Hemeroteca
El nou temple del Barça
El 19 de febrer del 1922, fa 100 anys, es va col·locar la primera pedra del Camp de les Corts, que es va construir en un temps rècord de tres mesos i que fins al 1957 es va convertir en la casa pairal del barcelonisme
-
La rua que va anar des del camp del carrer de la Indústria fins als terrenys de les Corts CATALUNYA GRÀFICA / ARCA. -
La benedicció de la primera pedra CENTRE DE DOCUMENTACIÓ I ESTUDIS DEL FC BARCELONA. -
El nou temple del Barça. -
Joan Gamper i la resta d’autoritats en el moment de col·locar la primera pedra JOSEP MARIA SAGARRA / ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA.
JOAN GAMPER
“El nostre poble s’ha fet seu el Barcelona i el Barcelona s’ha fet el club de tothom”La premsa va qualificar aquell dia com “una data memorable”. I tenia motius per fer-ho. El 19 de febrer del 1922, després de mesos i mesos de gestions, es va col·locar la primera pedra del nou camp del Futbol Club Barcelona, al barri de les Corts. L’immoble estava situat en un indret aparentment proper, a pocs metres de la carretera de Sarrià, per bé que alguns periodistes van destacar que es tractava d’una ubicació un xic llunyana, però “infinitament a menys distància que els terrenys de joc de París, Londres o Berlín”. I fins i tot profetitzaven: “Ben segur que aviat haurem d’anar a Sant Cugat per trobar un terreny amb les condicions degudes.” Altres mitjans, en canvi, destacaven la necessitat de disposar d’un camp en condicions, sobretot “després d’haver aconseguit formar un equip que pot resistir les crítiques més severes”. I afegien el desig, per part del FC Barcelona, de tenir un camp que “correspongui a la importància que ha assolit el club, únic potser a tot el món que disposa de més de cinc mil socis”. De fet, la capacitat inicial del nou estadi s’havia previst per a 30.000 espectadors, però quatre anys després es va haver d’ampliar fins als 45.000.
Una rua cívica
L’acte va ser molt senzill, però carregat d’emotivitat. Una manifestació cívica, encapçalada per quatre batidors de la Guàrdia Municipal de Gala i la banda de música de la Casa de Família, va sortir cap a les onze del matí de l’antic estadi, al carrer de la Indústria, en direcció als nous terrenys de les Corts, tot seguint la carretera de Sarrià. Al darrere, un lluitador grecoromà, antic soci del club, era l’encarregat de dur el penó de l’entitat. Entre les autoritats hi havia el president, Joan Gamper, i representants de l’Ajuntament i de la Mancomunitat. Tots els manifestants, incloses les autoritats, lluïen un llacet amb els colors del Barça. La premsa calcula que hi havia més de dos milers de persones.
Quan van arribar al camp, les autoritats es van situar en una petita tribuna. El secretari de l’entitat va ser l’encarregat d’obrir l’acte amb un breu discurs en què va recordar els camps que havia ocupat el Barça i les gestions per fer realitat el nou estadi. I va encoratjar la joventut “perquè al costat de l’ideal esportiu hi bategui sempre l’ideal de la pàtria, sentiments que, agermanats, han fet gran el Barcelona”. Mossèn Lluís Sabater, un “entusiasta afeccionat del futbol”, assistit pel rector de les Corts, va ser l’encarregat de beneir la primera pedra. Tot seguit, una representació del club, entre la qual hi havia el president, Joan Gamper, i el jugador Josep Samitier, van signar l’acta, que es va tancar i segellar en un tub de vidre, juntament amb una insígnia del club i diversos exemplars de premsa. Els mateixos signants van ser els encarregats de llançar el morter proveïts d’una paleta de plata, una acció que es va fer coincidir amb la hissada de la bandera blaugrana. Tot seguit, la banda local va tocar Els segadors, que van ser “sorollosament ovacionats” per tots els presents, amb una representació molt nombrosa de veïns i aficionats del Barça.
Després van començar els parlaments de les autoritats, entre les quals hi havia un directiu de l’Atlético de Madrid, en representació dels futbolistes madrilenys, que va “dirigir una efusiva salutació a l’afició catalana”. L’acte el va cloure Joan Gamper, que va parlar en “català, perquè podem quasi dir que Gamper és ben nostre”, tal com remarcava el corresponsal de La Publicidad. El president de l’entitat va recordar: “Hem vingut a pes de braços” i va afegir unes paraules carregades de simbolisme: “El nostre poble s’ha fet seu el Barcelona i el Barcelona s’ha fet el club de tothom. La seva fama mundial ha omplert d’orgull Catalunya, aquest grapat de terra adorable tan amant de totes les lluites; que les lluites, quan són nobles, enforteixen i enlairen.” Gamper també va anunciar: “Quan vingui el maig tot això farà goig.” De fet, el camp es va inaugurar el 20 de maig, després de poc més de tres mesos d’obres.
UN BARRI, UN CLUB I UN ESPORT
El Camp de les Corts es va convertir, durant quaranta-quatre anys, en la “catedral del futbol”. I també en la primera fita que va segellar la relació del Futbol Club Barcelona amb el barri de les Corts. Es va enderrocar el 2 de febrer del 1966, tot i que havia deixat de funcionar molts anys abans per deixar pas al Camp Nou, amb una capacitat inicial per a 90.000 espectadors.
La memòria d’aquell estadi i el que va representar per al barri es van recollir a Les Corts i el Barça: vuitanta-cinc anys d’història compartida, un llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona el 2003 i escrit per Manuel Tomàs Belenguer. En gairebé dues-centes pàgines es recullen cent cinquanta fotografies, la major part cedides pel club i també plànols, cartells i acudits publicats a la premsa de l’època. Un passeig visual a través d’un barri i un club.