afectat per una infecció gàstrica, i durant les darreres hores les notícies que arribaven no eren gens esperançadores. Dos dies abans havia rebut la visita dels metges i aviat es va estendre la notícia que “la malaltia no tenia cura i que l’única cosa que es podia aconseguir era allargar la seva agonia”. Ja des d’abans de la mort, l’afluència de gent al seu domicili, al barri de Sant Gervasi, era notable. I el mateix dia del traspàs, a primera hora de la tarda, fins i tot es va haver d’establir un servei especial tramvies. La capella ardent, que es va situar a la planta baixa del domicili, es va convertir en un centre de peregrinació de personalitats del món de la política i la cultura i també d’un munt de ciutadans anònims que van voler retre-li el seu darrer homenatge. Els llibres de comiat que hi havia instal·lats al portal de la casa, ja des d’hores abans que l’escriptor finís, es van canviar diverses vegades, plens de signatures i mostres de condol. Entre les primeres, hi havia les d’Apel·les Mestres i Carme Karr. També es van rebre milers de telegrames d’arreu de l’Estat, entre els quals n’hi havia un de l’escriptor Miguel de Unamuno, que definia Maragall com “el poeta més gran de l’Espanya contemporània i model de bondat”.

Les portades de tots els diaris, tant els catalans com els espanyols, van dedicar-li un sentit homenatge, amb glosses sobre la seva activitat literària i ciutadana, sempre indestriables, i amb cròniques colpidores de l’enterrament, que es va convertir en una manifestació de dol sense precedents. Les entitats i institucions van retre-li un sentit homenatge, sobretot aquelles amb què va mantenir un vincle especial. L’Ateneu Barcelonès, del qual havia estat president, va decidir instituir una medalla dedicada als homes que hagin “enaltit el país i hagin prestat serveis a l’Ateneu”, la primera de les quals va ser concedida al difunt. També s’acordà col·locar una làpida en una de les sales de l’Ateneu i dedicar-li una vetllada necrològica. Per la seva banda, l’Institut d’Estudis Catalans, del qual era membre de la secció lingüística, va “tancar mitja porta i una glassa negra va cobrir l’escut del seu portal”.

Els homenatges instantanis també van tenir un caràcter institucional. El mateix dia de l’enterrament, l’Ajuntament va aprovar una proposició presentada pel regidor i amic del poeta Ignasi Iglesias, en la qual es demanava que s’erigís “una representació escultòrica de la seva gran poesia [...] La vaca cega” i fins i tot s’establia que aquesta anés a càrrec de l’escultor Josep Clarà. La proposta es va aprovar per unanimitat.

La comitiva fúnebre estava encapçalada per una parella de batidors de la Guàrdia Municipal, seguida de la Banda Municipal i d’una representació del clergat parroquial de la Bonanova. Les entitats directament vinculades a Maragall van designar uns encarregats de portar les cintes del fèretre: Antoni Rubió i Lluc, en representació de l’Institut d’Estudis Catalans; Lluís Soler i Casajuana, del Diario de Barcelona; Lluís Domènech i Muntaner, de l’Ateneu Barcelonès; Narcís Verdaguer i Callís, de la Societat Econòmica d’Amics del País; Eusebi Corominas, de l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona; Eugeni d’Ors, en nom dels amics del poeta; Àngel Guimerà, dels Jocs Florals, i Francesc Mateu, de l’Orfeó Català. Tot seguit hi havia una notable representació institucional, amb el governador civil, Manuel Portela; el president de la Diputació, Enric Prat de la Riba; l’alcalde accidental, Josep Serraclara, i una quantitat interminable d’autoritats, familiars i amics. Tancaven la comitiva tres carruatges plens de corones dedicades a Maragall, tot i que la família havia demanat expressament que no se n’enviessin. La comitiva fúnebre va fer parada a l’església de la Bonanova, on es va cantar l’absolta i, des d’aquí es va dirigir fins al cementiri de Sant Gervasi, el destí final de l’escriptor.