EL SULTANAT ETERN

El pre­si­dent turc, Recep Tayyip Erdo­gan, s’ha impo­sat en unes noves elec­ci­ons. El veterà man­da­tari –en el poder des del 2001– s’ha sabut adap­tar a cada repte que havia d’afron­tar el país. Erdo­gan, ani­mal polític, col·lec­ci­ona victòries i podria ser pre­si­dent fins al 2023, any en què se cele­brarà el cen­te­nari del nai­xe­ment de la República de Tur­quia. L’objec­tiu del pre­si­dent seria poder cele­brar aquest esde­ve­ni­ment des del poder i coro­nar-se com a nou sultà. “Durant tots aquests anys de man­dat, Erdo­gan ha creat la classe mit­jana, ha gene­rat infra­es­truc­tu­res (esco­les, hos­pi­tals), ha gene­rat llocs de tre­ball, ha tri­pli­cat la renda per capita, un fet que no és gaire habi­tual en eco­no­mies de països emer­gents. Ha dig­ni­fi­cat molts bar­ris que gai­rebé vivien en bar­ra­ques. A Istan­bul s’han cons­truït bar­ris de molta qua­li­tat. Ha adop­tat una sèrie de mesu­res que li han donat molta popu­la­ri­tat. Ha estat molt libe­ral en l’aspecte econòmic i més con­ser­va­dor en l’aspecte social i d’aquesta manera ha acon­se­guit que tot­hom tin­gui repre­sen­tats els seus interes­sos”, asse­gura Javier Albar­racín, con­sul­tor inde­pen­dent i expert en Tur­quia. “Erdo­gan va començar en política com un out­si­der, com algú que venia de fora del sis­tema. És un per­so­natge que empa­titza amb gran part de la soci­e­tat turca, un home fet a si mateix que arriba de la costa del mar Negre a la ciu­tat”, afe­geix Albar­racín.

El pre­si­dent va arri­bar al poder en un moment en què la soci­e­tat turca estava farta de cor­rupció, en què Istan­bul havia patit un gran ter­ratrèmol –l’any 1999, en el qual van morir milers de per­so­nes– que va dei­xar veure, encara més, les misèries d’un sis­tema polític cor­rom­put. “Després de tots aquests anys, és cert que Erdo­gan també té casos de cor­rupció en el si del govern, però una sufi­ci­ent majo­ria d’elec­tors està dis­po­sada a per­do­nar-ho tot pel fet d’haver acon­se­guit aquesta bonança econòmica”, asse­gura l’expert. Albar­racín explica que aquí també entra el dis­curs del com­plot de la Unió Euro­pea i dels Estats Units que llui­ten perquè la “gran Tur­quia” no pugui tirar enda­vant. “Hi ha molta gent que no vol tren­car aquest cer­cle virtuós que s’ha gene­rat durant aquests dar­rers quinze anys. Tenen casa, feina...”, afe­geix. I aquest és l’esce­nari en què es troba ara Tur­quia: un Erdo­gan més auto­ri­tari, que cada cop deixa menys lloc per a la dis­sensió política i per al des­con­ten­ta­ment, ja sigui des dels par­tits de l’opo­sició, la judi­ca­tura o els mit­jans de comu­ni­cació. “Tot i així, cada vegada que fan elec­ci­ons, tot i que és cert que cada cop més jus­tet, les gua­nya”, explica l’expert. “També s’hau­ria de veure en quin grau són democràtiques aques­tes elec­ci­ons, perquè si no dei­xes espai mediàtic a l’opo­sició, poses els seus líders a la presó... Hi ha una democràcia for­mal, però tot l’entorn del que sig­ni­fica una democràcia està més en qüestió que mai des que ell ocupa al poder. Està repro­duint els motius pels quals és al poder”, asse­nyala. Albar­racín també explica que Erdo­gan tam­poc es mos­tra dis­po­sat a fer un relleu. “Ell no deixa que apa­re­gui cap líder carismàtic que li pugui fer ombra. Ni a l’opo­sició ni dins del seu propi par­tit, l’AKP. Cada vegada que surt algú que pot tenir un cert carisma, el defe­nes­tra”, afirma.

I la relació amb els kurds? “Hi té una relació ambi­va­lent. Va començar gover­nant amb un dis­curs que volia superar la dico­to­mia ètnica entre kurds i turcs, amb els trets que es podien com­par­tir. La religió, bene­fi­cis econòmics..., però després quan ha neces­si­tat la radi­ca­lit­zació de l’elec­to­rat no ha tin­gut cap mena de pro­blema a tor­nar a obrir fins i tot un con­flicte bèl·lic”, explica.

Tur­quia s’ha con­ver­tit en els dar­rers anys en una potència econòmica i un fac­tor clau en la geo­es­tratègia mun­dial. Amb una eco­no­mia molt diver­si­fi­cada –un sec­tor agrícola potent, oferta turística, tei­xit tèxtil i un sec­tor finan­cer sane­jat– el país ha acon­se­guit posi­ci­o­nar-se com una de les eco­no­mies emer­gents del pla­neta. A més, Erdo­gan ha mal­dat per acon­se­guir ser gai­rebé un actor impres­cin­di­ble en l’escena inter­na­ci­o­nal. “Tur­quia és a hores d’ara massa gran econòmica­ment, demogràfica­ment i política­ment perquè algú la deixi fora. Ni els Estats Units, ni Europa, ni l’OTAN, ni l’Iran. S’ha fet una rea­li­tat com­plexa. Ara mateix és l’actor econòmic més impor­tant del Pròxim Ori­ent, és la dis­se­tena eco­no­mia mun­dial. Creix més d’1 milió de per­so­nes cada any. En qua­tre o cinc anys tindrà més població que Ale­ma­nya”, asse­gura Albar­racín.

Segons l’ana­lista, Tur­quia es des­tapa com una potència emer­gent amb capa­ci­tat d’influir en molts països. “Síria no s’esta­bi­lit­zarà si no hi ha l’interès de Tur­quia. A l’Iran és un juga­dor impor­tant. A Rússia és un part­ner potent de Putin.” Les rela­ci­ons amb la Unió Euro­pea han pas­sat per diver­ses fases. “Ara, a més, ja no té línies ver­me­lles, perquè Europa no s’ho pot per­me­tre. Si Tur­quia deci­deix obrir les por­tes i enviar 500.000 refu­gi­ats siri­ans cap a Grècia, la crisi a Europa pot ser molt impor­tant”, refle­xi­ona Albar­racín.