Kosovo, deu anys després
Procedent de Skopje i després de creuar una altra frontera, la presència de diverses banderes que acompanyen la kosovar, les de l’ONU i la Unió Europea, avisa que s’acaba d’entrar en un país, la República de Kosovo, amb un estatus internacional especial. I de camí cap a Pristina, criden l’atenció les grans inversions en noves infraestructures viàries i ferroviàries que s’obren pas a través d’una difícil orografia i fan realitat el previst gran corredor de comunicacions que connectarà Grècia i el centre d’Europa. Els panells dels trams de la nova autopista anuncien que també condueix fins a Belgrad, mentre passem prop de la base militar nord-americana de Bondsteel, una de les més grans del món, de gran valor geoestratègic i propera a l’Orient Mitjà, Rússia i el Caucas. La bandera dels Estats Units també oneja en diversos edificis i cases kosovars, i Bill Clinton té el seu merescut carrer a la capital. El poble kosovar es mostrarà sempre agraït als EUA, perquè sense la seva intervenció militar el 1999 sota la cobertura de l’OTAN, Kosovo no seria avui una república independent que ja ha estat reconeguda per 116 estats.
Aquest petit país, amb un superfície de 10.887 km² i 1,8 milions d’habitants, acull el major nombre de funcionaris internacionals per quilòmetre quadrat del món. Després de la derrota de Sèrbia en la guerra de Kosovo, el Consell de Seguretat de l’ONU va adoptar la resolució 1244 del 10 de juny del 1999. Encara que es va mantenir de iure com a part de la República Federal de Iugoslàvia, el territori va passar a ser administrat per la Missió d’Administració Provisional de l’ONU a Kosovo (MINUK) i per una força internacional de la KFOR que es va responsabilitzar de la seguretat. Després van arribar els funcionaris de la missió de la UE (EULEX) per assessorar les noves institucions kosovars a l’hora d’ajustar-se a les normes bàsiques d’un estat de dret. Una cooperació internacional clau per a la pacificació i la gradual millora de la governabilitat institucional d’un país que aspira a veure el seu futur dins de la UE. Queda, però, un llarg i difícil camí per fer.
Deu anys d’un Estat en construcció
El 17 de febrer del 2008, es va complir el desè aniversari de la DUI de l’assemblea kosovar. Kosovo va ser immediatament reconegut pels Estats Units, Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia i els estats membres de la Unió Europea. I va sumar un altre important suport quan un dictamen consultiu del Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU de la Haia del 22 de juliol del 2010 va afirmar que aquella declaració es va ajustar al dret internacional. Però el futur de Kosovo segueix condicionat pels interessos geopolítics internacionals i interns de determinats estats. Rússia i la Xina, membres permanents del Consell de Seguretat, li veten l’entrada a l’ONU. Putin, aliat de Sèrbia, dificultarà el reconeixement internacional d’un possible candidat a entrar a la UE. També prevalen raons de política interna en les posicions d’Espanya, Grècia, Xipre, Romania i Eslovàquia. En el cas de Madrid, és el procés independentista català.
La UE té la clau mestra
Però l’enquistat problema kosovar es podria desbloquejar si la Unió Europea impulsa, a partir del 2020, la seva “estratègia per als Balcans occidentals” que preveu, prèvia negociació i compliment d’unes condicions polítiques i econòmiques, obrir les portes d’entrada a nous membres amb la perspectiva del 2025, entre els quals hi ha Sèrbia. Ara bé, si Belgrad i, més tard, Pristina volen entrar a la Unió Europea, abans s’hauran de reconciliar i resoldre totes les seves diferències bilaterals. Brussel·les és taxatiu: no entraran estats amb disputes territorials. Un primer pas es va donar el 2013, quan van signar els acords de Brussel·les per refer els ponts de diàleg. El camí serà llarg, perquè queden per cicatritzar velles i profundes ferides. El president serbi, Aleksandar Vucic, va assistir a la cimera UE-Balcans que, sota la presidència búlgara, es va celebrar els dies 17 i 18 de maig a Sofia. En canvi, Rajoy va plantar la reunió i va marxar per no asseure’s amb Kosovo. Vucic és un polític que, sense renunciar als seus privilegiats nexes amb Rússia, aposta pels valors europeus. Hi ha una raó de pes: el 68% dels intercanvis econòmics serbis es fan amb la Unió Europea. I Pristina també haurà de pactar si vol sortir d’un estret atzucac.
El bressol de la identitat nacional sèrbia
La qüestió kosovar té un altre component important per al nacionalisme serbi. Kosovo és el bressol de la seva nació, de la cultura i de l’església ortodoxa sèrbia. Allí va tenir lloc el 1389 la batalla del Camp de les Merles contra els turcs, un esdeveniment que forma part de la mitologia nacional sèrbia. I aquestes profundes arrels culturals sèrbies a Kosovo es comproven visitant els bells monestirs medievals ortodoxos, declarats patrimoni mundial per la UNESCO, situats a Kosovo. Cal descobrir les excepcionals pintures religioses del de Gracanica, del segle XIV, prop de Pristina. I és obligat visitar el de Visoki Decani, un gran centre espiritual, artístic i intel·lectual serbi, encara custodiat pels soldats de la KFOR.
Una fràgil economia ‘dopada’ per les divises
Kosovo va ser sempre la província més pobra de Iugoslàvia, amb una economia bàsicament agrícola i un sector industrial lligat als recursos miners. Avui, segueix sent el país més pobre dels Balcans. Però alguna cosa no quadra quan s’observa de prop la vitalitat d’un país que té com a moneda oficial l’euro. El PIB creix una mitjana del 4%, encara que oficialment la renda per capita és solament de 3.650 euros, amb una desocupació del 27,5%. La resposta: predomina una economia informal amb un consum intern dopat per les grans remeses enviades per la nodrida diàspora a Europa i els Estats Units. El PIB també creix gràcies a les inversions en la construcció i la millora de les infraestructures, finançades per l’ajuda internacional, sobretot de la Unió Europea. Alguns kosovars de l’exterior també han invertit aprofitant el procés de privatitzacions. I estan arribant les inversions estrangeres, principalment d’Alemanya, Suïssa i Àustria, on la diàspora és econòmicament potent.
La signatura d’un acord d’estabilització i associació amb la Unió Europea l’abril del 2016 ha afavorit el comerç exterior amb la Unió Europea. Una altra dada: Kosovo ocupa un notable quarantè lloc d’un rànquing de 190 estats en la classificació Doing business 2018 del Banc Mundial
Turquia i els països del Golf en l’horitzó
Creix la influència de Turquia. Kosovo va formar part de l’imperi turc entre el 1455 i el 1912. I la seva herència va més enllà de la religió musulmana, que professen el 90% dels kosovars. Val la pena, en aquest sentit, visitar Prizren, una ciutat que desborda influències otomanes i on el turc és una de les tres llengües oficials.
La crisi econòmica i social provocada pels cruents conflictes de Kosovo va influir en l’increment de les pràctiques religioses de la ciutadania. I entre els joves es generalitza un compliment més estricte del ramadà, cosa que no feien els seus pares. Alguns van ser becats per estudiar als estats wahhabites del Golf i després captats per Estat Islàmic. Però a la Unió Europea preocupen sobretot els efectes que pugui tenir la deriva autoritària d’Erdogan en les comunitats musulmanes que habiten als Balcans.