Un mirall incòmode

L’esqua­dra anglesa va començar a arri­bar, amb comp­ta­go­tes, a par­tir de les vuit del matí, enmig d’una espessa boira. Pri­mer de tot van fon­de­jar tres cui­ras­sats i, a poc a poc, es va anar engrui­xint amb més vai­xells. En total, tres cui­ras­sats i des­truc­tors, a més d’un vai­xell de trans­port. Més enllà de l’espec­ta­cu­la­ri­tat de la flota, l’estada es va con­ver­tir en un autèntic esde­ve­ni­ment. Durant els dies que va roman­dre ama­rada al port de Bar­ce­lona, milers de curi­o­sos s’hi van acos­tar, fins al punt que es va haver d’habi­li­tar un ser­vei espe­cial d’ordre. Les auto­ri­tats locals van orga­nit­zar tota mena d’actes per cele­brar l’esde­ve­ni­ment. Hi va haver de tot, des d’una funció musi­cal al Prin­ci­pal Palace fins a un par­tit de fut­bol o un munt d’enfron­ta­ments tennístics.

Un dels actes que va gene­rar més expec­tació va ser la recepció al cap de la l’esqua­dra anglesa, el vice­al­mi­rall William C. M. Nic­hol­son, per part de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya. La recepció es va fer al des­patx pre­si­den­cial, i l’encar­re­gat d’adreçar-li unes parau­les va ser el dipu­tat Manuel Massó i Llo­rens, dele­gat expres­sa­ment per part del pre­si­dent Puig i Cada­falch. Es va trac­tar d’un dis­curs breu, però car­re­gat de con­tin­gut polític i, en qual­se­vol cas, sufi­ci­ent per treure de polle­guera una part de la premsa de Madrid, que feia temps que con­tem­plava qual­se­vol gest del cata­la­nisme polític com un atac directe a la inte­gri­tat de la pàtria.

Si fem cas a les res­se­nyes que van aparèixer a la premsa, en un moment del seu dis­curs, Massó i Llo­rens va dir tex­tu­al­ment: “La Man­co­mu­ni­tat, que és la suprema repre­sen­tació de la terra cata­lana, la veu popu­lar de Cata­lu­nya, té com a ideal acon­se­guir l’auto­no­mia per a la bella nació cata­lana, i per aquesta raó en les nos­tres parau­les de ben­vin­guda no hi ha sola­ment l’admi­ració que sen­tim per la noble nació britànica, sinó també aque­lla sim­pa­tia que ens ins­pira el res­pecte que ha sabut tenir per les lli­ber­tats polítiques dels pobles del seu gran imperi, reco­nei­xent, en donar satis­facció a les seves ide­a­li­tats, llur per­so­na­li­tat.” Davant aquesta lloança, l’almi­rall es va limi­tar a assen­tir: “És cert. La lli­ber­tat política donada als nos­tres ter­ri­to­ris, i fins a naci­ons com Irlanda, asse­gura la fide­li­tat d’aquells pobles i el benes­tar de l’imperi.”