El primer referèndum

El 2 d’agost del 1931, fa noranta-un anys, els cata­lans esta­ven con­vo­cats a les urnes per tal de pro­nun­ciar-se sobre el pro­jecte d’Esta­tut que havia començat a ges­tar-se a par­tir d’una Dipu­tació Pro­vi­si­o­nal de la Gene­ra­li­tat, for­mada per repre­sen­tants dels muni­ci­pis i que havia cul­mi­nat a l’Hotel Vall de Núria el 20 de juny. Es trac­tava d’un pro­jecte ambiciós, que defi­nia Cata­lu­nya com “un estat autònom dins la República espa­nyola”, en la línia del que havia defen­sat Fran­cesc Macià des del balcó del Palau de la Gene­ra­li­tat i que reser­vava a la Gene­ra­li­tat un ampli ven­tall de com­petències en el ter­reny de l’edu­cació, l’ordre públic i la segu­re­tat.

La jor­nada es va viure de manera fes­tiva. Es va trac­tar d’una diada de “serena i pon­de­rada civi­li­tat”, tal com des­ta­cava un redac­tor de La Veu de Cata­lu­nya. Les pla­ces i car­rers esta­ven endiu­men­jats, amb milers de car­tells que omplien parets, arbres i qual­se­vol espai lliure. Molts bal­cons lluïen senye­res i pan­car­tes en què es dema­nava: “Voteu l’Esta­tut.” Des de bon matí, la Ram­bla de Bar­ce­lona era un bro­git de gent que mal­dava per conèixer les dar­re­res infor­ma­ci­ons i per com­par­tir l’ale­gria col·lec­tiva. Cami­ons i cot­xes ana­ven plens de joves que llançaven car­tells i pas­quins per tots els racons de la ciu­tat. El mateix Macià, com si es tractés d’un reclam més, es va dedi­car durant una bona estona a fer vol­tes pel cen­tre de la ciu­tat amb el seu vehi­cle des­ca­po­ta­ble i, al seu pas, la gent el vic­to­re­java. Les dones no van poder votar i, en comp­tes d’això, es van ins­tal·lar meses on es reco­llien sig­na­tu­res d’adhesió. S’hi van for­mar “llarguíssi­mes cues i en algu­nes bar­ri­a­des es pot asse­gu­rar que el ple­bis­cit femení assolí major xifra que la votació dels homes”, en parau­les d’un peri­o­dista. També hi havia, a la Ram­bla, un enta­ri­mat on es reco­llien les sig­na­tu­res “dels fills d’Ibèria que viuen a Bar­ce­lona”.

Cap a les cinc de la tarda, molts ciu­ta­dans van anar fins a la Ram­bla per saber el resul­tat de la votació, que es va donar a conèixer a través d’alta­veus i pis­sar­res. Una hora després, la zona estava lite­ral­ment col·lap­sada, amb ciu­ta­dans que hi ana­ven a títol indi­vi­dual i d’altres que duien ban­de­res i esten­dards de les enti­tats cata­la­nis­tes. La par­ti­ci­pació va ser mas­siva, d’un 75% del cens. I els par­ti­da­ris del sí van gua­nyar de manera acla­pa­ra­dora, amb un 99% de vots afir­ma­tius. Les dones, a més, van aple­gar més de 400.000 sig­na­tu­res.

Quan es va donar a conèixer el resul­tat, es van for­mar peti­tes mani­fes­ta­ci­ons en què es cri­da­ven vis­ques a Cata­lu­nya, a la lli­ber­tat i a la república fede­ral. Hi havia veïns que s’enfi­la­ven als fanals, als cot­xes i als cami­ons, alguns dels quals duien xaran­gues que inter­pre­ta­ven sar­da­nes i altres com­po­si­ci­ons cata­la­nes. La jor­nada, com tot el procés de l’Esta­tut, es va con­ver­tir en una expressió popu­lar de cata­la­ni­tat. Des del balcó de la Gene­ra­li­tat es van pro­nun­ciar els dis­cur­sos de rigor. L’alcalde de Bar­ce­lona, Jaume Aigua­der, va afir­mar que la jor­nada havia estat “un acte de civi­li­tat com­pa­ra­ble tan sols al que es va rea­lit­zar el 12 d’abril”. Com­panys va asse­gu­rar que “les naci­ons civi­lit­za­des con­tem­plen com Cata­lu­nya s’obre pas per ser mes­tressa del seus des­tins”. Un dels ora­dors més efu­sius va ser Macià, que va sen­ten­ciar: “Ja som lliu­res!” I va afe­gir: “No hi haurà ara cap poder humà que pugui opo­sar-se a la volun­tat del poble de Cata­lu­nya.” El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat també va man­te­nir un diàleg profètic amb la gent que s’havia aple­gat a la plaça de la República i, al final del dis­curs, va dema­nar “vida fins arri­bar només a la cons­ti­tució del Par­la­ment català i a què el govern català fun­ci­oni”: “Després, con­si­de­raré que he com­plert la meva missió.” La gent, en sen­tir aques­tes parau­les, es va posar a cri­dar “No!, No!” I Macià va con­tes­tar: “Si Cata­lu­nya vol, con­ti­nuaré!”, unes parau­les que van ser aco­lli­des amb eufòria i amb crits de: “Visca el pre­si­dent per­petu de Cata­lu­nya!”