Mori la intel·ligència!

El 27 de gener del 1939, dies després que Pompeu Fabra es veiés obligat a emprendre el camí de l’exili, els sollevats van entrar a Badalona. Eren les vuit del matí. Al Diari de Guerra de Josep M. Cuyàs Tolosa, publicat pel Museu de Badalona, es recreen aquelles hores d’angoixa i incertesa. Segons aquest testimoni, la nit anterior havia transcorregut “amb calma”. Es tractava d’una calma tensa, amb molts veïns reclosos a casa seva, d’altres fugint apressadament i les darreres “escorrialles de l’exèrcit roig” intentant contenir l’avenç inaturable de l’exèrcit franquista. En aquest moment d’incertesa, es barrejaven els soldats que intentaven desertar a darrera hora i els “xicots que estaven en conserva a causa de les lleves”. Era un campi qui pugui, i alguns veïns, empesos pel desig d’acabar una interminable guerra o la necessitat de retre tribut als vencedors, van sortir al carrer: “Tota la gent honrada i genuïnament badalonina es llança al carrer i sorollosament, borratxos d’alegria, ho manifesten a les forces alliberadores, que en un gran nombre i proveïts d’abundant material de guerra i transport, desfilen incessantment per la carretera.” La gent s’apressava a adaptar-se a la nova simbologia: “Tothom busca afanosament llacets espanyols per posar-se a la solapa i manifesta així als alliberadors els sentiments que ens animen. I les que ho subministren són les banderes catalanes partides pel mig.”

Aquella mateixa nit es van produir les primeres detencions, els primers assassinats a sang freda. Joan Villarroya va comptabilitzar que entre el 27 de gener del 1939 i el 10 d’agost del 1940 van ser afusellats noranta-nou badalonins, entre els quals hi havia exregidors, obrers vinculats al moviment sindicalista i l’exalcalde Frederic Xifré. La xifra és esfereïdora i el fa concloure que es va tractar de “la ciutat catalana on el feixisme desfermà una repressió de característiques més inversemblants”. Es tractava de demostrar qui havia vençut i d’imposar, des del primer instant, l’imperi del terror amb l’objectiu d’immobilitzar la població.

La violència era tan virulenta que el mateix Franco va dictar una ordre en què es feia ressò que: “Als pobles catalans que s’ocupen se segueixen conductes i procediments diferents en allò que fa referència al tracte als habitants. Mentre uns caps d’unitats exigeixen als seus subordinats el major respecte als naturals, altres presumeixen que entren com a conqueridors d’un territori que no era d’Espanya i que cal espanyolitzar i per aconseguir-ho, a tot aquell que parla en dialecte català encara de bona fe, l’empresonen o, el que és pitjor, el maltracten d’obra.”

Aquella mateixa nit també van començar els saquejos. Guiats per un il·lustre falangista badaloní, José Maria Parés, els vencedors es van presentar a casa de Pompeu Fabra, al carrer de la Mercè. Feia temps que els falangistes l’havien situat entre els seus objectius. A les seves memòries, la filla del filòleg, Carola Fabra, recorda: “Durant la guerra, el general Queipo de Llano deia per la ràdio: «Quan la guerra hagi acabat, Pompeu Fabra i les seves obres aniran arrossegades per les Rambles.» Ho deia cada dia a la ràdio.”

Les fanfarronades del general colpista eren a bastament conegudes. I l’afecció dels falangistes per destruir llibres, també. La historiadora Ana Martínez Rus, que va presentar el seu treball d’investigació amb el títol La repressió de la lectura durant el franquisme, explica que “aquestes pràctiques inquisitorials, més pròpies del Sant Ofici que d’un sistema polític del segle XX, van ser molt comuns durant la guerra i la immediata postguerra”. Als pobles i ciutats es van generalitzar les fogueres de llibres al final d’un acte civil o religió com a mostra d’adhesió al Movimiento Nacional”.

En el cas concret de Catalunya, Josep Benet dedica un apartat específic del llibre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya a “la destrucció i prohibició de tota mena de llibres en català”, en què recorda que “des dels primers moments de l’ocupació de Catalunya, començaren a ser destruïdes, requisades o dispersades nombroses biblioteques privades, entre les quals es comptaven les d’alguns intel·lectuals catalans que havien hagut de marxar a l’exili”. Pocs dies després de l’acabament de la guerra, els falangistes van arrasar el local de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i en van destruir els 6.000 volums de la biblioteca. També es va clausurar la Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona, que va romandre tancada fins després d’una “rigorosa depuració a la qual ha estat sotmesa separant, d’acord amb les disposicions dictades per la superioritat, les obres de tendència, marxista, comunista i separatista”.

També es va ordenar la purga de llibres pel simple fet d’estar escrits en català, entre els quals hi havia volums tan perillosos com El meu Don Joan Maragall, escrit per Josep Pijoan. Ana Martínez Rus calcula que només a Barcelona es van destruir 72 tones de llibres procedents d’editorials, llibreries i biblioteques públiques i privades. En alguns casos, com ara a Lloret de Mar, la destrucció es va fer coincidir amb “la festivitat de la Bona Premsa”, el dia de Sant Pere, i es va convertir en una cerimònia oficial, amb presència de les autoritats civils i eclesiàstiques. En aquest cas, la premsa donava compte de l’acte de “destrucció de llibres, fulletons i revistes impius i pornogràfics procedents de la depuració de diverses biblioteques públiques i privades”, i fins i tot es vantava que “el paper producte de la destrucció serà aprofitat per la indústria”.