Rohingyes

Els rohingyes són un dels molts pobles obli­dats del món que només apa­rei­xen en els mit­jans de comu­ni­cació quan suc­ce­eix algun esde­ve­ni­ment en forma de guerra, des­as­tre natu­ral, per­se­cució... que, per uns moments, capta l’atenció i remou les consciències del món occi­den­tal. I, tan­ma­teix, el que avui conei­xem com la crisi dels rohingyes (prop d’un milió de per­so­nes expul­sa­des cap a Ban­gla­desh per l’exèrcit de Myan­mar) forma part d’un con­flicte que Monty G. Mars­hall, direc­tor del Cen­tre per a la Pau Sistèmica, de Vienna (Virgínia, EUA), data des del mateix moment de la inde­pendència de l’antiga Birmània, el 1948. El drama dels rohingyes forma part del greu con­flicte ètnic que es viu a les fron­te­res de Myan­mar rela­ci­o­nat amb la cons­trucció d’un naci­o­na­lisme exclo­ent que, al llarg de dècades, s’ha traduït en diver­ses per­se­cu­ci­ons igual­ment con­tra els kat­xins, els karen, els shan, els karenni, els mon i els wa. Així doncs, des de la inde­pendència, s’han succeït també les rebel·lions als mar­ges del país de tot un seguit de grups ètnics –en oca­si­ons, amb mil·len­nis d’història– que no encai­xa­ven en el relat del naci­o­na­lisme myan­mar. En el cas dels rohingyes, els esclats de violència, les per­se­cu­ci­ons i els èxodes mas­sius cap a Ban­gla­desh s’han succeït el 1977-78, el 1991-92, el 2012 i a par­tir del 2017.

Cer­ta­ment, la vida política de Myan­mar no ha estat una bassa d’oli. Després del 1948, s’imposa un règim par­la­men­tari que cele­bra regu­lar­ment elec­ci­ons mul­ti­par­ti­dis­tes (el 1952, el 1956 i el 1960). El 1962, un cop d’estat dona pas a un règim mili­tar de par­tit únic que es defi­neix com a soci­a­lista (Cons­ti­tució del 1974). El 1990, se cele­bren elec­ci­ons lliu­res que gua­nya per majo­ria abso­luta la Lliga Naci­o­nal per a la Democràcia, el par­tit de l’opo­si­tora i premi Nobel de la Pau el 1991 Aung San Suu Kyi, però els mili­tars es neguen a cedir el poder, cosa que no faran fins al 2011, després de mol­tes pres­si­ons inter­na­ci­o­nals. Al mateix temps, des del 1948, els enfron­ta­ments con­tra les milícies arma­des dels karen, els karenni, els kac­hin, els shan i els mon van ser cons­tants. Lla­vors, per què aquest acar­nis­sa­ment con­tra els rohingyes, que només recent­ment i com a res­posta a la per­se­cució han creat un grup armat que no gau­deix de gaire suport social?

Una pri­mera expli­cació la tro­bem en la llei de ciu­ta­da­nia implan­tada el 1982, que jerar­quit­zava la població en dife­rents grups i drets: “ciu­ta­dans plens”, que for­men part d’una de les deno­mi­na­des races naci­o­nals (inclo­sos els karen, els mon, els shan i d’altres); “ciu­ta­dans asso­ci­ats”, que tenen un avi o un avant­pas­sat a Birmània el 1823, encara que ori­ginària­ment fos ciu­tadà d’un altre país; “ciu­ta­dans natu­rals”, que ells o els seus pares ja resi­dien a Birmània abans del 1948, i “estran­gers resi­dents”. Els rohingyes, que, pel fet de ser musul­mans en un país de majo­ria budista, són apàtri­des al seu propi país, no tenen cap dret de ciu­ta­da­nia, ni cèl·lules d’iden­ti­tat, ni pro­pi­e­tats, ni poden ocu­par càrrecs públics, ni moure’s lliu­re­ment pel país, ni acce­dir a l’edu­cació o la sani­tat. Són con­si­de­rats estran­gers pro­vi­nents de Ban­gla­desh, que tam­poc els reco­neix la ciu­ta­da­nia, tot i dur segles esta­blerts a la regió d’Arakan (oest de Myan­mar).

L’actual i dar­rera crisi va començar el 25 d’agost del 2017, quan el deno­mi­nat Exèrcit de Sal­vació Rohingya d’Arakan (ARSA) va ata­car les for­ces de segu­re­tat bir­ma­nes. L’acció va ser bru­tal­ment con­tes­tada amb una ope­ració mili­tar que Naci­ons Uni­des ha qua­li­fi­cat de “neteja ètnica de lli­bre” i Human Rights Watch, de “crim con­tra la huma­ni­tat”: 170 loca­li­tats des­truïdes i 6.700 assas­si­nats. Segons Blanca Garcés (CIDOB), el nom­bre de refu­gi­ats rohingya a Ban­gla­desh és, a hores d’ara, de gai­rebé 900.000, a què cal sumar 150.000 des­plaçats més a l’inte­rior de Birmània.

I, tan­ma­teix, les Naci­ons Uni­des i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal han guar­dat silenci fins fa ben poc. Els prin­ci­pals països veïns i les grans potències, també (la Xina i Rússia, fins i tot, s’opo­sen a les san­ci­ons con­tra Myan­mar). Això té a veure amb el fet que, més enllà de l’apa­rent con­flicte etnico-religiós, hi ha interes­sos mate­ri­als tan­gi­bles. Les inver­si­ons inter­na­ci­o­nals (de la Xina, en pri­mer lloc) a Arakan s’han inten­si­fi­cat els dar­rers anys en sec­tors com ara la fusta, la mine­ria, els polígons indus­tri­als, la cons­trucció d’un gran port, pro­jec­tes hidràulics, l’agroindústria... I, és clar, sobren els rohingyes i, per tant, són mas­sa­crats o expul­sats perquè els mili­tars puguin que­dar-se amb les seves ter­res i posar-les al ser­vei dels interes­sos estran­gers. Fins i tot, Aung San Suu Kyi calla. Silenci còmplice de tot­hom men­tre es per­pe­tra una nova neteja ètnica i el geno­cidi de tot un poble.