La llibertat a l’aula

Pocs dies després que la pro­fes­sora Josefa Úriz aban­donés Girona per tras­lla­dar-se a l’Escola Nor­mal de Lleida, el diari El Auto­no­mista va dedi­car-li un escrit de comiat en què se la qua­li­fi­cava com una “dona inde­pen­dent, de tarannà fort, sin­cera i per­se­ve­rant” i s’afir­mava: “L’ambi­ent de Girona li ha estat hos­til. Com en qual­se­vol lloc en què regna la hipo­cre­sia, allò seriós i veraç fereix la super­fi­ci­a­li­tat comuna i les apa­ren­ces tra­di­ci­o­nals.” La crònica, a més, vati­ci­nava que “Lleida és major i més libe­ral” i desit­java que allà hi trobés “l’ambi­ent favo­ra­ble per a la seva feina i el seu benes­tar”.

Res més lluny de la rea­li­tat. Ben aviat, els mètodes d’Úriz van topar amb els de la direc­tora de la Nor­mal, Lilia Heras, una per­sona pro­fun­da­ment con­ser­va­dora. Tot just feia un mes que impar­tia la docència quan va ser objecte d’una denúncia per les lec­tu­res que havia reco­ma­nat, entre les quals hi havia el lli­bre de Mar­ga­rita Nelken La con­dición social de la mujer en España (1919), en què s’abor­da­ven, de forma inno­va­dora, temàtiques com ara el divorci, el femi­nisme i el dret a vot. Tan­ma­teix, l’espurna que aca­ba­ria pro­vo­cant l’expe­di­ent con­tra la pro­fes­sora va ser una queixa del bisbe de Lleida, Josep Mira­lles, que va arri­bar al rec­tor de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, de qui depe­nia l’Escola Nor­mal de Lleida. En l’expe­di­ent s’acu­sava la pro­fes­sora d’“impo­sar a les seves alum­nes lli­bres con­tra­ris a la fe i la moral” i d’haver dit a classe “expres­si­ons contràries a la religió i a la moral”.

La polèmica va trans­cen­dir l’àmbit acadèmic i va deri­var en un debat sobre la lli­ber­tat de càtedra en què la premsa, tant local com esta­tal, es va posi­ci­o­nar apas­si­o­na­da­ment, sense mit­ges tin­tes. A favor de la denúncia i dels límits a la lli­ber­tat de càtedra hi havia l’Asso­ci­ación Naci­o­nal de Padres de Fami­lia i dia­ris com El Siglo Futuro i El Debate, por­ta­veu de l’Asso­ci­ación Católica Naci­o­nal de Pro­pa­gan­dis­tas, que es con­ver­ti­ria en el prin­ci­pal botxí de la pro­fes­sora. A l’altre cos­tat de la trin­xera, s’hi va situar l’Asso­ci­ació Gene­ral de Mes­tres i les publi­ca­ci­ons repu­bli­ca­nes, com ara El Dilu­vio i La Cam­pana de Gràcia.

També es va pro­moure un docu­ment de suport en què es denun­ci­ava la intro­missió de l’Església en un àmbit, el de l’ense­nya­ment científic, del qual havia de res­tar al marge per evi­tar coar­tar la lli­ber­tat d’inves­ti­gació, i es recor­dava que la lli­ber­tat de càtedra “es troba con­sa­grada i a recer de tot poder estrany i bas­tarda ingerència per tex­tos legals, començant per la Cons­ti­tució”. El mani­fest, que va aparèixer publi­cat per pri­mera vegada a El Impar­cial el 26 de febrer del 1922, va rebre el suport d’un munt de per­so­na­li­tats, entre les quals hi havia el Premi Nobel de Medi­cina, San­ti­ago Ramón y Cajal, Miguel de Una­muno i Anto­nio Mac­hado. El con­flicte fins i tot va arri­bar al Congrés, on va cen­trar algu­nes ses­si­ons entre el 24 i el 31 de març. El minis­tre d’Ins­trucció Pública, César Silió, se’n va sor­tir com va poder i va jus­ti­fi­car la ins­trucció per cau­ses contràries a la moral i no a la religió, per la qual cosa era “irre­lle­vant la denúncia del bisbe”. Alguns dipu­tats es van impli­car clara­ment a favor de la lli­ber­tat de càtedra, com ara la soci­a­lista Mar­ga­rita Nelken o el pre­si­dent de la cam­bra, Melquíades Álva­rez, que va assu­mir la defensa de Josefa Úriz. La pro­fes­sora va acon­se­guir elu­dir aquest pri­mer embat, però no va poder evi­tar que el procés es reobrís alguns anys després, apro­fi­tant l’ambi­ent repres­siu de la dic­ta­dura de Primo de Rivera. El cor­rec­tiu que va patir en aquell moment va ser espe­ci­al­ment dur: va aca­bar sus­pesa de sou i feina durant un any i con­dem­nada a viure a més de 100 quilòmetres de Lleida.