“El dilema en el que es va trobar Cambó és ben viu”

Vaig descobrir Cambó fa molts anys, quan vaig fer la tesi doctoral sobre la formació de la Lliga Regionalista. En aquell moment, gràcies a la generositat de la família d’Enric Prat de la Riba, vaig poder accedir a la correspondència. Entre aquesta, per exemple, hi havia una carta preciosa de Cambó a Prat de la Riba en la qual li expressa el dilema entre actuar com a nacionalistes o bé com a homes d’estat espanyol, amb els pros i contres de cada opció. En tot cas, és a partir d’aquest primer contacte que vaig anar seguint el fil d’un personatge tant rellevant.

He localitzat (i aquesta és una de les causes fonamentals de la biografia) molta documentació de Cambó, sobretot correspondència privada. Abasta totes èpoques, des dels primers anys de polític fins a la seva mort. I el ventall de destinataris és molt ampli. N’hi ha amb tot l’staff de la Lliga Regionalista, en Ventosa, el Duran i Ventosa en Puig i Cadafalch. Amb tots els seus col·laboradors culturals, no només amb l’Estelrich que és el més conegut. També amb el Riba, el Soldevila, el Bosch Gimpera, en Gaziel. I amb polítics espanyols, com ara Maura, Alba o el comte de Romanones. I també he localitzat molts documents d’arxiu i textos inèdits del Cambó. Això m’ha donat una visió molt diferent del personatge i de com apareix retratat a les Memòries, que és un document molt justificador i ens trasllada la imatge d’un personatge molt vanitós, que és el centre del món i tot ho fa bé. A més, Cambó està molt marcat per la guerra i ofereix una visió molt maniquea, de bons i dolents. El Cambó d’abans no era tant radical.

Incomprès i fet fracassat pels demés. La culpa de tot la tenen els altres i els d’esquerres no són catalanistes. Els únics són els de la Lliga. això és molt de postguerra. En canvi, en els escrits dels anys vint o trenta ens apareix un polític que dubta, molt més hàbil, més dúctil, el que davant de cada opció valora el que ha de fer. En realitat, la política és això, ziga zagues constants i no veritats absolutes com les que hi ha a les memòries. M’han aparegut moltes coses que ell calla.

Per exemple, Cambó és el responsable que Martínez Anido sigui governador civil de Barcelona el 1920. Ell arribarà a dir, en el Congrés, que no ha intervingut. I això és mentida. He trobat proves que Dato li pregunta, a través d’un intermediari, qui vol de governador. I el Cambó li diu: “El Martínez Anido”. També he trobat coses de la guerra civil molt fortes, com ara les que apareixen en les cartes que s’envia amb en Joan Ventosa. El Ventosa s’entrevista tres vegades amb en Franco a finals del 1936 en nom del Cambó i va a negociar en què poden ajudar i com s’ha de governar Catalunya després de la guerra. El Cambó s’imaginava que allò seria una dictadura com la de Primo de Rivera, més dura però igual de feble políticament. Parlen de depuració a la Universitat, a la premsa...

Cambó no preveu que la monarquia està desprestigiada i que arriba un moment que és incompatible ser monàrquic i catalanista alhora. La monarquia no només no ha ajudat mai al catalanisme, sinó que a més a més ha donat suport a la dictadura de Primo de Rivera, que ha estat profundament anticatalana. El bienni 1930-31, que és un període decisiu, el Cambó no s’atreveix a jugar el paper de Suárez, per exemple, i distanciar-se d’un règim que s’està enfonsant. Aquí el conservadorisme s’imposa. Té por del canvi, menysprea els republicans i fins el darrer moment intenta que no plegui Alfons XIII. Se’n va Madrid el 12 d’abril per aconseguir que el monarca no plega i quan aquest abdica agafa el tren i se’n va a París. Ha lligat la seva causa a la de la monarquia i aquest ha estat un gran error. Aquell eslògan que deixa anar el 1918 de “Monarquia? República? Catalunya!” és un farol. I això la gent ho entén. El 12 d’abril, les candidatures monàrquiques són les de la Lliga, que està en el darrer govern de la monarquia.

Ha passat molt de temps, però el problema segueix essent el mateix. Cambó va voler ser alhora el líder del catalanisme, que portés l’autonomia a Catalunya, i home d’estat a Espanya. Creia que per aconseguir l’autonomia s’havia de ser forts a l’Estat i convèncer els espanyols que sense Catalunya no podia haver una Espanya gran. Aquesta estratègia va fracassar perquè a Espanya sempre se’l va veure com un personatge catalanista i, per tant sospitós. Mai li van donar confiança, per molt conservador que fos. Va ser ministre a Madrid però ni tan sols va aconseguir reforçar la Mancomunitat, que s’havia aconseguit abans. Hi ha aquesta esquizofrènia de voler ser el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya, com li va dir Alcalà Zamora el 1918. Aquest segueix essent un dels temes centrals de la relació entre Catalunya i Espanya. La famosa tercera via de La Vanguardia era precisament això: tenir un peu a la política espanyola i catalana, essent influents a tots dos llocs. Però això té límits en un costat i l’altre. A la política espanyola et deixaran reformar Espanya tal com s’ha de fer? A la política catalana podràs arribar fins al màxim d’autonomia.

Aquí hi ha un problema de fons. Cal revisar les polítiques de memòries, que han estat molt esbiaixades. Ara bé, una ciutat, com ara Barcelona, és herència de moltes coses. A mi em sorprèn que no es qüestioni també l’existència de carrers dedicats a altres personalitats, com ara el cardenal Casañas, que era un integrista absolut. Jo no dic que el treguin, però com a mínim que se sàpiga. Penso que una cosa són els monuments, els records i els carrers posats, que cal saber quan es van posar i en quines circumstàncies s’han posat, i una altra les polítiques noves que et permeten cobrir els dèficits i les absències. Ara, revisar el que hi ha és més complicat, perquè aquí ja entres en una qüestió d’equilibris. La figura de Cambó és molt polèmica. Jo no l’hauria votat mai. A Cambó l’haurien assassinat si hagués estat a Barcelona el 18 de juliol de 1936. En tot cas, és tant contradictori com la història de Catalunya i tot s’ha de relativitzar i situar en el seu context. Els revisionismes excessius no són aconsellables.