El silenci del Verb

El peri­o­dista Jaume Bofill i Matas, des de les pàgines de La Veu de Cata­lu­nya, va defi­nir-lo com “el Verb i l’intèrpret de Cata­lu­nya”. Joan Mara­gall era l’escrip­tor més influ­ent, i el 20 de desem­bre del 1911, quan el seu cor va dei­xar de bate­gar, el país va viure “un dol pro­fund i per­du­ra­ble”. Tal com es podia lle­gir al mateix diari: “Sem­blava que la ciu­tat sentís l’esgar­ri­fança de l’ago­nia del poeta. I no era sols entre els artis­tes, i no era sols entre els esco­llits de la for­tuna i del talent. Les clas­ses més interes­sa­des i les més humils s’interes­sa­ven per la sort del nos­tre poeta.”

Feia dinou dies que ago­nit­zava, afec­tat per una infecció gàstrica, i durant les dar­re­res hores les notícies que arri­ba­ven no eren gens espe­rançado­res. Dos dies abans havia rebut la visita dels met­ges i aviat es va esten­dre la notícia que “la malal­tia no tenia cura i que l’única cosa que es podia acon­se­guir era allar­gar la seva ago­nia”. Ja des d’abans de la mort, l’afluència de gent al seu domi­cili, al barri de Sant Ger­vasi, era nota­ble. I el mateix dia del traspàs, a pri­mera hora de la tarda, fins i tot es va haver d’esta­blir un ser­vei espe­cial tram­vies. La cape­lla ardent, que es va situar a la planta baixa del domi­cili, es va con­ver­tir en un cen­tre de pere­gri­nació de per­so­na­li­tats del món de la política i la cul­tura i també d’un munt de ciu­ta­dans anònims que van voler retre-li el seu dar­rer home­natge. Els lli­bres de comiat que hi havia ins­tal·lats al por­tal de la casa, ja des d’hores abans que l’escrip­tor finís, es van can­viar diver­ses vega­des, plens de sig­na­tu­res i mos­tres de con­dol. Entre les pri­me­res, hi havia les d’Apel·les Mes­tres i Carme Karr. També es van rebre milers de tele­gra­mes d’arreu de l’Estat, entre els quals n’hi havia un de l’escrip­tor Miguel de Una­muno, que defi­nia Mara­gall com “el poeta més gran de l’Espa­nya con­tem­porània i model de bon­dat”.

Les por­ta­des de tots els dia­ris, tant els cata­lans com els espa­nyols, van dedi­car-li un sen­tit home­natge, amb glos­ses sobre la seva acti­vi­tat literària i ciu­ta­dana, sem­pre indes­tri­a­bles, i amb cròniques col­pi­do­res de l’enter­ra­ment, que es va con­ver­tir en una mani­fes­tació de dol sense pre­ce­dents. Les enti­tats i ins­ti­tu­ci­ons van retre-li un sen­tit home­natge, sobre­tot aque­lles amb què va man­te­nir un vin­cle espe­cial. L’Ate­neu Bar­ce­lonès, del qual havia estat pre­si­dent, va deci­dir ins­ti­tuir una meda­lla dedi­cada als homes que hagin “enal­tit el país i hagin pres­tat ser­veis a l’Ate­neu”, la pri­mera de les quals va ser con­ce­dida al difunt. També s’acordà col·locar una làpida en una de les sales de l’Ate­neu i dedi­car-li una vet­llada necrològica. Per la seva banda, l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, del qual era mem­bre de la secció lingüística, va “tan­car mitja porta i una glassa negra va cobrir l’escut del seu por­tal”.

Els home­nat­ges ins­tan­ta­nis també van tenir un caràcter ins­ti­tu­ci­o­nal. El mateix dia de l’enter­ra­ment, l’Ajun­ta­ment va apro­var una pro­po­sició pre­sen­tada pel regi­dor i amic del poeta Ignasi Igle­sias, en la qual es dema­nava que s’erigís “una repre­sen­tació escultòrica de la seva gran poe­sia [...] La vaca cega” i fins i tot s’esta­blia que aquesta anés a càrrec de l’escul­tor Josep Clarà. La pro­posta es va apro­var per una­ni­mi­tat.

La comi­tiva fúnebre estava encapçalada per una pare­lla de bati­dors de la Guàrdia Muni­ci­pal, seguida de la Banda Muni­ci­pal i d’una repre­sen­tació del cler­gat par­ro­quial de la Bona­nova. Les enti­tats direc­ta­ment vin­cu­la­des a Mara­gall van desig­nar uns encar­re­gats de por­tar les cin­tes del fèretre: Antoni Rubió i Lluc, en repre­sen­tació de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans; Lluís Soler i Casa­ju­ana, del Dia­rio de Bar­ce­lona; Lluís Domènech i Mun­ta­ner, de l’Ate­neu Bar­ce­lonès; Narcís Ver­da­guer i Callís, de la Soci­e­tat Econòmica d’Amics del País; Eusebi Coro­mi­nas, de l’Asso­ci­ació de la Premsa Diària de Bar­ce­lona; Eugeni d’Ors, en nom dels amics del poeta; Àngel Gui­merà, dels Jocs Flo­rals, i Fran­cesc Mateu, de l’Orfeó Català. Tot seguit hi havia una nota­ble repre­sen­tació ins­ti­tu­ci­o­nal, amb el gover­na­dor civil, Manuel Por­tela; el pre­si­dent de la Dipu­tació, Enric Prat de la Riba; l’alcalde acci­den­tal, Josep Ser­ra­clara, i una quan­ti­tat inter­mi­na­ble d’auto­ri­tats, fami­li­ars i amics. Tan­ca­ven la comi­tiva tres car­ru­at­ges plens de coro­nes dedi­ca­des a Mara­gall, tot i que la família havia dema­nat expres­sa­ment que no se n’envi­es­sin. La comi­tiva fúnebre va fer parada a l’església de la Bona­nova, on es va can­tar l’absolta i, des d’aquí es va diri­gir fins al cemen­tiri de Sant Ger­vasi, el destí final de l’escrip­tor.