Hemeroteca
El primer 20 de maig
El 20 de maig del 1992, el Barça va aconseguir la seva primera copa d’Europa. Un altre 20 de maig, en aquest cas del 1922, fa justament cent anys, es va estrenar l’Estadi de les Corts
-
Una vista general del camp de les Corts el dia de la inauguració CATALUNYA GRÀFICA / ARCA. -
L’equip del Barça que va estrenar el camp de les Corts CATALUNYA GRÀFICA / ARCA. -
La sacada d’honor a càrrec de l’Alcalde de Barcelona CATALUNYA GRÀFICA / ARCA. -
Una estirada del porter Ricardo Zamora CATALUNYA GRÀFICA / ARCA.
ÀMPLIA CAPACITAT
L’estadi podia encabir 20.000 espectadors, una xifra considerable per a un club relativament jove, de poc més de vint anysEl maig del 1922, una publicació il·lustrada del país, Catalunya Gràfica, va dedicar un ampli reportatge a la inauguració del Camp de les Corts, el primer gran estadi del FC Barcelona. El cronista, imbuït per l’ambient patriòtic que es vivia durant aquells anys, es va dedicar amb fruïció a establir paral·lelismes amb la data: “El 20 de maig fou proclamada la independència de la República Cubana. En 20 de maig se celebrà la festa memorable de la Solidaritat Catalana. I el 20 de maig el Barcelona inaugura, solemnement, el seu magnífic i esplèndid camp d’esports.” El periodista no només feia memòria del passat, sinó que apuntava un interrogant suggeridor per al futur: “Serà el 20 de maig que la terra catalana inaugurarà la seva nova vida lliure?” No es tractava d’una il·lusió fictícia. Feia pocs mesos que Irlanda havia assolit la seva independència, i la premsa catalanista no es podia estar d’establir paral·lelismes. De fet, poques setmanes després d’aquell acte, un veterà diputat anomenat Francesc Macià va donar el tret de sortida a la primera formació nítidament independentista: Estat Català.
Tornem, però, al 20 de maig del 1922. Des d’un punt de vista futbolístic, l’estrena del nou camp arribava en un moment especialment brillant per a l’equip. De fet, a les pàgines de la mateixa publicació es reproduïen algunes fotografies de la recepció que havien fet les màximes autoritats de la ciutat a l’equip després de guanyar la copa de Catalunya i la d’Espanya. En aquell acte, els futbolistes destacats eren el capità Paulino Alcántara, que va fer l’oferiment dels trofeus a l’alcalde de Barcelona, i el mític Ricardo Zamora, que duia entre mans el nino característic del club.
Tanmateix, el tema destacat de la publicació era la inauguració del nou temple del Barça, l’Estadi de les Corts, que hom qualificava com “el millor d’Espanya, constituint el legítim orgull per a la nostra ciutat”. Les obres s’havien fet en un temps rècord. La primera pedra havia estat col·locada el 19 de febrer, en un camp sembrat de patates. I només havien transcorregut tres mesos, per bé que el dia de la inauguració l’estadi no estava enllestit del tot. El camp tenia una capacitat per a 20.000 espectadors, una xifra espectacular per a un club que tenia poc més de dues dècades d’existència, però ben aviat va quedar petit i va caler ampliar-lo fins als 30.000.
Un partit històric
La premsa destacava la majestuositat de la tribuna i el fet que més de la meitat dels espectadors podien gaudir del partit còmodament asseguts, un percentatge que hom esperava ampliar en un futur immediat. Així mateix també destacava un altre aspecte rellevant del nou camp: “La forma en què està enclavat impedeix en absolut que el públic pugui davallar-hi, circumstància d’un valor extraordinari, donada l’afició censurable de molts espectadors a envair els terrenys vedats”. Hi havia un altre “detall” remarcable: es tractava del primer estadi amb gespa.
L’acte inaugural va tenir un format senzill. L’estadi es va omplir de gom a gom, tot i tractar-se d’un dia laborable. El servei d’honor (el kik-off, tal com l’anomenava la premsa) el va fer l’alcalde i, pocs minuts després, es va disputar un partit amistós entre l’equip amfitrió i el Saint-Mirren, un equip professional de la primera Lliga Escocesa, que en aquell moment ocupava el setè lloc a la classificació. Alguna publicació destacava: “Els seus jugadors combinen i passen a la perfecció, i a l’ensems posseeixen una gran homogeneïtat.” D’altres, però, es mostraven molt més crítics i deixaven anar que els escocesos jugaven amb una “certa apatia, sobretot al final, quan el seu joc va decaure molt”. El Barça es va endur la victòria 2-1. Els dos primers gols els va marcar l’equip visitant, el primer a la porteria del Barça i el segon en pròpia porteria. El primer completament local el va marcar el capità, Paulino Alcántara, popularment conegut com el Trencaxarxes.
UN EQUIP DE LLEGENDA
Els seguidors de l’època se’l van aprendre de memòria, talment com van fer els del dream team, els del Pep team o els d’altres equips que han marcat una època en la història del Barça. L’equip dels anys vint, amb Ricardo Zamora a la porteria, Josep Samitier al centre del camp i Paulino Alcántara com a principal golejador, va marcar una època i va provocar que, en pocs anys, aquella llar del barcelonisme quedés petita. El Barça va començar a acumular èxits en pocs anys: el campionat català, consecutivament, des del curs 1923/24 fins al 1927/28, i el campionat d’Espanya les temporades 1924/25, 1925/26 i 1927/28. El club també va guanyar-hi la primera lliga de la història del futbol espanyol (1928/29). L’arribada de Ladislau Kubala alguns anys després, va forçar a construir un nou estadi, el Camp Nou, que es va estrenar el 1957.