Hemeroteca
La maleïda malura
El 30 de setembre del 1879 es va detectar la primera vinya d’aquest costat de la frontera afectada per la fil·loxera, concretament en una finca de Rabós d’Empordà
RÀPIDA EXPANSIÓ
Dos mesos després d’aquell primer focus, un informe oficial dictaminava que hi havia 79.772 ceps atacats entre la frontera i la ciutat de FigueresUN PUNT D’INFLEXIÓ
El territori havia viscut en un miratge del qual va despertar tràgicament aquell 30 de setembre del 1879, una data que va marcar un abans i un desprésEl 30 de setembre del 1879, l’alcalde de Rabós d’Empordà (Alt Empordà) va adreçar una carta al governador civil de Girona en què li comunicava la detecció d’algunes vinyes sospitoses. Pocs dies després, es van activar tots els mecanismes d’inspecció. S’hi van presentar els membres d’una comissió i, efectivament, en una finca del coll de Fornell van descobrir una taca d’oli formada per un grup de ceps atacats, amb un nucli en què es detectaven els morts i amb cercles concèntrics amb plantes agonitzants i malaltes. Alguns dies més tard, en una nova inspecció, es van confirmar els pitjors pronòstics. Finalment, el dia 20 d’octubre, tres setmanes després de la comunicació de l’Ajuntament de Rabós, el butlletí de la província recollia la confirmació oficial, segons la qual es declarava que “es troba envaïda per la fil·loxera una vinya situada al coll de Fornells, al terme municipal de Rabós”. Es tracta del primer document en què es reconeix públicament la invasió de la fil·loxera.
Feia temps que el territori es trobava en estat d’alerta sobre l’arribada de la fil·loxera, que havia colpejat amb duresa el sector vitivinícola a l’altra banda de la frontera. S’havien fet congressos, debats al Congrés i tota mena d’escrits, en bona part liderats per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, però el que va caracteritzar els anys previs va ser la lentitud i el desconcert de les autoritats, que van ser incapaces d’acordar mesures contundents i, al mateix temps, la inconsciència i la incúria dels pagesos. No deixa de resultar paradoxal que el mateix mes que apareixia la notícia d’aquell primer focus, la premsa de Figueres es fes ressò de les pressions dels comerciants de l’altra banda de la frontera per comprar raïm de l’Empordà, sobretot a causa de la fallida del mercat francès.
El territori havia viscut en un miratge del qual va despertar tràgicament aquell 30 de setembre. Les propostes més radicals que havien fet alguns enginyers agrònoms, com ara l’arrencada de ceps, no van anar acompanyades de pressupost, amb la qual cosa es va anar congriant una lògica irritació arreu del territori. El descontentament pagès va esclatar el 14 de maig del 1880, quan unes 1.500 persones del municipi de Llers i els pobles de la rodalia, a toc de sometent, es van mobilitzar al crit de “morin els matadors de ceps” i també de “visca el rei” i “visca el govern!”, en un intent de destriar els governants de les brigades que recorrien els pobles de la comarca tot destruint els ceps. La manifestació, que va arribar fins al veïnat dels Hostalets, a peu de la carretera de Figueres, va comptar amb la presència de les autoritats locals i també dels clergues de la parròquia, que dia rere dia pronunciaven sermons “contra els avenços moderns”, tal com denunciaven algunes publicacions.
El motí de Llers
Els “fets de Llers”, tal com van ser batejats per la premsa de l’època, van tenir una forta repercussió en les principals capçaleres de Barcelona, i fins i tot al Congrés dels Diputats. Pocs dies després, es va presentar una exposició de 5.685 propietaris empordanesos, adreçada al ministre de Foment, en què es demanava la suspensió de les operacions contra la fil·loxera. Paral·lelament, la premsa es va convertir en un aparador privilegiat de l’encreuament d’acusacions entre els que afirmaven que s’estaven destruint ceps sans sense cap criteri i els que es defensaven dient que la culpa era de l’Estat per no haver indemnitzat de manera adequada els viticultors. El resultat de tot plegat va ser la suspensió indefinida dels treballs contra l’insecte, una mesura que va aconseguir apaivagar els ànims, però que va deixar via lliure per a l’expansió de la malura.
Els efectes devastadors de la fil·loxera encara van trigar a manifestar-se, i la collita d’aquell any encara va ser voluminosa. Però, amb el pas dels mesos, la malura es va estendre de manera inexorable. Dos mesos després, un informe oficial dictaminava que hi havia 79.772 ceps atacats entre la frontera i la ciutat de Figueres. Al mateix document es remarcava “la rapidesa astoradora i imprevista en el desenvolupament d’aquesta plaga [...] i la manera com s’ha estès per damunt d’aquella imponent trunyella de muntanyes quasi inaccessibles”. A finals d’any, la fil·loxera ja havia envaït tot l’Empordà. El 1883, després de travessar la Tordera, va arribar al Vallès i al Maresme; el 1886, al Barcelonès; el 1887, al Penedès; el 1892, al Bages; el 1893, a la Conca de Barberà i al Priorat, i el 1900, a l’Urgell, la Segarra i el Pallars. El balanç final va ser catastròfic: va arruïnar famílies i pobles sencers i va marcar un punt i a part per a l’agricultura del país.
ENTRE ELS FARCELLS DE CONTRABAN
Els enginyers agrònoms van establir un munt d’especulacions sobre l’arribada d’aquell insecte que, en teoria, no havia de travessar el Roine ni els Pirineus. Entre els veïns de Rabós d’Empordà, però, hi havia la certesa que la malura s’havia escolat amagada entre els farcells atapeïts de tabac o d’altres objectes de contraban que els pagesos traginaven d’un costat a l’altre de la frontera.