Entre Bolívar i Bismarck

“No es pot ser al mateix temps el Bolívar de Cata­lu­nya i el Bis­marck d’Espa­nya.” L’adver­ti­ment ante­rior el va fer un jove Niceto Alcalá-Zamora el 10 de desem­bre del 1918, durant el debat sobre el pri­mer pro­jecte auto­no­mista pre­sen­tat des de Cata­lu­nya. El des­ti­na­tari d’aque­lla dico­to­mia era Fran­cesc Cambó, un polític que havia tin­gut un ascens ful­gu­rant des del 1906, quan havia lide­rat la for­mació Soli­da­ri­tat Cata­lana. El dard va fer mal. A les seves Memòries, escri­tes molts anys després, el mateix Cambó reco­neix que Alcalá-Zamora va fer “el millor dis­curs de la seva vida”. I que no només havia acon­se­guit reba­tre de dalt a baix el seu argu­men­tari, sinó que li havia llançat “una esto­cada per­so­nal de gran efecte i que en el fons expres­sava una gran veri­tat”.

Durant tota la seva tra­jectòria política, Cambó havia estat “el polític més des­ta­cat a Madrid i un par­la­men­tari bri­llant que impres­si­o­nava el Congrés per la pre­pa­ració de les seves inter­ven­ci­ons i per l’habi­li­tat de les seves pro­pos­tes”, tal com afirma el pro­fes­sor Borja de Riquer, el seu millor biògraf. Però també havia estat un polític extre­ma­da­ment con­tra­dic­tori, amb deci­si­ons erràtiques i un doble dis­curs difícil de dige­rir. De fet, el fracàs d’aque­lla cam­pa­nya auto­no­mista, que Cambó havia aju­dat a impul­sar després de rebre el com­promís d’Alfons XIII que “era arri­bada l’hora de Cata­lu­nya”, el va por­tar a rene­gar momentània­ment de la monar­quia i a llançar una con­signa tan engi­nyosa com abo­cada al fracàs: “Monar­quia? República? Cata­lu­nya!” En rea­li­tat, Cambó inten­ta­ria sos­te­nir la monar­quia fins al dar­rer alè. El 1923, quan aquesta es va com­pro­me­tre amb la dic­ta­dura de Primo de Rivera, el líder de la Lliga Regi­o­na­lista va apro­fi­tar per dedi­car-se als seus nego­cis i al mece­natge, un ves­sant en què va excel·lir. I, quan el dic­ta­dor va caure, va teo­rit­zar sobre la neces­si­tat d’una solució pac­tada al seu assaig Per la concòrdia, en què pro­po­sava un pacte entre els sec­tors no con­ta­mi­nats per la vella política, entre els quals s’incloïa. A l’hora de la veri­tat, però, es va con­ver­tir en el prin­ci­pal defen­sor d’Alfons XIII, i el 1930 va lide­rar una ope­ració política, el Par­tit de Cen­tre, abo­cada al fracàs. De fet, Cambó no només no es creia l’acci­den­ta­lisme que havia pro­pug­nat el 1918, sinó que par­tia d’una pro­funda des­con­fiança en el paper de la gent. “És segur que, a cada moment, en les nos­tres lati­tuds, la massa votarà la solució més des­en­cer­tada”, va arri­bar a dir.

I la votació es va pro­duir el 12 d’abril del 1931. Dos dies després, Cambó va poder escol­tar com la gent cri­dava “Visca Macià! Mori Cambó“ pels car­rers de Bar­ce­lona; un crit que sim­bo­lit­zava el relleu que s’havia produït en l’hege­mo­nia del cata­la­nisme. Al mateix temps, però, també era una prova del fracàs d’un polític aca­bat, que aca­ba­ria auto­e­xi­li­ant-se durant mesos. Para­do­xal­ment, aquell jove polític que l’havia inqui­rit a acla­rir-se des del faris­tol del Congrés, Niceto Alcalá-Zamora, es con­ver­ti­ria en el pri­mer pre­si­dent de la República i, pocs dies després, seria rebut mas­si­va­ment al seu pas pels car­rers de Bar­ce­lona.

El dilema de Cambó no era només entre l’estratègia de con­ver­tir-se en el prin­ci­pal defen­sor de l’auto­no­mia cata­lana al mateix temps que par­ti­ci­pava en la moder­nit­zació d’Espa­nya. L’altre debat, encara més punyent, era entre la lle­ial­tat al país i la defensa de l’ordre social. El dilema, en què va par­ti­ci­par bona part de la bur­ge­sia cata­lana, es va expres­sar sense mati­sos en el cas de Cambó. El 1920 va ser un dels prin­ci­pals ava­la­dors de la desig­nació del san­gui­nari Seve­ri­ano Martínez com a gover­na­dor civil de Bar­ce­lona. I arran del cop d’estat del 18 de juliol del 1936 es va impli­car amb els solle­vats, tant en l’àmbit econòmic com pro­pa­gandístic, amb l’argu­ment, mani­queu, que l’enfron­ta­ment era una lluita entre “civi­lit­zació i barbàrie”. Un nou dilema que va hipo­te­car del tot el seu bagatge polític.