Hemeroteca
El naixement d’un nou partit
Els dies 4 i 5 de juny del 1922, fa cent anys, es va convocar la Conferència Nacional Catalana, que va donar com a resultat una nova formació: Acció Catalana
L’ESMENA DE MACIÀ
La votació d’una esmena de Francesc Macià va delimitar les aspiracions nacionals del partit, més ambicioses que les de la Lliga Regionalista, però sense arribar a l’independentismeEl mes d’abril del 1922 es va públic un manifest, signat per alguns intel·lectuals reconeguts, en què es feia una crida “per damunt de les oles diverses de partits, d’escoles i d’estaments”. La iniciativa ens és explicada per un dels seus impulsors, Lluís Nicolau d’Olwer, a les seves memòries: “Mort aquest [Enric Prat de la Riba] i fracassada l’Assemblea de Parlamentaris, la campanya intervencionista Per l’Espanya gran i la campanya per l’autonomia (1918-1919), quan la Lliga, que de fet monopolitzava el catalanisme polític militant, s’esllavissava a esdevenir un apèndix del conservadorisme monàrquic, en Reventós va ésser dels que reaccionaren convocant la Conferència Nacional Catalana.” La iniciativa provenia d’alguns dels dirigents de les joventuts de la Lliga Regionalista, d’antics militants de la Unió Federal Nacionalista Republicana i d’alguns independents. I l’objectiu era superar el catalanisme conservador, clarament compromès amb la governabilitat de la monarquia borbònica i, al mateix temps, consolidar un espai polític de catalanisme centrista.
Després de la publicació del manifest es van dur a terme alguns actes de propaganda arreu del país, aprofitant algunes festes locals i populars, com ara la diada de Sant Jordi, o bé conferències en alguns casals. I també es va publicar una Crònica de la Conferència Nacional Catalana, en què es donava compte del reglament i les conclusions provisionals redactades pels ponents, a les quals els inscrits tenien dret a fer les esmenes pertinents.
LA CONFERÈNCIA
La Conferència es va celebrar els dies 4 i 5 de juny del 1922 a l’Orfeó Gracienc. Segons apareix a la Crònica de la Conferència, el primer canal de comunicació de la nova organització, s’hi van inscriure 978 socis a títol individual i 101 entitats. A la mesa provisional hi havia dues cares conegudes, Pelai Vidal de Llobatera, que va fer de president, i Ventura Gassol, que vaexercir de secretari. La primera sessió es va centrar en els discursos inaugurals, un dels quals va anar a càrrec de Lluís Nicolau d’Olwer, que es convertiria en el primer vicepresident.
En la segona sessió es van debatre les ponències. Els ponents eren figures de reconegut prestigi. La primera va anar a càrrec de Jaume Bofill i Matas: Doctrina nacionalista. La segona corresponia a Josep M. Pi i Sunyer i duia com a títol Organització i propaganda. La tercera li va pertocar a Lluís Nicolau d’Olwer, que la va titular Actuació del nacionalisme a les corporacions públiques catalanes. La darrera la va defensar Antoni Rovira i Virgili, Actuació del nacionalisme envers i dins de l’Estat, i com el seu nom indica tractava un tema ben polèmic. La tercera ponència, defensada per Josep M. Pi i Sunyer, és la que va generar més controvèrsia. Un dels assistents, Francesc Macià, el carismàtic diputat de les Borges Blanques, va proposar incloure una esmena en què s’assumia el compromís de formar l’Estat Català i, amb aquest objectiu, dirigir un manifest al poble de Catalunya en què se’l convoqués a una assemblea constituent. L’esmena va ser derrotada per 211 vots contra 76. La votació va posar de manifest les aspiracions nacionals del partit, més ambicioses que les de la Lliga Regionalista, però sense arribar a l’opció independentista. De fet, va ser aquest rebuig el que va provocar la sortida de Macià i altres participants, que poques setmanes després van impulsar una opció nítidament independentista: Estat Català.
La Conferència va provocar, com ens podem imaginar, reaccions ben diverses i fins i tot contradictòries. Tot i participar-hi, Francesc Macià va afirmar que es tractava d’una “maquinació” de la Lliga, un diagnòstic ben sorprenent si tenim en compte que Acció Catalana, el partit que s’acabaria creant, es convertiria en el principal competidor electoral dels lligaires. En canvi, des de la Lliga Regionalista, el partit més afectat per la creació d’Acció Catalana, es va mantenir una actitud prudent, si bé deixant molt clar el camí que havien de seguir els escindits: “Si la Conferència es concreta a l’exposició de les doctrines, poden assistir-hi tots amb plena llibertat. Si a la Conferència s’han de prendre acords i aquests acords van encaminats a la creació d’un nou organisme d’acció política i a la fixació de normes d’actuació, entenem que tots els que vulguin continuar figurant a la Lliga i vulguin que aquesta comissió porti la seva direcció política, han d’abstenir-se de prendre part a la votació de tals acords.” No obstant això, no es van abstenir, amb la qual cosa l’escissió va esdevenir inevitable.