Una obra prohibida

L’11 de gener, la com­pa­nyia del direc­tor i actor Jaume Borràs tenia pre­vist estre­nar una obra d’Àngel Gui­merà al Tea­tre Nove­tats de Bar­ce­lona. Es trac­tava de Joan Dalla, un drama que s’ambi­en­tava en la guerra de Suc­cessió, quan Cata­lu­nya havia per­dut les seves lli­ber­tats. L’obra havia aixe­cat una enorme expec­tació. Des d’alguns dies abans, la premsa era plena d’anun­cis i el matí de la repre­sen­tació, com si res hagués de suc­ceir, en van aparèixer amb nor­ma­li­tat. Els de la tarda, però, es van fer ressò d’una notícia sor­pre­nent, un gir de guió total­ment ines­pe­rat: el gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, Seve­ri­ano Martínez Anido, havia deci­dit pro­hi­bir l’estrena. El Tea­tre Nove­tats es va veure obli­gat a pro­gra­mar balls de màsca­res i l’actu­ació d’una com­pa­nyia de circ eqüestre.

La major part de capçale­res es van fer ressò de la notícia de forma telegràfica, sense gai­res detalls. I només La Voz de Madrid va expli­car que la sus­pensió era “defi­ni­tiva”: “Com a mínim men­tre Martínez Anido sigui gover­na­dor”; una bona mos­tra de la per­so­na­li­tat de la màxima auto­ri­tat pro­vin­cial. I recor­dava, citant fonts del govern civil, que havien exa­mi­nat l’obra i “no era con­ve­ni­ent la seva repre­sen­tació”, sense expli­car els motius de la decisió. Això sí. Per tal de curar-se en salut, es pun­tu­a­lit­zava, amb una nota­ble dosi de cinisme, que “no importa que es repre­sen­tin altres obres del mateix insigne dra­ma­turg, a qui el gover­na­dor admira sin­ce­ra­ment”.

No es van donar a conèixer els motius de la sus­pensió. Però els dies següents es va gene­rar un debat al vol­tant de la mesura. Un debat en el qual, tal com s’expli­cava des d’un diari, “pal­pi­tava el pro­blema essen­cial de Cata­lu­nya, viu a través de totes les cri­sis, con­vul­si­ons i esde­ve­ni­ments”. La cen­sura del gover­na­dor civil, acos­tu­mat a manar sense límits, també va arri­bar a les notícies que van infor­mar de la decisió. En una d’aques­tes, apa­re­guda a La Publi­ci­dad una set­mana després de la pro­hi­bició, el cen­sor va obli­gar a dei­xar tot el text en blanc i, com si es tractés d’una broma de mal gust, només va man­te­nir dem­peus el títol, la pri­mera frase i una cari­ca­tura de Gui­merà.

Men­tre bona part de la premsa cata­lana s’escan­da­lit­zava per la decisió, la de Madrid l’aplau­dia. El Impar­cial, per exem­ple, feia un totum revo­lu­tum de la pro­blemàtica naci­o­nal i la social i dedi­cava un publi­re­por­tatge a Martínez Anido: “Aquí tenim un gover­na­dor que no tolera que els sin­di­ca­lis­tes per­tor­bin la ciu­tat, ni que els vene­dors de comes­ti­bles ens robin des­ca­ra­da­ment. I tam­poc està dis­po­sat al fet que els naci­o­na­lis­tes escan­da­lit­zin als car­rers i posin en entre­dit la dig­ni­tat naci­o­nal amb actes i crits de mal gust i sub­ver­sius.” I hi afe­gia: “Amb un gover­na­dor com aquest, ningú es mourà.” El diari, a més, es des­fo­gava a gust con­tra l’obra pro­hi­bida i afir­mava: “Com a verí sepa­ra­tista, se’ns ha asse­gu­rat que és dels més actius i vio­lents.”

El gover­na­dor va acon­se­guir que l’obra no es repre­sentés a Bar­ce­lona, però no va poder evi­tar que un grup d’afec­ci­o­nats de la Joven­tut Naci­o­na­lista de Mont­blanc, encapçalada per Josep Maria Poblet, la repre­sentés a la capi­tal de la Conca de Bar­berà algu­nes set­ma­nes després, con­cre­ta­ment el 27 de març. L’acte, que va tenir la presència de Gui­merà, es va con­ver­tir en un autèntic esde­ve­ni­ment, amb mig poble que va anar a rebre’l a l’estació, amb “l’Ajun­ta­ment en cor­po­ració –dels 10 regi­dors que es tro­ba­ven al poble, hi ana­ren nou–, les auto­ri­tats judi­ci­als i eclesiàsti­ques, l’Orfeó Mont­blanquí, la Joven­tut Naci­o­na­lista i, fins i tot, la Joven­tut Tra­di­ci­o­na­lista”, tal com reco­llia el set­ma­nari La Nova Conca. Alguns pobles de Cata­lu­nya, com ara Man­resa i Mal­grat de Mar, van seguir l’exem­ple de Mont­blanc i Joan Dalla es va aca­bar con­ver­tint en un símbol de cata­la­ni­tat i un des­a­fi­a­ment a l’auto­ri­tat. A Bar­ce­lona, mal­grat tot, no es va repre­sen­tar fins al 1931, després de l’adve­ni­ment de la República.