“El dilema en el que es va trobar Cambó és ben viu”

Vaig des­co­brir Cambó fa molts anys, quan vaig fer la tesi doc­to­ral sobre la for­mació de la Lliga Regi­o­na­lista. En aquell moment, gràcies a la gene­ro­si­tat de la família d’Enric Prat de la Riba, vaig poder acce­dir a la cor­res­pondència. Entre aquesta, per exem­ple, hi havia una carta pre­ci­osa de Cambó a Prat de la Riba en la qual li expressa el dilema entre actuar com a naci­o­na­lis­tes o bé com a homes d’estat espa­nyol, amb els pros i con­tres de cada opció. En tot cas, és a par­tir d’aquest pri­mer con­tacte que vaig anar seguint el fil d’un per­so­natge tant relle­vant.

He loca­lit­zat (i aquesta és una de les cau­ses fona­men­tals de la bio­gra­fia) molta docu­men­tació de Cambó, sobre­tot cor­res­pondència pri­vada. Abasta totes èpoques, des dels pri­mers anys de polític fins a la seva mort. I el ven­tall de des­ti­na­ta­ris és molt ampli. N’hi ha amb tot l’staff de la Lliga Regi­o­na­lista, en Ven­tosa, el Duran i Ven­tosa en Puig i Cada­falch. Amb tots els seus col·labo­ra­dors cul­tu­rals, no només amb l’Estel­rich que és el més cone­gut. També amb el Riba, el Sol­de­vila, el Bosch Gim­pera, en Gaziel. I amb polítics espa­nyols, com ara Maura, Alba o el comte de Roma­no­nes. I també he loca­lit­zat molts docu­ments d’arxiu i tex­tos inèdits del Cambó. Això m’ha donat una visió molt dife­rent del per­so­natge i de com apa­reix retra­tat a les Memòries, que és un docu­ment molt jus­ti­fi­ca­dor i ens tras­llada la imatge d’un per­so­natge molt vanitós, que és el cen­tre del món i tot ho fa bé. A més, Cambó està molt mar­cat per la guerra i ofe­reix una visió molt mani­quea, de bons i dolents. El Cambó d’abans no era tant radi­cal.

Incomprès i fet fra­cas­sat pels demés. La culpa de tot la tenen els altres i els d’esquer­res no són cata­la­nis­tes. Els únics són els de la Lliga. això és molt de post­guerra. En canvi, en els escrits dels anys vint o trenta ens apa­reix un polític que dubta, molt més hàbil, més dúctil, el que davant de cada opció valora el que ha de fer. En rea­li­tat, la política és això, ziga zagues cons­tants i no veri­tats abso­lu­tes com les que hi ha a les memòries. M’han apa­re­gut mol­tes coses que ell calla.

Per exem­ple, Cambó és el res­pon­sa­ble que Martínez Anido sigui gover­na­dor civil de Bar­ce­lona el 1920. Ell arri­barà a dir, en el Congrés, que no ha inter­vin­gut. I això és men­tida. He tro­bat pro­ves que Dato li pre­gunta, a través d’un inter­me­di­ari, qui vol de gover­na­dor. I el Cambó li diu: “El Martínez Anido”. També he tro­bat coses de la guerra civil molt for­tes, com ara les que apa­rei­xen en les car­tes que s’envia amb en Joan Ven­tosa. El Ven­tosa s’entre­vista tres vega­des amb en Franco a finals del 1936 en nom del Cambó i va a nego­ciar en què poden aju­dar i com s’ha de gover­nar Cata­lu­nya després de la guerra. El Cambó s’ima­gi­nava que allò seria una dic­ta­dura com la de Primo de Rivera, més dura però igual de feble política­ment. Par­len de depu­ració a la Uni­ver­si­tat, a la premsa...

Cambó no pre­veu que la monar­quia està des­pres­ti­gi­ada i que arriba un moment que és incom­pa­ti­ble ser monàrquic i cata­la­nista alhora. La monar­quia no només no ha aju­dat mai al cata­la­nisme, sinó que a més a més ha donat suport a la dic­ta­dura de Primo de Rivera, que ha estat pro­fun­da­ment anti­ca­ta­lana. El bienni 1930-31, que és un període deci­siu, el Cambó no s’atre­veix a jugar el paper de Suárez, per exem­ple, i dis­tan­ciar-se d’un règim que s’està enfon­sant. Aquí el con­ser­va­do­risme s’imposa. Té por del canvi, menys­prea els repu­bli­cans i fins el dar­rer moment intenta que no ple­gui Alfons XIII. Se’n va Madrid el 12 d’abril per acon­se­guir que el monarca no plega i quan aquest abdica agafa el tren i se’n va a París. Ha lli­gat la seva causa a la de la monar­quia i aquest ha estat un gran error. Aquell eslògan que deixa anar el 1918 de “Monar­quia? República? Cata­lu­nya!” és un farol. I això la gent ho entén. El 12 d’abril, les can­di­da­tu­res monàrqui­ques són les de la Lliga, que està en el dar­rer govern de la monar­quia.

Ha pas­sat molt de temps, però el pro­blema segueix essent el mateix. Cambó va voler ser alhora el líder del cata­la­nisme, que portés l’auto­no­mia a Cata­lu­nya, i home d’estat a Espa­nya. Creia que per acon­se­guir l’auto­no­mia s’havia de ser forts a l’Estat i convèncer els espa­nyols que sense Cata­lu­nya no podia haver una Espa­nya gran. Aquesta estratègia va fra­cas­sar perquè a Espa­nya sem­pre se’l va veure com un per­so­natge cata­la­nista i, per tant sos­pitós. Mai li van donar con­fiança, per molt con­ser­va­dor que fos. Va ser minis­tre a Madrid però ni tan sols va acon­se­guir reforçar la Man­co­mu­ni­tat, que s’havia acon­se­guit abans. Hi ha aquesta esqui­zofrènia de voler ser el Bolívar de Cata­lu­nya i el Bis­marck d’Espa­nya, com li va dir Alcalà Zamora el 1918. Aquest segueix essent un dels temes cen­trals de la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya. La famosa ter­cera via de La Van­guar­dia era pre­ci­sa­ment això: tenir un peu a la política espa­nyola i cata­lana, essent influ­ents a tots dos llocs. Però això té límits en un cos­tat i l’altre. A la política espa­nyola et dei­xa­ran refor­mar Espa­nya tal com s’ha de fer? A la política cata­lana podràs arri­bar fins al màxim d’auto­no­mia.

Aquí hi ha un pro­blema de fons. Cal revi­sar les polítiques de memòries, que han estat molt esbi­ai­xa­des. Ara bé, una ciu­tat, com ara Bar­ce­lona, és herència de mol­tes coses. A mi em sorprèn que no es qüesti­oni també l’existència de car­rers dedi­cats a altres per­so­na­li­tats, com ara el car­de­nal Casañas, que era un inte­grista abso­lut. Jo no dic que el tre­guin, però com a mínim que se sàpiga. Penso que una cosa són els monu­ments, els records i els car­rers posats, que cal saber quan es van posar i en qui­nes cir­cumstàncies s’han posat, i una altra les polítiques noves que et per­me­ten cobrir els dèficits i les absències. Ara, revi­sar el que hi ha és més com­pli­cat, perquè aquí ja entres en una qüestió d’equi­li­bris. La figura de Cambó és molt polèmica. Jo no l’hau­ria votat mai. A Cambó l’hau­rien assas­si­nat si hagués estat a Bar­ce­lona el 18 de juliol de 1936. En tot cas, és tant con­tra­dic­tori com la història de Cata­lu­nya i tot s’ha de rela­ti­vit­zar i situar en el seu con­text. Els revi­si­o­nis­mes exces­sius no són acon­se­lla­bles.