Primavera perduda

Nicaragua s’enfonsa en un conflicte del qual, de moment, no es veu el final. El que va començar com una revolta liderada per estudiants és ara una repressió amb violència exercida per grups de paramilitars i policia. Les darreres dades posen de manifest la gravetat dels fets: des de l’abril han mort, almenys, 350 persones. El president, Daniel Ortega, s’enroca en el poder. El mandatari és per als nostàlgics un líder de la revolució sandinista que va triomfar durant els anys vuitanta del segle passat i que va derrocar el dictador Anastasio Somoza. En aquell moment, els sandinistes van ser vistos amb simpatia per part dels moviments d’esquerres d’arreu del món, perquè tenien com a pilars bàsics l’alfabetització de les classes populars i una reforma agrària. Ara, les comparacions entre Somoza i Ortega són inevitables. Els opositors acusen Ortega de tenir un govern corrupte i que no ha deixat espai ni tan sols per a la dissensió i encara menys per a la protesta. Se l’acusa d’haver-se enriquit i de moure tots els fils de la política nicaragüenca juntament amb la seva dona, Rosario Murillo. L’equilibri social i econòmic al país centreamericà ha durat fins que s’han acabat les injeccions milionàries que arribaven des de Veneçuela. Alguns analistes també han comparat aquestes protestes amb els moviments que al seu moment es van batejar com a Primavera Àrab. Revoltes d’estudiants, en unes societats cansades del poder establert. La majoria de revoltes, a excepció del cas de Tunísia, van patir fortes repressions. Egipte viu ara sota el poder del mariscal Abdelfatah Al-Sisi després d’anys convulsos i de la caiguda de Hosni Mubàrak, mentre que a Síria –el cas més dramàtic– set anys de guerra han provocat la mort de més de mig milió de persones. Nicaragua no és Síria, ni de bon tros. El país centreamericà no és un punt geoestratègic, ni desperta els interessos dels diferents actors internacionals. Tot i això, el conflicte s’enquista i s’allarga. Centenars de morts i desenes de desapareguts són, de moment, la mostra evident d’una primavera perduda.