La primera Esquella

A finals del segle XIX, les publi­ca­ci­ons de tota mena aflo­ra­ven sense atu­ra­dor. Bona part d’aques­tes, sucum­bien pocs mesos després, ja fos a causa de les pre­ca­ri­e­tats econòmiques o bé de la pressió de la cen­sura. La premsa humorística, que es lle­gia en veu alta a les taver­nes i ate­neus, va arre­lar amb força, amb capçale­res de referència com ara La Tomasa, LaCam­pana de Gràcia, Cu-Cut! o El Be Negre. Una d’aques­tes va ser L’Esque­lla de la Tor­ratxa, que va néixer el 5 de maig del 1872, fa exac­ta­ment 150 anys. I va fer-ho de rebot, com un subs­ti­tut de La Cam­pana de Gràcia, que havia estat sus­pesa per ordre del gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, “digne criat de la gen­tussa de Madrit”. El relleu en la capçalera, però, no va tenir gaire èxit i L’Esque­lla també va ser sus­pesa després de treure qua­tre exem­plars al car­rer. El novem­bre del 1872, dos anys després d’aque­lla ope­ració, es va tor­nar a repe­tir la jugada, i L’Esque­lla va tor­nar a rea­parèixer. Com si es tractés de la matemàtica de la història de Deu­lo­feu, la situ­ació es va repe­tir, i L’Esque­lla només va tenir l’opor­tu­ni­tat de fer de La Cam­pana durant qua­tre set­ma­nes.

La ter­cera, però, va ser la bona. El gener del 1879 L’Esque­lla es va haver de res­sus­ci­tar, però el seu edi­tor, vis­tos els ante­ce­dents, va deci­dir man­te­nir les dues revis­tes al quiosc: l’ori­gi­nal i la subs­ti­tuta. Amb un nai­xe­ment tan tortuós i un paper de secun­dari, es feia difícil sos­pi­tar que la publi­cació s’aca­ba­ria con­so­li­dant, encara més en un con­text polític tan advers i ab l’escàs recor­re­gut de les publi­ca­ci­ons en català. No obs­tant això, L’Esque­lla de la Tor­ratxa va acon­se­guir una ràpida difusió entre el públic català i es va con­ver­tir en una de les capçale­res de referència, amb milers de lec­tors que van apren­dre a lle­gir la rea­li­tat en clau d’humor i en català. Per les seves pàgines van pas­sar-hi els millors dibui­xants de l’època, amb una bar­reja d’estils artístics espe­ci­al­ment relle­vant.

Mal­grat les lleis mor­dassa, les sus­pen­si­ons de garan­ties cons­ti­tu­ci­o­nals i, fins i tot, les dic­ta­du­res, des de les pàgines de L’Esque­lla es van cri­ti­car governs espa­nyols i ajun­ta­ments i també la monar­quia. I, número a número, es va con­ver­tir en una pla­ta­forma des de la qual es va defen­sar el cata­la­nisme, des de la irrupció de Soli­da­ri­tat Cata­lana el 1906 fins a l’obtenció de l’auto­no­mia el 1932. La revista també es va con­ver­tir en una pla­ta­forma cul­tu­ral de pri­mer ordre. A les seves pàgines hi tro­bem res­se­nyes d’expo­si­ci­ons, crítiques de con­certs i cròniques tea­trals. Bona part de les expres­si­ons de la cul­tura de mas­ses van tro­bar el seu espai a L’Esque­lla, amb cre­a­ci­ons literàries car­re­ga­des de doble sen­tit, dibui­xos de dames insi­nu­ants i foto­gra­fies de les can­tants o vedets de moda, totes elles amb menys roba de la que hau­rien desit­jat les publi­ca­ci­ons catòliques.

La tra­jectòria de L’Esque­lla de la Tor­ratxa va transcórrer de forma paral·lela a la de La Cam­pana de Gràcia. I no només pel seu nai­xe­ment, com hem pogut com­pro­var, sinó també perquè com­par­tien edi­tor –la nis­saga dels López– i, per damunt de tot, perquè una decisió d’aquest, just en la dar­rera dècada del segle XIX, va deter­mi­nar un dis­tan­ci­a­ment entre les dues capçale­res. El canvi de preu de L’Esque­lla (que va pas­sar a cos­tar 10 cèntims) va fer que acabés fide­lit­zant un lec­tor amb major poder adqui­si­tiu i, de resul­tes d’això, adoptés un to més mode­rat i menys inci­siu. Mal­grat tot, en aquesta riva­li­tat con­sen­tida, L’Esque­lla es va endur les plo­mes més des­ta­ca­des i els millors dibui­xants i es va con­so­li­dar com una capçalera de referència.