PRIMAVERA NICARAGÜENCA
El país centreamericà viu una revolta que ha causat més de 200 morts en els darrers mesos. Moviments estudiantils s’oposen al govern de Daniel Ortega
Què passa a Nicaragua? Per què milers d’estudiants es revolten per demanar més democràcia? Qui són? Estan organitzats? Des de fa dos mesos, el país centreamericà viu immers en una revolta que ja ha causat més de 200 morts. “Són joves que es rebel·len contra un govern autoritari i corrupte, no hi ha organització i el moviment és relativament espontani”, assenyala el professor de Ciència Política de la Universitat de Girona Salvador Martí, autor del llibre La revolución enredada, en què explica la lluita sandinista a Nicaragua durant la dècada dels vuitanta del segle passat. I per què comencen aquestes protestes? “Són fruit d’uns anys de govern que han anat tancat tots els espais de dissensió, d’oposició. El govern no ha tolerat la crítica.” Els motius que van fer esclatar la protesta són les reformes de les pensions i de l’institut de la seguretat social. Tot i que el govern ja ha fet marxa enrere, el malestar continua latent, i ara per ara no sembla fàcil que es puguin apaivagar els ànims.
Segons el professor, mentre hi va haver diners –que arribaven directament injectats des de Veneçuela– i es van poder mantenir els beneficis socials –es va lluitar contra la pobresa extrema– i els avantatges per a les empreses més importants –es van fer accions de mercat, fet que va suposar grans beneficis–, les queixes eren inexistents. Era una aliança entre els més rics i els més pobres. La crisi veneçolana va fer saltar pels aires aquest equilibri de forces nicaragüenc. Els incidents d’aquests darrers mesos s’interpreten en clau local, no hi ha una lluita geoestratègica que afecti el país centreamericà. “Això no és un joc geopolític important. No és un posicionament d’escacs estratègic de guerra freda. Tot i això, als Estats Units no els interessa un gran desgavell, una gran crisi”, assenyala Martí, que també és investigador associat al CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs). Martí explica que Nicaragua tampoc ha estat un país problemàtic, amb els grans problemes de drogues o de criminalitat que hi ha al triangle nord (Guatemala, Hondures i el Salvador).
ortega, home fort
“La resposta del govern ha estat actuar amb més repressió. El professor ho compara amb els moviments que fa uns anys es van estendre per diversos països àrabs i que, amb l’excepció de Tunísia, van acabar en guerres o amb els militars al poder. “El govern ha actuat amb més repressió.” I és que, a més, els grups paramilitars han actuat de manera organitzada i violenta. I quin podria ser el desenllaç? Sembla complicat que les protestes organitzades a Nicaragua serveixin per posar fi al règim o perquè hi hagi una democratització. La violència amb què han actuat aquests grups contra la gent ja deixa intuir que el govern no cedirà ni un mil·límetre en les seves posicions. D’altra banda, l’oposició no està vertebrada i es fa complicat organitzar una alternativa viable. Veient les protestes dels estudiants, el president del país, Daniel Ortega, no va dubtar a acusar-los de “vàndals”. La figura del mandatari també és controvertida. “La situació d’Ortega és molt kafkiana, perquè ja va ser president en els anys vuitanta durant la revolució sandinista. Per als nostàlgics és una icona de la revolució, malgrat que és un tipus que des que va perdre la revolució ha anat canviant. Ell, el seu partit... Fa quaranta anys que es dedica a la política, ha utilitzat els recursos simbòlics de la revolució, però ja fa molts anys que els seus interessos estan molt allunyats d’aquells dels anys vuitanta. S’ha aliat amb el gran capital, amb l’església més conservadora... El partit el domina ell personalment. La presidència, també. També hi ha un fenomen de mobilització important contra la seva persona, i també contra la seva dona, Rosario Murillo.” Martí assegura que es produeix un paral·lelisme patètic amb el que va ser el somozisme que va caure el 1979 precisament per la revolució. “Que un dels líders de la revolució repeteixi el fet de quedar-se al poder, a través de la repressió, que sigui un poder molt familiar, que s’hagi enriquit... És com una tragèdia. És caure en allò contra el que havies lluitat”, assenyala. En quin moment es troba la revolta? “Fa un mes la gent era optimista, en el sentit que la situació no es podia allargar. I ara veuen que sí que es manté. El que està succeint no em sorprèn, però no es pot allargar gaire...”, assegura el professor. Martí afirma que a Ortega encara li queden tres anys de mandat i que si aguanta en el poder es preveuen convulsos. “Hauran de trobar alguna sortida. Tot és complicat, però podria ser unes noves eleccions.”
De la revolució sandinista al ‘nou’ president Ortega
Nicaragua, l’estat més extens de l’Amèrica Central, viu moments convulsos. La història recent del país està marcada per la revolució sandinista –impulsada pel FSLN (Front Sandinista d’Alliberament Nacional), un grup armat i organitzat en guerrilles que deu el seu nom a Augusto C. Sandino, que va lluitar contra els Estats Units en la dècada dels trenta– que el 1979 va fer caure la dictadura d’Anastasio Somoza Debayle, l’últim membre del clan familiar que havia ocupat el poder durant quatre dècades. Aquesta revolta va tenir moltes simpaties arreu del món, ja que es basava en dos pilars: l’alfabetització de les classes populars i una reforma agrària. Aquests avenços es van aconseguir a mitges. Els Estats Units, presidits en aquell moment per Ronald Reagan, es van encarregar de dinamitar des de l’exterior els projectes del govern sandinista, presidit per Daniel Ortega. Del 1979 al 1990, els sandinistes van tenir a les seves mans el govern, però el van perdre en unes eleccions en què es va imposar Violeta Chamorro. El 2006, amb Daniel Ortega un altre cop al capdavant, l’FSLN va tornar a guanyar les eleccions i va tornar a repetir victòria el 2011. Tot i l’aura que manté Ortega entre els més fidels, la segona etapa en el poder ha trobat una oposició no només dels clàssics oponents, sinó també de certes capes de la població castigades per la crisi econòmica, provocada pel tall d’ajuts de Veneçuela, que també viu una situació econòmica complicada. La deriva autoritària d’Ortega també s’ha accentuat en els darrers anys amb la pràctica eliminació de l’espai per al debat i la dissensió.