La rebuda reial

En diver­ses oca­si­ons, el nos­tre país ha estat la porta d’entrada dels Bor­bons en la seva cons­tant tor­nada des de l’exili. El 1814, Fer­ran VII, després de la guerra del Francès, va arri­bar per Figue­res i Girona. El rei va arri­bar com El Desit­jat, però ben aviat va ence­tar un període bate­jat com la Dècada Omi­nosa. També van entrar pel nos­tre país, con­cre­ta­ment per Sant Llo­renç de Cer­dans i l’Hos­tal de la Muga, Alfons Car­les i Maria de les Neus, cab­dills del tra­di­ci­o­na­lisme. L’acte es va repe­tir pocs anys després, el 9 de gener del 1875, quan Alfons XII va tor­nar després d’haver mar­xat a l’exili alguns anys abans, con­cre­ta­ment el 1868, en com­pa­nyia de la seva mare, Isa­bel II. El rei es va veure obli­gat a fugir després d’un pro­nun­ci­a­ment (el nom que rebien els cops d’estat durant el segle XIX) i va tor­nar gràcies a un altre, en aquest cas encapçalat pel gene­ral Arse­nio Martínez Cam­pos des de Sagunt, que es va alçar al crit de “visca el rei cons­ti­tu­ci­o­nal d’Espa­nya don Alfonso XII!”.

Per tal de pre­pa­rar el ter­reny al jove monarca, alguns dies abans el gene­ral va arri­bar a Bar­ce­lona, des d’on es va dedi­car a silen­ciar els opo­si­tors. Pri­me­ra­ment, va apro­var una amnis­tia per atreure els que s’havien afe­git a la causa car­lina. Amb els repu­bli­cans, el pro­ce­di­ment va ser sen­si­ble­ment dife­rent. Gai­rebé al mateix temps que el jove monarca sor­tia des del port de Mar­se­lla en la fra­gata Navas de Tolosa, els prin­ci­pals líders repu­bli­cans, com ara els expre­si­dents de la República, Esta­nis­lau Figue­ras, i Fran­cesc Pi i Mar­gall, ana­ven en direcció contrària, camí de l’exili a París.

El pri­mer acte ofi­cial el va fer a París, amb la con­nivència de les auto­ri­tats fran­ce­ses, i va con­sis­tir en una recepció als ambai­xa­dors de diver­ses naci­ons acre­di­tats a l’estat veí. Pocs dies després, Alfons XII es va des­plaçar a Mar­se­lla per tal de fer la seva entrada tri­om­fal. El gene­ral Martínez Cam­pos havia dema­nat que l’entrada del rei es fes per València, ja que “havia estat el pri­mer punt solle­vat a favor de la seva causa”, però el govern va pre­fe­rir man­te­nir les for­mes i fer-ho a través de Bar­ce­lona. Les auto­ri­tats de la ciu­tat, nome­na­des a dit pel gene­ral, van anar a rebre el rei en vai­xell, i la pri­mera presa de con­tacte es va pro­duir al mar, a l’altura de Cale­lla. Josep Vila­seca, nome­nat pel gene­ral Martínez Cam­pos màxima auto­ri­tat pro­vin­cial, va tenir l’encàrrec d’adreçar les pri­me­res parau­les al jove monarca.

La fra­gata Navas de Tolosa va arri­bar al port de Bar­ce­lona poc després de les deu del matí, enmig d’un soroll eixor­da­dor. Els canons de Montjuïc i de la resta de vai­xells van dedi­car-li una seqüència inter­mi­na­ble de sal­ves, i les cam­pa­nes de tota la ciu­tat van repi­car fins a l’exte­nu­ació. Fins i tot la mete­o­ro­lo­gia es va aliar amb els monàrquics i, tot i que en el moment d’entrar al port hi havia una boira espessa, a poc a poc es va anar acla­rint. El rei va ser rebut pel capità gene­ral i ambdós van desem­bar­car a la porta de la Pau, en una enorme tenda de cam­pa­nya expres­sa­ment habi­li­tada. Va ser allà on l’alcalde interí, Odón Fer­rer, li va donar la ben­vin­guda en nom de la ciu­tat. El monarca, al damunt d’un majestuós cavall tord, es va pas­se­jar pel cen­tre de la ciu­tat men­tre sonava la Marcha real. Va pas­sar per sota d’un arc de tri­omf ina­ca­bat del regi­ment d’arti­lle­ria on es podia lle­gir “visca el rei” i “visca la pàtria”, va pujar per la Ram­bla, va girar pel car­rer de Santa Anna i va arri­bar, a través del car­rer del Bisbe, fins a la cate­dral, on va entrar sota pal·li i va rebre un tèdeum. Tot el recor­re­gut estava pro­te­git per una doble filera de sol­dats.

L’Ajun­ta­ment va fer mans i mànigues per aco­llir el monarca amb el màxim esplen­dor pos­si­ble, i fins i tot la casa de la vila es va recon­ver­tir, durant dos dies, en residència reial. Alguns par­ti­cu­lars van cedir tapis­sos per cobrir parets i mobles per tal d’ade­quar l’espai. També es va recu­pe­rar un esbós de l’estàtua ori­gi­nal d’Isa­bel II, obra de Venanci Vall­mit­jana, en què aquesta mos­trava al poble de Bar­ce­lona el jove Alfons. La ico­no­gra­fia d’Isa­bel II, que havia estat llançada des del balcó de la casa de la vila el 1868 tor­nava, doncs, amb tots els honors. Les dependències muni­ci­pals es van recon­ver­tir de dalt a baix: la part més moderna es va habi­li­tar com a habi­ta­ci­ons par­ti­cu­lars; la secre­ta­ria es va trans­for­mar en avant­cam­bra reial; el Saló de Cent, en espai de recep­ci­ons reials, i el des­patx de l’alcalde, en el gabi­net del monarca. Durant tot el dia, Alfons XII va veure-hi des­fi­lar una repre­sen­tació de la soci­e­tat bar­ce­lo­nina, i a la nit se li va ofe­rir un ban­quet i tam­poc va fal­tar una vet­llada al Tea­tre del Liceu.

Acla­pa­rat per la rebuda, el monarca va enviar una carta a la seva mare en què li con­fes­sava: “Mare meva: la rebuda que m’ha fet Bar­ce­lona exce­deix les meves espe­ran­ces, exce­di­ria els teus desit­jos. Amb el cor com­mo­gut per la veu del poble espa­nyol, que per pri­mera vegada m’aclama com a pare, et dona les gràcies i accepta la teva bene­dicció com la de Déu, a qui he pre­gat per tu i pels meus ja fills cata­lans.” En uns ter­mes sem­blants es va expres­sar el minis­tre de la Marina, que va enviar un tele­grama a la resta del govern que fina­lit­zava amb un joc de parau­les ocur­rent: “Qui no ho cre­gui és perquè no ho ha vist i qui no ho hagi vist, difícil­ment podria ima­gi­nar-ho.”