Els rohingyes són un dels molts pobles oblidats del món que només apareixen en els mitjans de comunicació quan succeeix algun esdeveniment en forma de guerra, desastre natural, persecució... que, per uns moments, capta l’atenció i remou les consciències del món occidental. I, tanmateix, el que avui coneixem com la crisi dels rohingyes (prop d’un milió de persones expulsades cap a Bangladesh per l’exèrcit de Myanmar) forma part d’un conflicte que Monty G. Marshall, director del Centre per a la Pau Sistèmica, de Vienna (Virgínia, EUA), data des del mateix moment de la independència de l’antiga Birmània, el 1948. El drama dels rohingyes forma part del greu conflicte ètnic que es viu a les fronteres de Myanmar relacionat amb la construcció d’un nacionalisme excloent que, al llarg de dècades, s’ha traduït en diverses persecucions igualment contra els katxins, els karen, els shan, els karenni, els mon i els wa. Així doncs, des de la independència, s’han succeït també les rebel·lions als marges del país de tot un seguit de grups ètnics –en ocasions, amb mil·lennis d’història– que no encaixaven en el relat del nacionalisme myanmar. En el cas dels rohingyes, els esclats de violència, les persecucions i els èxodes massius cap a Bangladesh s’han succeït el 1977-78, el 1991-92, el 2012 i a partir del 2017.

Certament, la vida política de Myanmar no ha estat una bassa d’oli. Després del 1948, s’imposa un règim parlamentari que celebra regularment eleccions multipartidistes (el 1952, el 1956 i el 1960). El 1962, un cop d’estat dona pas a un règim militar de partit únic que es defineix com a socialista (Constitució del 1974). El 1990, se celebren eleccions lliures que guanya per majoria absoluta la Lliga Nacional per a la Democràcia, el partit de l’opositora i premi Nobel de la Pau el 1991 Aung San Suu Kyi, però els militars es neguen a cedir el poder, cosa que no faran fins al 2011, després de moltes pressions internacionals. Al mateix temps, des del 1948, els enfrontaments contra les milícies armades dels karen, els karenni, els kachin, els shan i els mon van ser constants. Llavors, per què aquest acarnissament contra els rohingyes, que només recentment i com a resposta a la persecució han creat un grup armat que no gaudeix de gaire suport social?

Una primera explicació la trobem en la llei de ciutadania implantada el 1982, que jerarquitzava la població en diferents grups i drets: “ciutadans plens”, que formen part d’una de les denominades races nacionals (inclosos els karen, els mon, els shan i d’altres); “ciutadans associats”, que tenen un avi o un avantpassat a Birmània el 1823, encara que originàriament fos ciutadà d’un altre país; “ciutadans naturals”, que ells o els seus pares ja residien a Birmània abans del 1948, i “estrangers residents”. Els rohingyes, que, pel fet de ser musulmans en un país de majoria budista, són apàtrides al seu propi país, no tenen cap dret de ciutadania, ni cèl·lules d’identitat, ni propietats, ni poden ocupar càrrecs públics, ni moure’s lliurement pel país, ni accedir a l’educació o la sanitat. Són considerats estrangers provinents de Bangladesh, que tampoc els reconeix la ciutadania, tot i dur segles establerts a la regió d’Arakan (oest de Myanmar).

L’actual i darrera crisi va començar el 25 d’agost del 2017, quan el denominat Exèrcit de Salvació Rohingya d’Arakan (ARSA) va atacar les forces de seguretat birmanes. L’acció va ser brutalment contestada amb una operació militar que Nacions Unides ha qualificat de “neteja ètnica de llibre” i Human Rights Watch, de “crim contra la humanitat”: 170 localitats destruïdes i 6.700 assassinats. Segons Blanca Garcés (CIDOB), el nombre de refugiats rohingya a Bangladesh és, a hores d’ara, de gairebé 900.000, a què cal sumar 150.000 desplaçats més a l’interior de Birmània.

I, tanmateix, les Nacions Unides i la comunitat internacional han guardat silenci fins fa ben poc. Els principals països veïns i les grans potències, també (la Xina i Rússia, fins i tot, s’oposen a les sancions contra Myanmar). Això té a veure amb el fet que, més enllà de l’aparent conflicte etnico-religiós, hi ha interessos materials tangibles. Les inversions internacionals (de la Xina, en primer lloc) a Arakan s’han intensificat els darrers anys en sectors com ara la fusta, la mineria, els polígons industrials, la construcció d’un gran port, projectes hidràulics, l’agroindústria... I, és clar, sobren els rohingyes i, per tant, són massacrats o expulsats perquè els militars puguin quedar-se amb les seves terres i posar-les al servei dels interessos estrangers. Fins i tot, Aung San Suu Kyi calla. Silenci còmplice de tothom mentre es perpetra una nova neteja ètnica i el genocidi de tot un poble.