Els Balcans, tan a prop i tan lluny de la UE
-
Tirana, història, cultura i modernitat. JAUME GINÉ. -
L'Estatua de l'heroi albanès Skenderberg també presideix la plaça més important de Pristina, capital de Kosovo. JAUME GINÉ. -
Macedònia ha modernitzat la seva capital Skopje amb monumentals edificis d'estil neoclàssic per reforçar una identitat històrica. JAUME GINÉ.
La crisi europea iniciada el 2009 va frenar els processos d’adhesió d’altres països aspirants dels Balcans occidentals, la majoria governats per elits polítiques i econòmiques refractàries encara a acceptar algunes de les regles democràtiques, econòmiques i socials que regeixen en la UE. Una situació que es perllonga en el temps. Fins ara, quatre països han estat reconeguts oficialment com a candidats a l’adhesió: Montenegro i Sèrbia, que ja van iniciar les negociacions, el 2012 i el 2014, respectivament, i Albània i Macedònia, que podrien fer-ho el 2020. En canvi, queden en espera: Bòsnia-Herzegovina, un país políticament complex i inestable, i Kosovo, encara no reconegut per cinc estats membres de la UE, entre què l’Estat espanyol.
Però la UE no pot girar l’espatlla als Balcans, on viuen uns 20 milions de ciutadans cada vegada més escèptics sobre un futur lligat a la UE. Són països on encara estan cicatritzant les ferides sofertes durant les cruents guerres i conflictes dels anys noranta. La perspectiva d’una entrada ràpida en la UE constituïa un gran estímul per a la reconciliació mútua i per impulsar reformes democràtiques i modernitzar les estructures econòmiques i socials. Però si els processos de negociació es frenen, les motivacions internes es refreden. La UE no pot obviar un factor geoestratègic: els buits polítics i econòmics que deixa a la regió els omplen Rússia, la Xina, Turquia i altres països. A més, Donald Trump juga un paper distorsionador d’una UE més integrada, com es va veure amb la seva conducta en la trobada amb Vladímir Putin el 16 de juliol a Hèlsinki.
Brussel·les va començar a reaccionar en una cimera que, el 12 de juliol del 2017, va reunir, a Trieste, sis estats membres de la UE (Alemanya, França, Itàlia, Àustria, Eslovènia i Croàcia) amb els aspirants dels Balcans i en què es va aprovar un pla financer i tècnic que va prioritzar les inversions en infraestructures. Després, la Comissió Europea va publicar, el 16 de febrer del 2018, un informe sobre estratègia per als Balcans occidentals que va proposar rellançar el procés de negociacions d’ampliació de la UE amb la perspectiva d’una entrada el 2025. L’informe va ser debatut, sota presidència de Bulgària, en una cimera especial celebrada el 17 de maig a Sofia. Però en la posterior cimera europea, del 26 de juny, a Luxemburg, es va acceptar —posposant-ho, al mateix temps, fins al 2019— obrir negociacions amb Albània i Macedònia, tot i que aquest país acabava d’arribar, el 17 de juny, a un primer acord històric amb Grècia per resoldre un vell contenciós sobre el nom de Macedònia.
La UE exigeix condicions
Els estats membres no desitgen avenços més concrets abans que se celebrin les eleccions europees, el maig del 2019. I Brussel·les segueix pendent del desenllaç d’un Brexit encara incert. A més, Bulgària i Romania, que el 2007 van entrar alhora i prematurament, segueixen afrontant, una dècada després, problemes de governabilitat institucional. Tampoc hi ajuda l’enfrontament polític entre Brussel·les i alguns països centreeuropeus, com ara Polònia i Hongria. Ni que Àustria presideixi el Consell de la UE aquest segon semestre del 2018. A partir de l’1 de gener del 2019, recaurà en Romania.
Brussel·les seguirà imposant condicions estrictes per entrar en una UE fatigada pels efectes de les ampliacions anteriors. Fins i tot l’obertura definitiva de negociacions amb Albània i Macedònia es decidirà basant-se en una avaluació de la Comissió Europea prèvia a una conferència intergovernamental prevista a finals del 2019, en què la UE-27, ja sense el Regne Unit, s’hauria de pronunciar per unanimitat.
Brussel·les incideix en tres qüestions prioritàries: a) Els candidats han d’accelerar les reformes polítiques necessàries perquè hi hagi un estat de dret amb una divisió de poders vertadera, sobretot amb un poder judicial que lluiti eficaçment contra la corrupció pública i el crim organitzat. b) També més reformes estructurals per avançar cap a una economia de mercat, avui molt supeditada als estrets nexes entre els poders polítics i unes oligarquies que limiten les potencialitats de desenvolupament del sector privat. I c), finalment, la Comissió Europea insisteix en la solució prèvia dels conflictes polítics i territorials entre països veïns. No és només el cas de la disputa entre Macedònia i Grècia, en vies d’una solució després d’un primer acord entre Skopje i Atenes, pendent de ser ratificat. També Croàcia podria bloquejar l’entrada de Sèrbia mentre no es resolgui un conflicte de delimitació de la frontera comuna al llarg de 135 km del Danubi. Croàcia també té una disputa amb Montenegro sobre delimitació de fronteres a la badia de Kotor. Al seu torn, Montenegro té un conflicte fronterer amb Kosovo. Però el problema més crític afecta les relacions entre Sèrbia i Kosovo, un país independent des del 2008 però no reconegut per Espanya, Grècia, Romania, Eslovàquia i Xipre.
Rússia, a l’aguait
Rússia torna a tenir una influència econòmica i cultural als Balcans. Putin sap que Brussel·les no aconsegueix sumar una posició comuna europea per reaccionar amb fermesa a l’embat rus. Tampoc Berlín ni París volen incrementar les tensions que hi ha amb Moscou des de l’annexió de Crimea, el 2014.
També prossegueix la sigil·losa penetració comercial xinesa. Pequín va impulsar, el 2011, el fòrum 16+1, per afavorir els seus interessos geoestratègics i econòmics a la regió. La Xina es reuneix, anualment, amb onze membres de la UE i cinc candidats a l’adhesió. El setè fòrum es va celebrar el passat 30 de juny a Sofia.
Finalment, Turquia manté nexes religiosos i culturals a la regió. El procés d’adhesió turca a la UE segueix bloquejat. Les relacions entre Brussel·les i el règim d’Erdogan es van deteriorar per la seva deriva autoritària, impulsada després del fallit cop d’estat del juliol del 2016. Però la UE necessita mantenir operatiu l’acord migratori firmat el març del 2016. A més, Turquia és un bon soci comercial i un país important en l’estructura de defensa de l’OTAN.
Una regió clau
LA UE ha d’afavorir una major estabilitat política i el desenvolupament econòmic dels països de l’Europa central i oriental, entre què els dels Balcans. Un gran desafiament en un món globalitzat en què els valors financers i econòmics primen sobre els valors democràtics. El model europeu està en crisi per falta de convicció i fermesa dels seus països membres en la defensa dels principis democràtics que són en la base fundacional de la UE. S’ha vist amb la mala gestió de la crisi migratòria. No s’ha de descartar que es reobri a Europa una bretxa política que semblava que s’havia tancat el 1989. Rússia, la Xina i Turquia busquen la seva zona d’influència al Vell Continent i, si cal, pressionaran els seus països veïns. I pretenen vendre el seu model alternatiu de desenvolupament econòmic sense pluralisme polític. La UE ha de reaccionar reforçant les institucions europees i els valors democràtics que la sustenten.