L’arribada del dictador

Miguel Primo de Rivera, gene­ral i marquès d’Este­lla, havia estat nome­nat gover­na­dor mili­tar de Cata­lu­nya el 15 de març, però no va arri­bar a Bar­ce­lona fins una set­mana després. Ho va fer en tren, amb mitja hora de retard. Al bai­xa­dor del pas­seig de Gràcia l’espe­rava el gover­na­dor mili­tar interí i les auto­ri­tats civils i eclesiàsti­ques, entre les quals hi havia el gover­na­dor civil, Seve­ri­ano Martínez Anido, i fins i tot, el cònsol d’Itàlia. Al pas­seig de Gràcia hi havia ins­tal·lada una com­pa­nyia del regi­ment d’infan­te­ria de Bada­joz, amb ban­dera i música, que va des­fi­lar en honor al nou capità gene­ral. Era un dia plujós i, sense gai­res dila­ci­ons, el nou capità gene­ral i marquès d’Este­lla es va tras­lla­dar a l’edi­fici de la Capi­ta­nia Mili­tar escor­tat per una secció de cava­lle­ria del regi­ment de Numància. Al vestíbul de l’edi­fici l’espe­rava el cap del Some­tent i el vocal de la comissió orga­nit­za­dora, el baró de Güell. Tot seguit, Primo de Rivera va pren­dre pos­sessió del càrrec i va tenir un pri­mer inter­canvi d’impres­si­ons amb els peri­o­dis­tes, durant el qual va dir que “inten­ta­ria satis­fer tots els desit­jos de l’exèrcit com­pa­ti­bles amb la dis­ci­plina”.

A banda d’aquesta rebuda, des­di­bui­xada per la intensa pluja, una de les pri­me­res apa­ri­ci­ons públi­ques del nou capità gene­ral es va pro­duir algu­nes dies després, durant la revisió del some­tent. En el seu dis­curs, Primo de Rivera va posar de mani­fest el seu tarannà pro­fun­da­ment mas­clista i va dedi­car “fra­ses de cor­te­sia a la dona cata­lana, que és la ins­ti­ga­dora dels some­tents, puix la dona cata­lana és pràctica i sap sacri­fi­car-se quan es tracta del bé dels altres”. El capità gene­ral va esta­blir un vin­cle extre­ma­da­ment forçat entre el Some­tent, exclu­si­va­ment mas­culí, i la dona i va dir: “Ella sap que el Some­tent defensa l’ordre con­tra els per­tor­ba­dors i la pro­pi­e­tat con­tra els que la volen pren­dre, i ella és la que ins­tiga el seu marit i els seus fills perquè ingres­sin al Some­tent.” El capità gene­ral va con­ti­nuar amb les fra­ses d’elogi a la ins­ti­tució del Some­tent, una força armada al ser­vei del poder i de la bur­ge­sia i va agrair-los que hagues­sin “evi­tat dies de dol a la ciu­tat”.

En rea­li­tat, tant l’acció del Some­tent com la dels Sin­di­cats Lliu­res, que comp­ta­ven amb la con­nivència de les auto­ri­tats, havien con­tribuït deci­si­va­ment a atiar la violència política. Només en el pri­mer mes de Seve­ri­ano Martínez Anido al cap­da­vant del govern civil, entre el 9 de novem­bre i el 7 de desem­bre del 1920, els atemp­tats soci­als s’havien enfi­lat fins a trenta-tres, amb un mínim de trenta-cinc per­so­nes afec­ta­des i deu morts. A banda de les vícti­mes pro­vo­ca­des per l’enfron­ta­ment obert entre la patro­nal i els sin­di­cats, el gover­na­dor civil, que ja havia anun­ciat que havia estat a Cuba i a les Fili­pi­nes i que actu­a­ria a Bar­ce­lona com si “estigués en cam­pa­nya”, va ser el res­pon­sa­ble directe d’una quan­ti­tat con­si­de­ra­ble de morts, sobre­tot per l’apli­cació de l’ano­me­nada “llei de fugues”. Seve­ri­ano Martínez Anido va tro­bar en Miguel Primo de Rivera un aliat per­fecte. I, quan el pri­mer va ser relle­vat pel govern espa­nyol, cada vegada més incòmode amb les “pràcti­ques” del gover­na­dor civil, el capità gene­ral s’ho va pren­dre com un atac per­so­nal i va reforçar la seva aversió envers els polítics, a qui res­pon­sa­bi­lit­zava de la situ­ació del país per la seva incom­petència i feblesa.

El subs­ti­tut de Martínez Anido, Fran­cisco Bar­ber, es va con­ver­tir en un sim­ple tite­lla en mans de la patro­nal, cada vegada més decan­tada cap a posi­ci­ons auto­ritàries, i del capità gene­ral. El 9 de juny del 1923, durant el fune­ral d’un sub­ca­po­ral del Some­tent mort en atemp­tat, el gover­na­dor civil va ser escri­das­sat per la seva acti­tud “con­ci­li­a­dora”, men­tre que Primo de Rivera va ser vic­to­re­jat amb crits de “visca el nos­tre cap!”. Pocs dies després, el gover­na­dor civil i el mili­tar van ser recla­mats a Madrid pel govern. Bar­ber ja no va tor­nar, men­tre que Primo de Rivera, que es va entre­vis­tar amb el rei i diver­sos gene­rals, ho va fer amb el con­ven­ci­ment d’impul­sar un cop d’estat.