El primer referèndum

El 2 d’agost del 1931, fa noranta-un anys, els catalans estaven convocats a les urnes per tal de pronunciar-se sobre el projecte d’Estatut que havia començat a gestar-se a partir d’una Diputació Provisional de la Generalitat, formada per representants dels municipis i que havia culminat a l’Hotel Vall de Núria el 20 de juny. Es tractava d’un projecte ambiciós, que definia Catalunya com “un estat autònom dins la República espanyola”, en la línia del que havia defensat Francesc Macià des del balcó del Palau de la Generalitat i que reservava a la Generalitat un ampli ventall de competències en el terreny de l’educació, l’ordre públic i la seguretat.

La jornada es va viure de manera festiva. Es va tractar d’una diada de “serena i ponderada civilitat”, tal com destacava un redactor de La Veu de Catalunya. Les places i carrers estaven endiumenjats, amb milers de cartells que omplien parets, arbres i qualsevol espai lliure. Molts balcons lluïen senyeres i pancartes en què es demanava: “Voteu l’Estatut.” Des de bon matí, la Rambla de Barcelona era un brogit de gent que maldava per conèixer les darreres informacions i per compartir l’alegria col·lectiva. Camions i cotxes anaven plens de joves que llançaven cartells i pasquins per tots els racons de la ciutat. El mateix Macià, com si es tractés d’un reclam més, es va dedicar durant una bona estona a fer voltes pel centre de la ciutat amb el seu vehicle descapotable i, al seu pas, la gent el victorejava. Les dones no van poder votar i, en comptes d’això, es van instal·lar meses on es recollien signatures d’adhesió. S’hi van formar “llarguíssimes cues i en algunes barriades es pot assegurar que el plebiscit femení assolí major xifra que la votació dels homes”, en paraules d’un periodista. També hi havia, a la Rambla, un entarimat on es recollien les signatures “dels fills d’Ibèria que viuen a Barcelona”.

Cap a les cinc de la tarda, molts ciutadans van anar fins a la Rambla per saber el resultat de la votació, que es va donar a conèixer a través d’altaveus i pissarres. Una hora després, la zona estava literalment col·lapsada, amb ciutadans que hi anaven a títol individual i d’altres que duien banderes i estendards de les entitats catalanistes. La participació va ser massiva, d’un 75% del cens. I els partidaris del sí van guanyar de manera aclaparadora, amb un 99% de vots afirmatius. Les dones, a més, van aplegar més de 400.000 signatures.

Quan es va donar a conèixer el resultat, es van formar petites manifestacions en què es cridaven visques a Catalunya, a la llibertat i a la república federal. Hi havia veïns que s’enfilaven als fanals, als cotxes i als camions, alguns dels quals duien xarangues que interpretaven sardanes i altres composicions catalanes. La jornada, com tot el procés de l’Estatut, es va convertir en una expressió popular de catalanitat. Des del balcó de la Generalitat es van pronunciar els discursos de rigor. L’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, va afirmar que la jornada havia estat “un acte de civilitat comparable tan sols al que es va realitzar el 12 d’abril”. Companys va assegurar que “les nacions civilitzades contemplen com Catalunya s’obre pas per ser mestressa del seus destins”. Un dels oradors més efusius va ser Macià, que va sentenciar: “Ja som lliures!” I va afegir: “No hi haurà ara cap poder humà que pugui oposar-se a la voluntat del poble de Catalunya.” El president de la Generalitat també va mantenir un diàleg profètic amb la gent que s’havia aplegat a la plaça de la República i, al final del discurs, va demanar “vida fins arribar només a la constitució del Parlament català i a què el govern català funcioni”: “Després, consideraré que he complert la meva missió.” La gent, en sentir aquestes paraules, es va posar a cridar “No!, No!” I Macià va contestar: “Si Catalunya vol, continuaré!”, unes paraules que van ser acollides amb eufòria i amb crits de: “Visca el president perpetu de Catalunya!”