Hemeroteca
L’estrena del telèfon
El 26 de desembre del 1877, fa 144 anys, Barcelona es va convertir en la primera ciutat de la Península a estrenar un invent anomenat telèfon i també en la primera que va assajar una trucada interurbana, en aquest cas amb Girona
LES PRIMERES PROVES
Els dos primers experiments es van fer a Barcelona, l’un dins de l’Escola d’Enginyers i l’altre entre el castell de Montjuïc i la CiutadellaAvui dia, utilitzar el telèfon s’ha convertit en un acte gairebé banal, que practiquem en qualsevol lloc i en qualsevol situació, talment com qui es posa a caminar o a respirar. I fins i tot es fa difícil imaginar-nos la nostra existència sense un aparell que utilitzem per parlar, però també per comunicar-nos de moltes altres maneres. Fa 144 anys, però, aquesta acció es va convertir en una autèntica proesa, en un acte que la premsa va recollir amb una barreja d’incredulitat i la convicció, unànime, que es tractava d’un invent transcendental.
Aquella revolució, com a mínim de forma experimental, va arribar a casa nostra amb una rapidesa inusual, només un any després que Alexander Graham Bell comercialitzés el seu invent i gairebé al mateix temps que es feien les primeres proves a Europa. De fet, en la mateixa edició en què s’informava d’aquesta darrera novetat, el Diario de Barcelona anunciava: “El conegut fabricant d’objectes científics D. Francesc Dalmau i fill, ha rebut dos parells de telèfons d’Alexander Graham Bell, destinats a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.” Alguna publicació de l’època va trobar un motiu ben original per explicar aquesta celeritat inusual en què va arribar el telèfon: “La nostra sonora llengua [es referia a la castellana], en què es pronuncia cada lletra amb un sol so [...] s’adiu molt millor que les del nord d’Europa a la telefonia.”
L’invent era, en paraules d’un periodista, “summament senzill, gairebé tan senzill com l’aparell acústic que avui està tan generalitzat als tallers, escriptoris, etc., amb la sola diferència que [...] en lloc de ser conductor de la veu un tub, ho és un fil de coure que s’electritza per la vibració d’una primíssima placa circular d’acer adaptada al forat o campana per on es parla o es rep la veu”, tal com els descrivia un cronista del Diario de Barcelona. El cronista no només es mostrava impressionat pel fet que l’aparell era molt senzill, sinó també per les seves dimensions, ja que deien que es podia portar “fàcilment a la butxaca”.
Les dues primeres proves es van fer a Barcelona, l’una al recinte de l’Escola d’Enginyers i l’altra amb una línia de cable que connectava el castell de Montjuïc amb el recinte de la Ciutadella. Però el dia de Sant Esteve es va provar allò que la premsa definia com una “proesa”. Es tractava d’intentar la primera trucada de llarga distància, concretament entre Barcelona i Girona, a través de dos telèfons instal·lats a les respectives estacions de ferrocarril. Dos dies després d’aquella fita, el mateix Dalmau adreçava una carta al diari La Imprenta (reproduïda fil per randa a la resta de mitjans) en què descobria alguns detalls de la proesa: “El nostre enginyer Narcís Xifra, fill d’aquella immortal ciutat, hi va passar amb dos aparells, i a dos quarts de set de la tarda ens vam posar en comunicació, per mitjà del fil de coure directe entre les dues estacions del ferrocarril.” Tot seguit, explicava un detall tècnic prou remarcable: “Va resultar sentir-nos perfectament en els intervals que deixaven d’omplir o excitar el timpà”, i hi afegia: “La sensibilitat del telèfon és tan gran que a l’orella llegíem els despatxos que pel sistema Morse es transmetien per les dues línies esmentades, amb tanta claredat com si haguéssim tingut els manipuladors al nostre costat.”
Entre dues ciutats
L’endemà, l’experiència es va repetir, en aquest cas des d’una aula de l’Institut Vell, l’actual Museu d’Història de Girona. La majoria de mitjans van destacar aquella innovació i alguns, fins i tot, es van entretenir en detalls curiosos, com ara que “en els intervals en què no es parlava, a l’extrem del telèfon s’escoltaven perfectament a través de l’aparell receptor els sorolls que produïen els cinc fils que passen per la mateixa línia”. I afegien: “Com que dos d’aquests estaven en plena activitat es van poder escoltar perfectament els despatxos que s’enviaven des dels aparells de l’Estat i els del ferrocarril.” Aquesta circumstància, afegida a la “manca d’hàbit per parlar i escoltar a través d’aquest invent i al fet de no disposar d’un espai totalment aïllat, tal com reclama l’inventor, van fer que algunes vegades no es pogués mantenir una conversa extensa, si bé es van escoltar i contestar un munt de preguntes”.
Aquella mateixa nit, es va dur a terme una nova prova, amb resultats encara més satisfactoris. En aquest cas, els aparells es van traslladar a les estacions telegràfiques, amb la qual cosa es va aconseguir “una major claredat en la transmissió i recepció”. Pocs dies després d’aquella fita, es van fer els primers assajos a l’Estat, en aquest cas entre els ministeris de la Governació i de la Guerra, una bona prova de la utilitat que es trobaria al nou giny tecnològic.
ENTRE LA INCREDULITAT I LA PEDAGOGIA
“De tots els aparells imaginats en aquest segle per transmetre el pensament humà, el telèfon és certament el més sorprenent i meravellós”. La valoració anterior va aparèixer l’1 de desembre del 1877 a La Imprenta. El periodista que va redactar la notícia, a més a més, deixava anar la seva imaginació i pensava en la possibilitat de fer-se sentir “rient, parlant, estossegant i respirant”, talment com si el nostre interlocutor estigués físicament al costat, però també “escoltant música des de qualsevol racó del món”. No es tractava d’una impressió aïllada, fruit de l’apassionament tecnològic. De fet, si resseguim les informacions que van aparèixer a la premsa de l’època ens adonem que es van moure entre la incredulitat per un aparell que semblava màgic i la necessitat irreprimible per explicar-ne el funcionament.