El president turc, Recep Tayyip Erdogan, s’ha imposat en unes noves eleccions. El veterà mandatari –en el poder des del 2001– s’ha sabut adaptar a cada repte que havia d’afrontar el país. Erdogan, animal polític, col·lecciona victòries i podria ser president fins al 2023, any en què se celebrarà el centenari del naixement de la República de Turquia. L’objectiu del president seria poder celebrar aquest esdeveniment des del poder i coronar-se com a nou sultà. “Durant tots aquests anys de mandat, Erdogan ha creat la classe mitjana, ha generat infraestructures (escoles, hospitals), ha generat llocs de treball, ha triplicat la renda per capita, un fet que no és gaire habitual en economies de països emergents. Ha dignificat molts barris que gairebé vivien en barraques. A Istanbul s’han construït barris de molta qualitat. Ha adoptat una sèrie de mesures que li han donat molta popularitat. Ha estat molt liberal en l’aspecte econòmic i més conservador en l’aspecte social i d’aquesta manera ha aconseguit que tothom tingui representats els seus interessos”, assegura Javier Albarracín, consultor independent i expert en Turquia. “Erdogan va començar en política com un outsider, com algú que venia de fora del sistema. És un personatge que empatitza amb gran part de la societat turca, un home fet a si mateix que arriba de la costa del mar Negre a la ciutat”, afegeix Albarracín.

El president va arribar al poder en un moment en què la societat turca estava farta de corrupció, en què Istanbul havia patit un gran terratrèmol –l’any 1999, en el qual van morir milers de persones– que va deixar veure, encara més, les misèries d’un sistema polític corromput. “Després de tots aquests anys, és cert que Erdogan també té casos de corrupció en el si del govern, però una suficient majoria d’electors està disposada a perdonar-ho tot pel fet d’haver aconseguit aquesta bonança econòmica”, assegura l’expert. Albarracín explica que aquí també entra el discurs del complot de la Unió Europea i dels Estats Units que lluiten perquè la “gran Turquia” no pugui tirar endavant. “Hi ha molta gent que no vol trencar aquest cercle virtuós que s’ha generat durant aquests darrers quinze anys. Tenen casa, feina...”, afegeix. I aquest és l’escenari en què es troba ara Turquia: un Erdogan més autoritari, que cada cop deixa menys lloc per a la dissensió política i per al descontentament, ja sigui des dels partits de l’oposició, la judicatura o els mitjans de comunicació. “Tot i així, cada vegada que fan eleccions, tot i que és cert que cada cop més justet, les guanya”, explica l’expert. “També s’hauria de veure en quin grau són democràtiques aquestes eleccions, perquè si no deixes espai mediàtic a l’oposició, poses els seus líders a la presó... Hi ha una democràcia formal, però tot l’entorn del que significa una democràcia està més en qüestió que mai des que ell ocupa al poder. Està reproduint els motius pels quals és al poder”, assenyala. Albarracín també explica que Erdogan tampoc es mostra disposat a fer un relleu. “Ell no deixa que aparegui cap líder carismàtic que li pugui fer ombra. Ni a l’oposició ni dins del seu propi partit, l’AKP. Cada vegada que surt algú que pot tenir un cert carisma, el defenestra”, afirma.

I la relació amb els kurds? “Hi té una relació ambivalent. Va començar governant amb un discurs que volia superar la dicotomia ètnica entre kurds i turcs, amb els trets que es podien compartir. La religió, beneficis econòmics..., però després quan ha necessitat la radicalització de l’electorat no ha tingut cap mena de problema a tornar a obrir fins i tot un conflicte bèl·lic”, explica.

Turquia s’ha convertit en els darrers anys en una potència econòmica i un factor clau en la geoestratègia mundial. Amb una economia molt diversificada –un sector agrícola potent, oferta turística, teixit tèxtil i un sector financer sanejat– el país ha aconseguit posicionar-se com una de les economies emergents del planeta. A més, Erdogan ha maldat per aconseguir ser gairebé un actor imprescindible en l’escena internacional. “Turquia és a hores d’ara massa gran econòmicament, demogràficament i políticament perquè algú la deixi fora. Ni els Estats Units, ni Europa, ni l’OTAN, ni l’Iran. S’ha fet una realitat complexa. Ara mateix és l’actor econòmic més important del Pròxim Orient, és la dissetena economia mundial. Creix més d’1 milió de persones cada any. En quatre o cinc anys tindrà més població que Alemanya”, assegura Albarracín.

Segons l’analista, Turquia es destapa com una potència emergent amb capacitat d’influir en molts països. “Síria no s’estabilitzarà si no hi ha l’interès de Turquia. A l’Iran és un jugador important. A Rússia és un partner potent de Putin.” Les relacions amb la Unió Europea han passat per diverses fases. “Ara, a més, ja no té línies vermelles, perquè Europa no s’ho pot permetre. Si Turquia decideix obrir les portes i enviar 500.000 refugiats sirians cap a Grècia, la crisi a Europa pot ser molt important”, reflexiona Albarracín.