Revolta a toc de campana

Una dita popu­lar molt difosa durant el segle XIX deia: “Fill quint i sor­te­jat, fill mort i no enter­rat.” El ser­vei mili­tar estava asso­ciat a una mort més que pro­ba­ble o, com a mínim, a la pèrdua d’un braç de tre­ball, espe­ci­al­ment sen­si­ble per a les clas­ses popu­lars. El rebuig al sis­tema de reclu­ta­ment, que n’exi­mia els fills de les famílies benes­tants a través del sis­tema de redempció en metàl·lic, era sis­temàtic, però en període de con­flic­tes, quan s’incre­men­ta­ven subs­tan­ci­al­ment les pos­si­bi­li­tats de per­dre els fills o les pare­lles, es va con­ver­tir en el deto­nant de diver­ses revol­tes.

El 1868, quan es va pro­duir el des­tro­na­ment dels Bor­bons, els nous diri­gents van pro­me­tre que eli­mi­na­rien les lle­ves obli­gatòries, a les quals el gene­ral Prim va bate­jar com “la con­tri­bució de la sang”, però quan els inde­pen­den­tis­tes cubans es van alçar en armes, el govern va fer marxa enrere i va apro­var un nou sor­teig de quin­tes. El diu­menge 20 de març es van cele­brar con­cen­tra­ci­ons mul­ti­tu­dinàries al crit de “Fora les quin­tes! Fora el govern!”. A Bar­ce­lona i en altres loca­li­tats la lleva no es va poder fer en la data pre­vista. La revolta va començar l’endemà, el 4 d’abril, quan milers de dones i joves, vin­gu­des de les fàbri­ques pro­pe­res, van entrar per la força al con­sis­tori i van fer una foguera amb les llis­tes de quin­tes, els arxius i tota mena de mobles. També van apu­nya­lar l’alcalde, Gas­par Rosés, i van arros­se­gar el tinent d’alcalde, Gabriel Car­bo­nell, fins a la can­to­nada del car­rer Sugra­nyes, on el van exe­cu­tar. Tot seguit, van ocu­par el cam­pa­nar de l’església de Santa Maria, on van tocar a some­tent. Ben aviat, els car­rers es van omplir de grups armats i es van aixe­car bar­ri­ca­des per impe­dir l’entrada de les tro­pes pel pont d’en Rabassa. L’exèrcit va ser rebut amb una pluja de pedres, tes­tos i tota mena d’objec­tes, però la resistència va durar poques hores. Com a represàlia, els mili­tars van bom­bar­de­jar Coll­blanc des del cas­tell de Montjuïc i la revolta va aca­bar amb un balanç de 47 morts.

En el cas de la Vila de Gràcia, l’aixe­ca­ment es va ini­ciar amb un motí de les dones, que van assal­tar la casa de la vila i van cre­mar tota la docu­men­tació muni­ci­pal. Des de la torre del Rellotge, just al davant de l’ajun­ta­ment, es va tocar a some­tent. L’alcalde, en aquest cas, va lide­rar la revolta i va con­vo­car tots els homes a peu de l’arbre de la Lli­ber­tat, a l’actual plaça del Sol. Tot seguit es van aixe­car bar­ri­ca­des al car­rer Major, la prin­ci­pal via d’accés des de Bar­ce­lona, i es van ini­ciar els com­bats al camp d’en Vida­let. Les auto­ri­tats van res­pon­dre amb un bom­bar­deig indis­cri­mi­nat, foca­lit­zat a la torre del Rellotge. Tot i els impac­tes rebuts, la cam­pana de Gràcia va seguir repi­cant i es va con­ver­tir, amb el seu so esquer­dat, en un símbol de la resistència. La revolta es va esten­dre a la resta de la comarca i l’arri­bada de reforços de Sant Martí va per­me­tre, en un pri­mer moment, fre­nar la infan­te­ria de mun­ta­nya entre Sarrià i Sant Ger­vasi. El poble va patir un setge impla­ca­ble que es va per­llon­gar del 4 al 9 d’abril i va pro­vo­car la mort de 27 per­so­nes.