Alep

Situada al nord-oest de Síria, els primers vestigis urbans d’Alep daten de fa quatre mil anys. És, doncs, una de les ciutats més antigues de la regió, però sense arribar als dotze mil anys de Damasc ni als onze mil de Jericó. Abans de la guerra, era, amb més de 2 milions d’habitants, la ciutat més poblada del país. Després de set anys de guerra, és una ciutat devastada pels bombardejos aeris, el foc de l’artilleria i els bidons d’explosius llançats des d’helicòpters per les forces de Baixar Al-Assad. La ciutat vella, patrimoni de la humanitat, es troba en ruïnes i la gran mesquita omeia ha perdut el minaret. El nombre de víctimes s’estima en diversos milers.

La ciutat ha pagat el preu de trobar-se en un lloc estratègic, al nord-est del litoral mediterrani sirià –Latakia, bressol de la minoria alauita i, per tant, dels Al-Assad, i on es troben les dues bases militars russes–, a poc més de 40 km de la frontera turca i al bell mig de la ruta comercial que antigament unia els ports mediterranis amb la conca de l’Eufrates. A mitjans del 2012, gran part de la ciutat va ser conquerida per l’Exèrcit Lliure de Síria (ELS), el braç armat de l’oposició laica que, amb el suport de Turquia, dels Estats Units i d’alguns països occidentals, combatia el règim d’Al-Assad. Paral·lelament, amb el suport de l’Aràbia Saudita i altres monarquies petrolieres, el Front Al-Nusra (la franquícia d’Al-Qaida a Síria) i altres organitzacions extremistes es feien forts en alguns barris d’una ciutat amb un deu per cent de població cristiana ortodoxa. Poc després, hi arribava Estat Islàmic (EI). Les milícies kurdes (YPG, Unitats de Protecció Popular) lluitaven contra l’EI i per alliberar el Kurdistan sirià (la franja del nord del país fronterera amb Turquia) de qualsevol ingerència forana.

En definitiva, durant els darrers anys, la ciutat i el seu hinterland han estat l’escenari on s’han enfrontat les forces del règim i els seus aliats (tropes iranianes i libaneses de Hezbollah), les de l’ELS amb ajuda turca, l’EI i les milícies kurdes, mentre que l’aviació dels Estats Units, de Rússia, Turquia, el Regne Unit, França i l’A-ràbia Saudita bombardejava unes o altres posicions segons les respectives aliances. Encara avui, quan Alep ha estat destruïda i ocupada gairebé en la seva totalitat per les forces d’Al-Assad, la ciutat d’Idlib (a 60 km) i la rica regió que l’envolta segueixen en mans de l’ELS, mentre que al nord, l’emplaçament kurd del cantó d’Afrin, ha estat ocupat per forces de l’ELS, milícies islamistes i tropes turques. Finalment, les YPG controlen una franja de territori al nord i nord-est de la ciutat. Els combats continuen.

Com Sarajevo en la dècada dels noranta i per a desesperació dels seus habitants, Alep, l’antiga capital econòmica del país, s’ha convertit en el laboratori on es lliura un conflicte múltiple.

Una guerra civil entre un règim despòtic al servei de la minoria alauita (13% de la població) i d’alguns notables sunnites contra, inicialment, una oposició laica que reclamava una transició política i avui contra un conglomerat de forces en què també hi ha milícies gihadistes.

Un conflicte per l’hegemonia regional entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, amb diferents arestes sovint contradictòries. L’Iran i Hezbollah donen suport a Al-Assad. Rússia, també. L’Aràbia Saudita –i altres països de la península aràbiga– s’oposa fermament a la presència de l’Iran i dona suport als grups gihadistes al mateix temps que també combat els xiïtes al Iemen. Finalment, Turquia s’oposa al règim d’Al-Assad i inicialment va afavorir el contraban de petroli practicat per l’EI i el pas d’armes i de voluntaris gihadistes. El principal objectiu d’Ankara és evitar la consolidació d’un poder kurd autònom a Síria com el de l’Iraq des del 1991.

I encara, per acabar, un conflicte encobert per l’hegemonia global entre Rússia i els Estats Units –i la Xina com a rerefons–, aliats contra l’EI. Putin aprofita la guerra per recuperar el paper de gran potència que tenia Rússia durant la guerra freda (en aquest context se situa també l’annexió de Crimea el 2014 i el conflicte del Dosbam a la Ucraïna oriental).

Washington, en canvi, dona suport a l’oposició i, sobretot, als kurds, cosa que entra en contradicció amb el seu aliat i membre de l’OTAN, Turquia. No és l’única contradicció entre uns aliats més teòrics que reals: Rússia i els aliats de Washington donen suport a l’acord amb l’Iran sobre el programa nuclear, mentre que Trump, alineat amb el govern ultraconservador de Benjamin Netanyahu, s’hi ha mostrat decididament en contra, tot i que els EUA van ser un dels impulsors. Tot plegat un polvorí que ha ocasionat desenes de milers de morts i milions de desplaçats i refugiats.