El títol fa referència a un costum del Parlament britànic que permet als diputats presentar mocions (early day motions, EDM) per ser debatudes a la cambra, però sense fixar data per a la seva discussió. Romanen obertes per recollir noves adhesions al llarg de la legislatura i la majoria no es debaten mai. El seu objectiu és cridar l’atenció sobre temes d’especial interès i conscienciar l’opinió pública. Algunes han tingut recorregut: el 22 de març del 1979, Margaret Thatcher va presentar una EDM que va precipitar la fi del govern laborista de James Callaghan. D’altres han exigit l’alliberament de Nelson Mandela empresonat pel règim d’apartheid de Sud-àfrica o un projecte de canvi climàtic. En general, es valora el nombre de diputats que s’hi adhereixen i el ventall polític.

I què té d’especial l’EDM 969 del 22 de febrer del 2018? Doncs que va ser la resposta d’un grup de 21 diputats de quatre partits contra l’amenaça del govern espanyol d’imposar la divisió dels escolars catalans segons la llengua, a l’hora que defensaven la immersió lingüística en català i instaven a respectar la voluntat de la població de Catalunya i a trobar una solució pacífica i democràtica a la situació. Des de la celebració del referèndum han sovintejat les EDM sobre Catalunya: la 333 i la 335 del 9 d’octubre, en què 18 i 16 diputats condemnen la violència de la Guàrdia Civil contra els ciutadans que intentaven votar en el referèndum, insten al diàleg i a la mediació per negociar un acord basat en el dret a l’autodeterminació, tal com s’estableix en la Carta de les Nacions Unides, i demanen a la UE que garanteixi els drets dels ciutadans de Catalunya; la 449 del 24 d’octubre, en què 27 diputats protesten per l’amenaça del govern de Rajoy de tancar la delegació catalana a Londres i reclamen que es mantingui la democràcia a Catalunya i la representació al Regne Unit; la 479 del 31 d’octubre, en què 20 diputats sol·liciten al govern britànic que insti Espanya i Catalunya a obrir converses i que ofereixi els seus bons oficis (referència al referèndum d’Escòcia i al procés de pau nord-irlandès) per facilitar el procés; la 979 i la 984, del 26 de febrer, en què 11 i 18 diputats lamenten l’empresonament de polítics catalans, feliciten Pep Guardiola per la defensa que fa dels presos i demanen al govern britànic que recrimini al govern espanyol que no respecti la voluntat dels ciutadans catalans i no cerqui una solució pacífica i democràtica; la 1139 de 28 de març, en què 8 diputats exigeixen la fi de la persecució política i denuncien l’existència de polítics catalans a la presó.

Les EDM del Parlament britànic són una mostra de com es percep en el nostre entorn democràtic de referència l’actual situació política. D’una banda, molts governs europeus no veuen amb simpatia la independència de Catalunya. Després del Brexit qualsevol alteració de l’statu quo genera alarma a les capitals europees. De l’altra, la falta de disposició al diàleg del govern espanyol i la grollera confecció d’un relat de violència (rebel·lió o sedició o malversació de fons) en contra de tota evidència –l’1 d’octubre la violència va ser unidireccional– posen en relleu les mancances democràtiques de l’Estat espanyol i el biaix autoritari del govern. Ho denuncien les EDM, les mocions contra la violència policial aprovades pels parlaments del Quebec i d’Escòcia i la contundència dels pronunciaments (“Amnistia internacional confirma l’ús perillós de la força per la policia en el referèndum de Catalunya”, 03-10-2017) i dels titulars dels mitjans de comunicació que criden al diàleg i a la negociació.

En definitiva, la qüestió catalana s’ha situat en l’escenari internacional amb uns arguments difícilment rebatibles des dels principis democràtics i en uns moments en què la política espanyola es veu desbordada per un creixent descrèdit fins a l’extrem que el Real Instituto Elcano reconeix que “en la mesura que el relat del nacionalisme català s’està escorant cap a la tesi de la suposada falta de llibertat i pluralisme del sistema polític espanyol, al llarg de l’any [2018] guanyarà força en àmbits minoritaris però rellevants de l’opinió pública internacional el qüestionament de la qualitat de la democràcia espanyola o la necessitat de mediació en el conflicte”. En suma, els indicadors internacionals (Transparency International situa Espanya a la cua de les democràcies d’Europa occidental en corrupció), els embats contra la llibertat d’expressió, la sentència del cas Gürtel i les reaccions internacionals evidencien que no hi ha un “problema català”, sinó un “problema espanyol” de falta de maduresa democràtica.