Hemeroteca
Un mirall incòmode
El 21 de febrer del 1922, el diputat Manuel Massó i Llorens va aprofitar una visita de la flota anglesa per reivindicar la “via irlandesa” per resoldre el conflicte català
-
Un dels cuirassats ancorats al port de Barcelona CATALUNYA GRÀFICA / ARCA. -
Acudits sobre el paper de Francesc Cambó i la comparació entre la situació de l’Ulster i Catalunya ARCA / BIBLIOTECA DE CATALUNYA. -
Acudits sobre el paper de Francesc Cambó i la comparació entre la situació de l’Ulster i Catalunya ARCA / BIBLIOTECA DE CATALUNYA. -
Un acudit publicat a ‘La Campana de Gràcia’ que ironitza sobre la petitesa de les reivindicacions catalanes ARCA / BIBLIOTECA DE CATALUNYA. -
Portada de diari que va participar en el debat al voltant del discurs del diputat Manuel Massó i Llorens HEMEROTECA BNE. -
Portada de diari que va participar en el debat al voltant del discurs del diputat Manuel Massó i Llorens HEMEROTECA BNE. -
Portada de diari que va participar en el debat al voltant del discurs del diputat Manuel Massó i Llorens HEMEROTECA BNE. -
Un mirall incòmode.
LA REACCIÓ DE LA PREMSA
El diari ‘EI Imparcial’ va denunciar que l’acte a la Mancomunitat havia servit perquè es veiés “l’orella catalanista”, talment com si es tractés de la presència del dimoniL’esquadra anglesa va començar a arribar, amb comptagotes, a partir de les vuit del matí, enmig d’una espessa boira. Primer de tot van fondejar tres cuirassats i, a poc a poc, es va anar engruixint amb més vaixells. En total, tres cuirassats i destructors, a més d’un vaixell de transport. Més enllà de l’espectacularitat de la flota, l’estada es va convertir en un autèntic esdeveniment. Durant els dies que va romandre amarada al port de Barcelona, milers de curiosos s’hi van acostar, fins al punt que es va haver d’habilitar un servei especial d’ordre. Les autoritats locals van organitzar tota mena d’actes per celebrar l’esdeveniment. Hi va haver de tot, des d’una funció musical al Principal Palace fins a un partit de futbol o un munt d’enfrontaments tennístics.
Un dels actes que va generar més expectació va ser la recepció al cap de la l’esquadra anglesa, el vicealmirall William C. M. Nicholson, per part de la Mancomunitat de Catalunya. La recepció es va fer al despatx presidencial, i l’encarregat d’adreçar-li unes paraules va ser el diputat Manuel Massó i Llorens, delegat expressament per part del president Puig i Cadafalch. Es va tractar d’un discurs breu, però carregat de contingut polític i, en qualsevol cas, suficient per treure de polleguera una part de la premsa de Madrid, que feia temps que contemplava qualsevol gest del catalanisme polític com un atac directe a la integritat de la pàtria.
Si fem cas a les ressenyes que van aparèixer a la premsa, en un moment del seu discurs, Massó i Llorens va dir textualment: “La Mancomunitat, que és la suprema representació de la terra catalana, la veu popular de Catalunya, té com a ideal aconseguir l’autonomia per a la bella nació catalana, i per aquesta raó en les nostres paraules de benvinguda no hi ha solament l’admiració que sentim per la noble nació britànica, sinó també aquella simpatia que ens inspira el respecte que ha sabut tenir per les llibertats polítiques dels pobles del seu gran imperi, reconeixent, en donar satisfacció a les seves idealitats, llur personalitat.” Davant aquesta lloança, l’almirall es va limitar a assentir: “És cert. La llibertat política donada als nostres territoris, i fins a nacions com Irlanda, assegura la fidelitat d’aquells pobles i el benestar de l’imperi.”
El dit a la nafra
El breu diàleg entre el diputat i l’almirall va ser suficient per provocar un autèntic terratrèmol a la premsa de Madrid. Una de les capçaleres més virulentes va ser El Imparcial, que s’estirava les orelles i afirmava, valgui la redundància, que l’acte havia servit perquè es veiés “l’orella catalanista”, talment com si aquesta fos la del mateix Satanàs. El diari no només no en tenia prou a denunciar el “do de l’oportunitat del diputat catalanista, sinó que s’atrevia a interpretar la reacció de l’almirall anglès, assegurant: “Haurà donat el just valor a tals indiscrecions i impertinències, que el bon judici de Catalunya rebutja i segurament el govern d’un país amic deplora.”
Si fem cas a la resposta de l’almirall anglès, no sembla que la seva reacció anés orientada cap aquí, sinó més aviat cap a un agraïment a les paraules d’afalac que s’havien dirigit al seu país. El Imparcial, que no acostumava a fer honor al seu nom, no va ser l’únic mitjà que es va sentir ofès per les paraules de Massó i Llorens. També s’hi va afegir, com ens podem imaginar, el diari ABC, que sorprenentment havia recollit fil per randa el diàleg entre el diputat i l’almirall, sense comentaris de cap mena.
Des d’aquí, l’anàlisi més profunda va aparèixer a La Campana de Gràcia. En una editorial publicada el 25 de febrer, el setmanari satíric es lamentava: “El confrare ens voldria prohibir que exposéssim públicament les nostres aspiracions.” I seguia: “Mentre la Gran Bretanya concedeix amplíssimes llibertats a Irlanda i a Egipte, pobles que han apel·lat a la violència, Espanya es nega a les més petites concessions a l’ideal autonomista, que ha situat el seu plet, avui per avui, en el terreny pacífic i jurídic.” Finalment, afegia: “Aquesta diferència entre Anglaterra i Espanya no l’han creada els discursos del Palau de la Diputació. És una realitat viva. Els centralistes espanyols, si no tinguessin tan tancats els ulls i el cor, haurien sentit en els darrers anys la influència dels fets europeus, i en veure el reconeixement general de les velles nacionalitats dominades, comprendrien que Catalunya no pot ésser una excepció trista enmig del triomf del nacionalisme al món.” Han passat cent anys i, com poden veure, hi ha discursos que continuen sent plenament vigents.