Les àguiles albaneses miren cap a la UE

La plaça Skan­der­beg, l’emblema d’un nou país

El 2001, a Tirana sobre­sor­tien els edi­fi­cis i els amplis car­rers dis­se­nyats i cons­truïts pels arqui­tec­tes del fei­xista Mus­so­lini durant l’ocu­pació ita­li­ana que va tenir lloc a par­tir del 1941. Després, sota la fèrria dic­ta­dura comu­nista (1944-1991), es van aixe­car altres edi­fi­cis d’estil esta­li­nista. La plaça Skan­der­beg, al cor de la capi­tal, segueix sent un com­pendi de la con­vulsa història del país. Des­taca l’estàtua eqüestre de l’heroi albanès Skan­der­beg que, en el segle XV, va acon­se­guir vèncer els pode­ro­sos exèrcits turcs. Al seu cos­tat, però, la bella mes­quita Ethem Bey, del segle XVIII, recorda que els ocu­pants turcs van gover­nar Albània durant cinc segles. El dic­ta­dor Enver Hoxha, que va morir el 1984, també va dei­xar la seva empremta aixe­cant l’Òpera i el Museu Naci­o­nal, on des­taca un gran mosaic fron­tal al més pur estil esta­li­nista. Hoxha fins i tot es va fer aixe­car una estàtua dau­rada en la lla­vors ano­me­nada plaça Sta­lin, que va ser ender­ro­cada després de la cai­guda del règim, el 1991.

El 2001, Rama, que va ser alcalde fins al 2012, ens va expli­car –als mem­bres d’una dele­gació ofi­cial de la Gene­ra­li­tat– els seus pro­jec­tes per moder­nit­zar una capi­tal lla­vors sub­mer­gida en un gran caos urbanístic, amb cases cons­truïdes il·legal­ment en parcs i zones ver­des. Avui, Edi Rama és el pri­mer minis­tre albanès –des del 2013–, després de ser ree­le­git amb el 48,3% dels vots per qua­tre anys més en les elec­ci­ons par­la­mentàries cele­bra­des el juny del 2017. I ha vist fina­lit­zar l’ambi­ci­osa reforma de la plaça Skan­der­beg, la més gran dels Bal­cans, amb un gran espai per als via­nants de més de 10 hectàrees, guar­do­nada el juny pas­sat amb el X Premi Euro­peu d’Espai Públic Urbà. Prop de la plaça es van tor­nar a cons­truir les dues noves cate­drals cris­ti­a­nes, orto­doxa i catòlica, a la qual es va sumar una enorme mes­quita finançada pel nou sultà turc, Recep Tayyip Erdo­gan. Al vol­tant d’aquests monu­ments es cons­tru­ei­xen hotels moderns que acu­llen els turis­tes que, cada any en major nom­bre, visi­ten aquest vell i atrac­tiu país.

Una eco­no­mia impul­sada per la diàspora

Albània va patir, a par­tir del 1991, una com­plexa tran­sició d’un comu­nisme bru­tal a un capi­ta­lisme sal­vatge. I segueix sent un dels països pobres del con­ti­nent. El sec­tor agrícola repre­senta el 23% del PIB. Mal­grat tot, les coses van can­vi­ant. La indústria, prin­ci­pal­ment les pimes, s’obren pas, però és el sec­tor ser­veis el que es desen­vo­lupa ràpida­ment en un país amb un gran poten­cial turístic que con­serva mol­tes plat­ges i pai­sat­ges ver­ges. L’eix Tirana-Durrës con­cen­tra més de la mei­tat del PIB del país. Les empre­ses estran­ge­res, prin­ci­pal­ment ale­ma­nyes i ita­li­a­nes, comen­cen a apos­tar per inver­tir al país. Però l’eco­no­mia encara depèn de l’ajuda inter­na­ci­o­nal i de les impor­tants reme­ses de divi­ses que la diàspora alba­nesa, pre­sent a Itàlia, Ale­ma­nya, els Estats Units i altres països, envien o inver­tei­xen al seu país d’ori­gen. Un gran capi­tal humà que el govern albanès intenta que retorni per revi­ta­lit­zar l’eco­no­mia apro­fi­tant la seva experiència empre­sa­rial i la xarxa de con­tac­tes inter­na­ci­o­nals. Tot i això, encara molts joves alba­ne­sos, moti­vats i pre­pa­rats, seguei­xen apre­nent idi­o­mes per inten­tar emi­grar a la recerca de millors sous i opor­tu­ni­tats. I una dada sor­pre­nent: Albània ocupa un accep­ta­ble 65a posició entre els 190 estats en la clas­si­fi­cació Doing Busi­ness 2018 del Banc Mun­dial.

Albània és ofi­ci­al­ment un can­di­dat a entrar a la UE des del 2014, mal­grat que les nego­ci­a­ci­ons no s’ini­ci­a­ran fins després de les elec­ci­ons euro­pees del maig del 2019. El procés podria arren­car el 2020. Només lla­vors, es començaran a nego­ciar els 35 capítols del patri­moni comu­ni­tari que recull les nor­mes que ha de com­plir el can­di­dat. Però la Comissió Euro­pea haurà d’ava­luar abans, i el Con­sell de la UE deci­dir per una­ni­mi­tat, si Albània ha acon­se­guit avançar prou en les necessàries refor­mes per ser un estat de dret amb unes ins­ti­tu­ci­ons democràtiques, inclòs un poder judi­cial inde­pen­dent, que lluiti eficaçment con­tra la cor­rupció, el crim orga­nit­zat i el tràfic de dro­gues. Brus­sel·les també exi­geix més refor­mes estruc­tu­rals per seguir moder­nit­zant una eco­no­mia, molt infor­mal, en què per­sis­tei­xen nexes entre les estruc­tu­res de l’Estat i deter­mi­na­des elits empre­sa­ri­als que actuen il·legal­ment.

Men­tre la Unió Euro­pea exi­geix més temps i con­di­ci­ons, altres potències com Rússia, la Xina i Tur­quia inten­ten gua­nyar influència al país, una carta estratègica que Edi Rama juga quan es reu­neix amb els man­da­ta­ris euro­peus. Mos­cou ho té difícil al país dels Bal­cans amb menys influència russa, men­tre que una ambi­ci­osa Tur­quia sí que aspira a recu­pe­rar-la, i la Xina és una potència nou­vin­guda que de manera silen­ci­osa va pene­trant econòmica­ment als Bal­cans. L’aero­port de Tirana va pas­sar de mans ale­ma­nyes a ser ges­ti­o­nat per un grup xinès, men­tre que una altra empresa ho intenta fer amb el port de Durrës. Els Estats Units són la potència vigi­lant d’aquest petit país que és mem­bre de l’OTAN des del 2009. Edi Rama recorda que els alba­ne­sos són els ciu­ta­dans més pro nord-ame­ri­cans d’Europa. El pre­si­dent George W. Bush va rebre una espec­ta­cu­lar rebuda durant la seva visita a Tirana el juny del 2007, i els euro­peus se sor­pre­nen quan veuen que una de les prin­ci­pals avin­gu­des de la capi­tal alba­nesa porta el cognom Bush.

Albània mereix un viatge per conèixer una història mil·lenària, un sor­pre­nent lle­gat cul­tu­ral i, sobre­tot, des­co­brir el caràcter cor­dial i aco­lli­dor de la seva gent. Un poble orgullós d’haver acon­se­guit man­te­nir la seva iden­ti­tat naci­o­nal i una llen­gua pròpia i d’haver superat els intents d’assi­mi­lació de les grans potències veïnes.