Hemeroteca

Hemeroteca

L’agonia de la República

L’1 de febrer del 1939, fa 83 anys, les cavallerisses del castell de Sant Ferran de Figueres es van convertir en l’escenari de les darreres corts republicanes

EL DISCURS DE NEGRÍN
La part més transcendental del discurs del president del Consell de Ministres són els tres punts per a la pacificació

Ens tro­bem en els dar­rers dies d’ofen­siva fran­quista con­tra Cata­lu­nya. La República ago­nitza. Els refu­gi­ats, sol­dats i polítics s’amun­te­guen en pocs quilòmetres qua­drats. Des de fa dies, Figue­res s’ha con­ver­tit en un “immens cam­pa­ment civi­co­mi­li­tar, que resulta imprac­ti­ca­ble per als vehi­cles i també per a les per­so­nes”, tal com explica Julian Zuza­za­goi­tia a les seves memòries. El gene­ral Rojo, per la seva banda, recorda que “fins i tot el fet de cir­cu­lar es con­ver­teix en un veri­ta­ble pro­blema; de vega­des calen dues hores per arri­bar des de l’entrada de la ciu­tat fins al cas­tell de Sant Fer­ran”. La ciu­tat, a més, és una trampa mor­tal, amb els avi­ons fei­xis­tes dis­po­sats a cas­ti­gar la població civil sense con­tem­pla­ci­ons. De fet, el 3 de febrer, la ciu­tat, eri­gida en la Ger­nika cata­lana, pateix un bom­bar­deig mortífer, amb 83 per­so­nes mor­tes, entre les quals hi ha 25 nens i 49 refu­gi­ats.

És molt a prop d’allà, con­cre­ta­ment a les cava­lle­ris­ses del cas­tell de Sant Fer­ran, on se cele­bren les dar­re­res corts repu­bli­ca­nes. Tal com des­taca un cor­res­pon­sal estran­ger, Henry Buck­ley, aquell emplaçament resulta “estra­nya­ment apro­piat”. “La dar­rera sessió de les corts de la República se cele­bra en una mas­morra! La democràcia, pre­so­nera, la democràcia, emmor­das­sada, la democràcia, tor­tu­rada!” L’ambi­ent també con­vida a la malen­co­nia. La llum només arriba a través dels fars d’un camió i el fred és gla­cial. A banda dels dipu­tats, a la sala només hi ha els cara­bi­ners que vigi­len l’espai i alguns peri­o­dis­tes. Ben a prop, s’amun­te­guen algu­nes obres del Museu del Prado, tras­lla­da­des alguns dies abans. Els escons del Congrés són subs­tituïts per sen­zills bancs de fusta, i el pre­si­dent de les corts, Diego Martínez Bar­rio, està ins­tal·lat en una tri­buna amb la ban­dera repu­bli­cana. A la sessió només hi assis­tei­xen 62 dels 475 dipu­tats esco­llits el 1936. La resta s’han pas­sat a l’ene­mic o han mar­xat a l’exili.

Una sessió tètrica

La sessió passa gai­rebé des­a­per­ce­buda, sense que la immensa majo­ria de la ciu­ta­da­nia en tin­gui conei­xe­ment. De fet, fa dies que bona part dels dia­ris cata­lans han imprès les seves dar­re­res edi­ci­ons. I només resulta pos­si­ble recórrer a la premsa de Madrid. El punt cen­tral de l’ordre del dia és el dis­curs de Juan Negrín. El pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, que poques hores després emprèn el camí de l’exili a través del coll de Lli, està aba­tut. Tal com explica un tes­ti­moni, poques hores abans de la sessió ha arri­bat al cas­tell “quasi pan­tei­xant”: “Ha pre­gun­tat si teníem alguna cosa per men­jar. S’ha asse­gut a taula i s’ha dei­xat aba­tre per una crisi de melan­gia. Se li han ente­lat els ulls.”

En la seva inter­venció, lle­gida a bat­ze­ga­des, afirma que “el revés sofert amb l’ofen­siva de Cata­lu­nya no sig­ni­fi­cava l’ensor­ra­ment defi­ni­tiu” i des­criu el dramàtic èxode vis­cut els dar­rers dies: “Una onada de pànic ha estat a punt d’asfi­xiar la nos­tra rere­guarda, con­ta­mi­nar el nos­tre exèrcit i des­com­pon­dre tot l’apa­rell del govern [...].” En un dar­rer gest d’opti­misme, Negrín també deixa anar que estan en con­di­ci­ons de “fixar l’ene­mic a Cata­lu­nya”, i que “aquí serà la liqui­dació defi­ni­tiva de la guerra al nos­tre favor”. En aquell moment, però, la República només manté el con­trol al cen­tre de la Península, a Madrid i al País Valencià. Negrín també té unes parau­les de retret per “a aquells països que ens han des­tor­bat i ara fan una política amb què cre­uen sal­var la pau a Europa”, una referència directa a les potències occi­den­tals, que han con­tem­plat, impas­si­bles, l’avenç de l’amenaça fei­xista.

En tot cas, la part més trans­cen­den­tal del dis­curs de Negrín són els cone­guts tres punts per a la paci­fi­cació: “La garan­tia de la inde­pendència de la nos­tra pàtria, lliure d’ingerències estra­nyes”, la lli­ber­tat de la ciu­ta­da­nia per “deci­dir el règim que digui el seu destí” i la “fi de les per­se­cu­ci­ons i les represàlies una vegada aca­bada la guerra”.

El pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres no té gaire èxit en les seves ges­ti­ons. De fet, pocs dies després d’aque­lla sessió, ja a l’exili, s’entre­vista amb repre­sen­tants dels governs francès i britànic. La tro­bada, però, només ser­veix perquè Negrín admeti per pri­mera vegada “la der­rota del govern repu­blicà”. Poques hores després, les tro­pes fran­quis­tes ocu­pen el cas­tell de Sant Fer­ran de Figue­res i arri­ben al coll del Pertús, amb la qual cosa es con­suma l’ocu­pació de Cata­lu­nya i, de retruc, l’ago­nia de la República.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor