L’arribada del dictador

Miguel Primo de Rivera, general i marquès d’Estella, havia estat nomenat governador militar de Catalunya el 15 de març, però no va arribar a Barcelona fins una setmana després. Ho va fer en tren, amb mitja hora de retard. Al baixador del passeig de Gràcia l’esperava el governador militar interí i les autoritats civils i eclesiàstiques, entre les quals hi havia el governador civil, Severiano Martínez Anido, i fins i tot, el cònsol d’Itàlia. Al passeig de Gràcia hi havia instal·lada una companyia del regiment d’infanteria de Badajoz, amb bandera i música, que va desfilar en honor al nou capità general. Era un dia plujós i, sense gaires dilacions, el nou capità general i marquès d’Estella es va traslladar a l’edifici de la Capitania Militar escortat per una secció de cavalleria del regiment de Numància. Al vestíbul de l’edifici l’esperava el cap del Sometent i el vocal de la comissió organitzadora, el baró de Güell. Tot seguit, Primo de Rivera va prendre possessió del càrrec i va tenir un primer intercanvi d’impressions amb els periodistes, durant el qual va dir que “intentaria satisfer tots els desitjos de l’exèrcit compatibles amb la disciplina”.

A banda d’aquesta rebuda, desdibuixada per la intensa pluja, una de les primeres aparicions públiques del nou capità general es va produir algunes dies després, durant la revisió del sometent. En el seu discurs, Primo de Rivera va posar de manifest el seu tarannà profundament masclista i va dedicar “frases de cortesia a la dona catalana, que és la instigadora dels sometents, puix la dona catalana és pràctica i sap sacrificar-se quan es tracta del bé dels altres”. El capità general va establir un vincle extremadament forçat entre el Sometent, exclusivament masculí, i la dona i va dir: “Ella sap que el Sometent defensa l’ordre contra els pertorbadors i la propietat contra els que la volen prendre, i ella és la que instiga el seu marit i els seus fills perquè ingressin al Sometent.” El capità general va continuar amb les frases d’elogi a la institució del Sometent, una força armada al servei del poder i de la burgesia i va agrair-los que haguessin “evitat dies de dol a la ciutat”.

En realitat, tant l’acció del Sometent com la dels Sindicats Lliures, que comptaven amb la connivència de les autoritats, havien contribuït decisivament a atiar la violència política. Només en el primer mes de Severiano Martínez Anido al capdavant del govern civil, entre el 9 de novembre i el 7 de desembre del 1920, els atemptats socials s’havien enfilat fins a trenta-tres, amb un mínim de trenta-cinc persones afectades i deu morts. A banda de les víctimes provocades per l’enfrontament obert entre la patronal i els sindicats, el governador civil, que ja havia anunciat que havia estat a Cuba i a les Filipines i que actuaria a Barcelona com si “estigués en campanya”, va ser el responsable directe d’una quantitat considerable de morts, sobretot per l’aplicació de l’anomenada “llei de fugues”. Severiano Martínez Anido va trobar en Miguel Primo de Rivera un aliat perfecte. I, quan el primer va ser rellevat pel govern espanyol, cada vegada més incòmode amb les “pràctiques” del governador civil, el capità general s’ho va prendre com un atac personal i va reforçar la seva aversió envers els polítics, a qui responsabilitzava de la situació del país per la seva incompetència i feblesa.

El substitut de Martínez Anido, Francisco Barber, es va convertir en un simple titella en mans de la patronal, cada vegada més decantada cap a posicions autoritàries, i del capità general. El 9 de juny del 1923, durant el funeral d’un subcaporal del Sometent mort en atemptat, el governador civil va ser escridassat per la seva actitud “conciliadora”, mentre que Primo de Rivera va ser victorejat amb crits de “visca el nostre cap!”. Pocs dies després, el governador civil i el militar van ser reclamats a Madrid pel govern. Barber ja no va tornar, mentre que Primo de Rivera, que es va entrevistar amb el rei i diversos generals, ho va fer amb el convenciment d’impulsar un cop d’estat.